dijous, 28 de gener de 2016

Relats Conjunts "L'escriba"

Retrat de fra Domènec aquella vegada que es va espatllar la fotocopiadora, gener 2016 (*)


- Com va això, fra Domènec?

- Ja ho veieu, fra Mateu. Porto hores i avanço poc a poc...

- Mira que és mala sort! Espatllar-se la fotocopiadora just en cap de setmana i amb una nevada com aquesta, amb la feinada que hi ha!

- Ja ho podeu ben dir, amic meu, això d’escriure a mà no té tecla correctora i del Tipp-Ex, evidentment, no en volen ni sentir a parlar.



(*) El peu de foto original és: Retrat de Jean Miélot mentre escrivia "Vida i miracles de nostra senyora", 1456

Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS


dimarts, 19 de gener de 2016

Les agulles originalment acolorides.


Sabeu què és això de la foto? Doncs sí, unes agulles de fer mitja!!... Oi que mai n'havíeu vist unes de tant originals? Les "normals" són metàl·liques o de plàstic d'un color gris claret, ara es posen de moda unes de fusta... però jo mai n'havia vist unes tan boniques com aquestes.

Un dia, fa uns mesos, a Barcelona, la meva marona me les va ensenyar com a cosa original i em van fer moltíssima gràcia.

Fa uns anys, una senyora de l'església on ella normalment va a missa, li va proposar col·laborar en un grup de senyores grans que fan mantetes i altres cosetes a mitja o ganxet. Els donen la llana, les agulles i elles van fent. Les mantes són d'una mida de bebè, totes més o menys iguals, però els colors i els dissenys ja depenen de la imaginació de qui les fa i segons la llana de que disposen. Tot això, com alguns ja haureu imaginat és per pro-vida (alguns ara poseu mala cara, no sé per què), amb la qual cosa, la meva mare està molt contenta pensant que les seves mantetes (que ja n'ha fet un munt!) serveixen per abrigar infants "reals", que no les tenen entretingudes per passar l'estona sinó que tot el que fan té una utilitat (unes fan mantetes, però altres fan jerseiets, mitjonets, etc.).

Jo tinc moltes agulles de fer mitja. Si ara tinc ja cinquanta-quatre anys, doncs en fa ja més de quaranta que la meva mare em va ensenyar "els primers passos" per teixir. A mi ja m'agradaven les manualitats i allò d'agafar "un fil" i convertir-ho en "un teixit" em resultava un punt màgic. Era una cosa "feta amb les mans", "creada" amb la meva "habilitat". Poso habilitat entre cometes perquè recordo que, quan tindria uns catorze any, em vaig fer un jersei en tons beige i marrons, amb una llana molt fina i unes agulles més aviat gruixudetes que... mmmmmm... no sé... va quedar una mica... "elàstic" (si algú que llegeix això sap fer mitja, sabrà "com es dóna" un teixit amb agulles grosses i llana primeta) però jo me'l posava! i tant que me'l posava! i ben orgullosa que n'estava! :-)

Sabent fer el més elemental, aprendre més coses és tan sols posar-hi una mica d'interès: vuits i trenes, punts calats, etc. tot ho aprenia amb força facilitat a poc que algú m'ho expliqués (lamentablement, aquesta facilitat que tenia amb les dues agulles, mai l'he tingut amb el ganxet, en el qual el meu nivell és bastant bàsic)

Actualment encara en tinc algunes d'èpoques ben antigues, a les que s'han anat sumant altres comprades segons les necessitats de cada moment. Aquesta tarda les he fotografiat totes:


Les tres que estan "desaparellades" i una mica més amunt, envoltades d'una mena de bunyol blanc, són les que estic utilitzant. Unes del cinc i dues del quatre i mig:





Però bé, anem al què anàvem... a aquestes agulles tan especials:

"Les vaig sentir dringar quan,  amb tendresa, va moure la bossa on les tenia. Pel so encara no vaig distingir què eren. Es va apropar, em va fer un petó i, amb una complicitat plena d’il·lusió, em va xiuxiuejar a l’orella:
Oi que em vas dir que t’agradaven?
Els ulls li espurnejaven i jo, en obrir la bossa, li vaig fer una abraçada plena d’alegria i amb una rialla vaig dir!
Les agulles més acolorides del món!!"

Amb aquest text participo a la proposta PUZZLE DE PARAULES que, des del seu blog, ens ha fet la CARME ROSANAS.

Resulta que quan vaig veure aquelles agulles tan xules li vaig dir a la meva marona que en volia unes! (capriciosa, la nena) que em digués on les podia aconseguir, que eren les més boniques que havia vist mai ... i ella em deia que no en tenia ni idea, que el senyor (marit d'una de les companyes "teixidores") que sempre els porta el material les hi havia donat.

Quan, avui justament fa un mes, va ser el meu aniversari, me les va regalar. Es veu que quan va entregar la manteta que tenia començada, va preguntar per les agulles i li van dir que se les podia quedar amb tota tranquil·litat. Ara en té unes altres, i ja està fent una nova manta perquè un altre nen o nena pugui estar ben abrigadet... i les agulles les tinc jo! I el proper projecte que comenci serà amb elles!!


Curiositat: Les agulles que hi ha just a la dreta de les noves, unes que són de color beige, de plàstic, són les més antigues que tinc. No sabria dir quants anys tenen, però molts, molts... potser uns trenta-cinc.

dimarts, 12 de gener de 2016

Feliç de copiar aquest text...

Acabo de llegir un article que m'ha emocionat... escrit per en Joan-Lluís Lluís a VilaWeb

El dedico, sense ressentiment, però amb un punt de tristesa a aquells que es dediquen a criticar sense proves, a imputar brutícies a qui no les té, a generalitzar defectes, a acusar amb injustíssima lleugeresa:




"No hi ha cap dubte que mai Carles Puigdemont no tindrà tants amics autoproclamats com ara. Coses de la fama, sobretot de la fama sobtada. M’atreveixo a parlar d’ell, doncs, amb prudència, però també amb una certa fruïció, ja que és la primera vegada que puc dir que mantinc una relació amistosa amb el president de Catalunya. Una relació certament discontínua, feta de trobades a peu de carrer, d’encontres en actes oficials o manifestacions independentistes i, de tant en tant, d’una orxata compartida. El vaig conèixer fa vint-i-cinc anys, quan jo acabava d’entrar com a redactor al setmanari El Punt Catalunya Nord i que ell, com a redactor en cap del Punt, feia visites regulars a la redacció de Perpinyà. Recordo un periodista de llenguatge planer i directe, amb un indiscutible bagatge cultural. Sí, ho sé, la frase que acabo d’escriure pot sonar a llagotera, però l’escric sincerament i, a més, molt tranquil·lament, ja que és bastant improbable que el principal interessat tingui prou temps per llegir aquest article.



Més tard, em va sorprendre de saber que Puigdemont estava afiliat a Convergència Democràtica de Catalunya, el veia d’un perfil social més proper a Esquerra Republicana de Catalunya. En aquells anys, a més, no era corrent de trobar un convergent que fos tan límpidament independentista. I amb una capacitat tan espontània d’expressar que la seva nació incloïa el conjunt dels Països Catalans. Un independentisme que posava com a missió essencial al nou país garantir la consolidació de la llengua catalana com a llengua pròpia.

Però, de totes les converses, lleugeres o més profundes, que hem pogut anar desgranant, la que recordo més clarament és la que vam tenir en un cafè de Perpinyà, quan li faltava poc per a ser batlle de Girona, sobre ètica i moral aplicades a la política. Vam parlar bastant d’Artur Mas, que acabava de ser elegit president de la Generalitat. Recordo un Puigdemont rotund a l’hora de defensar la integritat de Mas, atribuint-li una autoexigència de tipus ‘calvinista’, i un altíssim sentit de la integritat moral. Res que els actes d’Artur Mas hagin desmentit els anys següents, i fins avui. I en sentir-lo parlar així del president incipient, notava com Puigdemont no lloava el seu líder polític per efecte mecànic del deure militant o per afany de mimetisme, sinó perquè sentia que formava amb ell una mena de germandat moral. Que volia ser com a alcalde de Girona allò que pensava que Mas seria com a president de Catalunya. Vaig pensar que quan hagués guanyat l’ajuntament ja toparia amb la realitat política i que només llavors ell i la seva consciència podrien saber de debò si era digne del model de conducta que es proposava de seguir. I tinc avui la convicció que no hauria acceptat el repte de presidir Catalunya si no hagués pensat que podia succeir Artur Mas sense envermellir.




En qualsevol cas, quan, fa un mes, vaig escriure aquí mateix una crònica d’opinió en la qual m’atrevia a recordar als setanta-dos diputats independentistes que no eren sinó servidors del poble i que havien d’obeir-lo, pensava en Carles Puigdemont com un dels diputats que ja devia tenir-ho clar. I per això m’atreveixo a creure’l quan diu que deixarà la pell per complir allò que el poble sobirà li ha dictat."

El President Mas ha deixat el càrrec quan el cert és que hi tenia tot el dret... 

Molts deien "només pensa en la cadira", "primer de tot és ell"... Ara diuen "ja li ha costat!", "ja era hora!"... 

I jo tan sols puc dir: Gràcies, President Mas, gràcies i mil vegades gràcies... per tot el que ha aguantat, per les eleccions guanyades i presidències "perdudes", per la feina feta, per la gran lliçó d'amor a Catalunya i, també, per deixar "el nostre procés" en mans d'algú que, en les coses importants, sembla ser que se li assembla tant. 

dissabte, 9 de gener de 2016

divendres, 1 de gener de 2016