dimecres, 24 de maig de 2017

Relats Conjunts: "El Cavaller irritant"

Berthold Woltze (1874), El cavaller irritant

La pobra noia fa una carona! Al principi, tot just sortir el tren, ha obert la seva bonica bossa de viatge i ha tret un llibre petitó, jo diria que de poesia. Ha anat a una pàgina que tenia marcada amb una cinta de seda i no crec que hagués llegit ni dues línies que aquell home ja li ha preguntat una cosa. Tinc la sensació que anava a seure al seu costat però ella ha fet un moviment ràpid i hi ha deixat la bossa. Ell ni s’ha immutat, ha tret el cap per darrera i ha començat a xerrar. Ella ha sospirat, ha guardat el llibret i ha contestat amb algun monosíl·lab.

Després d’un parell de minuts de silenci i, quan la noia semblava que feia el gest de tornar a agafar el llibre, l’home ha tornat a insistir, girat, inclinant el cos per damunt el seient, mig de genolls sobre la seva pròpia cadira. Aquesta vegada les seves paraules han estat més directes que si ets molt bonica, que com és que viatges sola, que on vas, que si t’esperen...

Les faccions de la jove han anat canviant d’avorriment, a cansament, preocupació i ara ja se la veu espantada, com si tingués por. La seva expressió és tot un poema, pobreta, em fa llàstima. És tan clar que, a través de la mirada està demanant ajut que...

-Talleu!! És bona!!

De cop, tota l’escena es desfà. La noia somriu relaxadament, l’home del seu darrera es posa dret mentre diu:

-Ostres! Que n’és d’incòmoda aquesta postura. Encara m’agafarà lumbàlgia... No podria seure al costat de la Lídia?

-Nooooooo -respon un dels càmeres- que diu el jefe que ella ha de demostrar que no t’hi vol posant la bossa...

El pobre home es posa a caminar fent-se ell mateix, com pot, unes fregues als ronyons...

-Ha quedat molt, molt bé –manifesta el director- una bona estona seguida, en temps real... Molt bé les teves mirades, Lídia, al final em feies llàstima de debò. Podeu anar a l’hotel a descansar una mica. A les quatre de la tarda tots aquí.

La Lídia es posa a riure... S’aixeca i surt corrents darrera el seu marit. En Pere Gomis i la Lídia Agustí porten ja quatre anys de casats. La diferència d’edat no és cap problema, se’ls veu cada dia més enamorats... S’allunyen agafats de la mà mentre ella li va dient:

-Quan arribem t’estires una mica, que si has agafat una mala postura...



Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS

7 comentaris:

  1. Hi ha coses que només es poden aguantar si són ficció. :-))
    Molt ben trobat, m'ha agradat!!

    ResponElimina
  2. Molt ben trobat, Assumpta, a mi també m'ha agradat... el cinema, com a ficció que és ens enganya sempre i mai res no és el que representa.

    ResponElimina
  3. Vet aquí per què no li ha dit: "la seva cara em sona". S'haguessin posat a riure.

    ResponElimina
  4. Quina manera de donar-li la volta. Però és clar, no podia ser que el teu relat tingués un final trist! Ja està bé que puguem acabar un d'aquests relats amb un somriure.

    ResponElimina
  5. Encara sort que l'escena no acaba amb una cleca o un cop amb la bossa, que vés a saber que porta a dins.

    ResponElimina
  6. moolt bo el gir i el cop d'efecte ....és clar era una peli ! aplaudiments!

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!