dimecres, 31 de desembre del 2014

Lectures 2014

Doncs va, sense més preliminars, senyores i senyors, anuncio que... he llegit més llibres que l'any passat! (M'acabo de sorprendre quan ho he vist, però és cert) Si algú no em creu, ho pot comprovar tot dirigint-se AQUÍ.

I ara anem a per la misèria d'enguany:

1.- Les aventures d’en Huckleberry Finn, de Mark Twain.
2.- En defensa propia, de Mary Higgins Clark.
3.- Contraban i altres narracions, de Josep Pla.
4.- El tercer hombre, de Graham Greene
5.- Caminaré sola, de Mary Higgins Clark
6.- Els millors contes de Pere Calders, de Pere Calders
7.- La volta al món en vuitanta dies, de Jules Verne
8.- No llores más, my lady, de Mary Higgins Clark
9.- La dama de blanco, de Wilkie Collins
10.- Bessones vestides de blau, de Mary Higgins Clark
11.- Los propios dioses, d’Isaac Assimov
12.- Records d’una altre vida, de Mary Higgins Clark
13.- Les claus de vidre, de Jaume Fuster
14.- Fils de vidre, de Marta Sempere
15.- Memòries d’un cirurgià, Moisès Broggi

NOTES i COMENTARIS:

- Títols en color vermell: Llibres escrits en català o traduïts a la llengua catalana.
- Títols en color blau: Llibres escrits en castellà o traduïts a la llengua castellana.
- Autors masculins en color verd.
- Autores femenines en color salmó.


diumenge, 28 de desembre del 2014

Propòsit pel 2015

Mare meva!! Heu vist això?


Una mica patètic, no?

Sí, una mica patètic. Al menys a mi no m'agrada gens. I, per tant, declaro que em proposo millorar -i molt!- aquests números en el 2015. On s'és vist això? A veure si encara vindrà en Víctor Pàmies a dir-me que tinc el blog inactiu i que ell ja s'ho veia a venir que aquest moment arribaria (Ei, Víctor, és broma, eh? hehehe)

I com això és el meu Súper Blog Gran, no s'hi val a publicar i que això surti així, amb mida "caqueta de post miniaturitzat", per tant, afegiré unes llanes:


Oi que són xules? Són un dels meus regals d'aniversari, que va ser fa poc. Feia segles que no em teixia un jersei així, d'aquests gruixudots, clàssic a més no poder, així:


Au, ja està, ara sí que ja es pot donar per acabat :-D

Noooo, el jersei no es pot donar per acabat, si tot just porto un pam! El post és el que es dóna per acabat.

divendres, 26 de desembre del 2014

La solució al Joc

Doncs, bona gent, no m'ha durat ni tres pistes! Hauré de pensar una altre cosa... De moment, aquí us deixo les fotos que tenia preparades com a pistes súper fàcils per si la cosa no sortia. En XEXU i en McABEU no les han necessitat i, després de dir-ho ells, la MIREIA també ha sabut localitzar al personatge en els vídeos. Sou uns cracks!

El personatge sorpresa és un gran economista i polític català, un d'aquells que et fa pensar que no tots son corruptes i que n'hi ha molts que treballen. Un dels eurodiputats més pencaires del Parlament Europeu. Sí, amics i amigues, estic parlant del meu admirat RAMON TREMOSA!!



La coral Vivace és una de les tres que té el Cercle Catòlic de Gràcia. Les altres dos són: La coral infantil Picarols i la de noies Cantabile, que va quedar en segon lloc a la segona edició d'Oh, happy day de TV3.

A mi, com m'encanta la música, tot tipus de música, he seguit aquest programa (tot i no estar d'acord moltes vegades amb el jurat) i m'agrada que el meu país, Catalunya, sigui un lloc on tantes i tantes corals tenen la seva existència.

Juguem?

Sóc perfectament conscient que aquests dies poca gent apareixerà per la catosfera. Probablement l'afluència no es normalitzarà fins passat Reis... però resulta que abans, buscant "una cosa", m'he trobat amb una "altre cosa" i... tot i que, de fet, ha estat en Josep Lluís qui se n'ha adonat, que té una "vista de linx" (hehe)... Ai, que m'embolico i no entendreu res!

Bé, que hem trobat una cosa... i trobar "el que hem trobat" m'ha fet gràcia perquè no ho sabia però tampoc ha estat una sorpresa perquè, lligant caps amb altres coses que sabia (arran de seguir comentaris de diferents tuitaires al programa Oh, Happy day! de TV3) tot m'ha quadrat.

En definitiva...

He trobat uns vídeos d'una coral catalana, del Cercle Catòlic de Gràcia, en la qual canta un "personatge conegut". Es tracta de que mireu els DOS vídeos que us posaré a veure si trobeu aquesta persona entre els cantaires. Més o menys dues vegades al dia entraré a mirar els comentaris i podré donar una pista, ja sigui sobre el personatge en sí (completament a part del vídeo) o, en relació amb la gravació (per exemple: "entre el minut X:XX i el X:YZ hi ha uns instants en que la part de la coral on és se la veu més d'aprop") o posar un altre vídeo d'una altre cançó on també surti...

Així doncs, la pregunta és:

Quina persona coneguda podem veure cantant en aquests dos vídeos?

Aquí, on tots (dones i homes) van disfressats de monja, potser costarà de trobar... però hi és!! i el vídeo està molt, molt bé i, si sabéssiu a qui busquem, segur que també identificaríeu ràpidament on és :-)


I aquí els tenim amb un súper mega clàssic del rock!, el "Rock around the clock"


Au, a pensar!!

1a. PISTA (26 de desembre a les 0:03): Tot i que no és una persona gaire alta, no està a primera fila.

2a. PISTA (26 de desembre a les 9:30): Al segon vídeo, els components del cor porten un "complement" (una flor elles i uns tirants ells) hi ha qui porta el complement vermell i qui el porta blau i qui el porta blanc. El nostre personatge el porta vermell. Propera pista entre la 1 i les 2 de la tarda.

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. FELICITATS A "XEXU i McABEU"

dijous, 25 de desembre del 2014

Jesús és nat! Molt bon Nadal a tothom!!




Amb aquest post nadalenc, aprofito per participar al Joc de Microrelats de la Jomateixa:

“Com no estava acostumat al cava, en Dani es va quedar adormit com un tronc i no es va adonar que ja treien els torrons. Quan es va despertar es va posar a la recerca del temps perdut... Va ser inútil: els infants no n'havien deixat ni una engruna!”

dimecres, 10 de desembre del 2014

Anuncis de joguines

S'apropa Nadal i, amb per tant, creixen els anuncis de colònies (amb accent francès la majoria) i de joguines. Bé, és normal. Suposo que a tots ens fa gràcia rebre algun obsequi, ja sigui pel Tió o per Reis. Ens queixem del materialisme però, qui més qui menys, fa les seves despeses.

Ara bé. Tot té un límit. Una cosa és celebrar amb il·lusió els Reis amb els nens (o amb grans, que també hi tenim dret!) i una ben diferent, crear petits monstres maleducats que els importa un rave què demanaran (de fet, molts tenen de tot) tan sols saben que volen "moltes coses". Aquí és quan tot això em comença a empipar.

I, en aquesta onda està l'anunci de joguines més estúpid que he vist en la meva ja llarga vida. És de Toys'r us (per cert, mentre intentava escriure el nom aquest m'acabo d'adonar que té un significat: Toys are us: "Les joguines som nosaltres". Curiós) Bé, sigui com sigui, l'anunci és horrible. Aquí us el deixo:


Els nens demanen joguines a crits. Millor dit, les exigeixen, fins i tot amb megàfon. Quines joguines? ah, això no importa, només saben que en volen MÉS que el veí. Fastigós.

Per contra, tot i que no és un anunci per petits, ja que es tracta de vendre un iPhone i que et facis soci (o com es digui) de "Fusión, Movistar", aquest altre anunci em sembla deliciós. El petitó vol "una cosa"... el problema és entendre què és el que està demanant doncs encara no parla bé. El trobo molt divertit i el final... sorprenent :-)


Un altre dia us parlaré d'un altre anunci que no m'agrada gens... i és que, a vegades, crec que molts publicistes no s'adonen que les frases que posen no tenen sentit, o que poden resultar antipàtiques, absurdes...

diumenge, 7 de desembre del 2014

"Martells" (Relats Conjunts)

- Ho pregunto per darrera vegada. Si ningú em diu la veritat, ja sabeu com les arreglo jo aquestes coses.

(Silenci)

La dona, d’uns cinquanta anys, està seriosa però no crida. Parla poc a poc, marcant bé cada paraula. Fa una petita pausa. Mira al seu voltant i continua parlant:
- Així doncs, qui ha fet la pintada a la porta de la Sala de Professors?

(Més silenci)

Els adolescents, alguns drets, altres asseguts a les cadires o recolzats a les taules, tenen el cap cot. La raó més probable no és que estiguin molt penedits sinó que coneixen la Magda, la seva tutora des de fa dos anys, i creuen que sap llegir-los el pensament, per tant, és molt millor que les seves mirades no es creuin.

- Ningú en sap res? D’acord, doncs. Càstig “dels meus”, col·lectiu. Si ningú és prou valent com per parlar, en faig responsable a tot el grup.

(Lleugers moviments entre els alumnes, però ningú obre la boca)

- Ja podeu seure, ja... A veure... –obre un llibre, comença a mirar, tira fulles endavant, enrere... somriu- Ja ho tinc!

(expectació)

La professora obre el llibre per la pàgina que ha triat, l’aixeca i mostra la imatge als alumnes.


- Què és això? No es veu bé... –per fi un dels nanos ha obert la boca.
- No patiu, ara passo taula per taula i us ho ensenyo –respon la Magda.

El llibre obert mostra una foto raríssima d’una sèrie de martells amb el mànec vermell i negre, posats com en una mena de formació militar. Es veu que es tracta d’una imatge de la pel•lícula The Wall de Gerald Scarfe.

- Au, per demà tots una redacció d’entre quatre-centes i cinc-centes paraules inspirada en aquesta foto. I, com ja sabeu, la nota comptarà per l’avaluació, és clar.

El silenci ha desaparegut totalment. Ara es senten queixes i protestes. La delegada del grup s’aixeca i pren la paraula:

- Magda, de veritat, aquesta vegada és molt difícil. A mi aquesta imatge no em diu res. És un càstig molt...

- Ja sabeu com va això. Si cada vegada que un de vosaltres fa una bretolada el grup el protegeix i no se’n pot treure l’aigua clara, el càstig és comunitari...

- Però aquesta imatge és...

Del fons de la classe en Martí Valls s’aixeca i diu:

- Magda, vaig ser jo... Estava enfadat perquè ens havíeu posat tres exàmens el mateix dia... Però està fet amb retolador de velleda... ho puc netejar. Amb una mica d’alcohol marxa... de veritat. –s’atura un moment, respira i afegeix- Ho sento. Em vaig equivocar. No tornarà a passar... però, si us plau, aixeca’ns aquest càstig, perquè... sobre aquesta imatge, no hi ha qui escrigui dues línies mitjanament decents.

- D’acord. Ves a secretaria, que et donin un drap i alcohol i ja ho pots deixar ben net. Si marxa, ho deixem així. Si no marxa ja veurem com ho arreglem.

(Sospirs generals)


Escrit seguint la proposta de RELATS CONJUNTS

diumenge, 30 de novembre del 2014

Sopa de ceba "estil Assumpta"

En temes de cuina, jo sóc molt agosarada. Tinc la teoria que si barreges coses bones, el resultat no pot ser dolent. Com a molt, pot ser "estrany", "original", "curiós"... però no dolent. (Clar que, admeto que podria estar equivocada, que consti)

L'altre dia teníem pa sec a casa. Jo no suporto tirar menjar. És aquelles coses que t'han ficat al cap de petita, que el menjar no es tira, que hi ha molta gent que no en té. Això, moltes vegades, m'ha portat a sorpreses molt agradables com descobrir que, determinats plats, freds i del dia abans poden estar fins i tot més bons que calents i recent fets :-)

Ja fa anys la meva mare va descobrir que si per sopar feia lluç fregit i en sobrava, al dia següent, per esmorzar, amb mon pare es podien fer un esmorzar deliciós de pa amb tomàquet i aquell lluç (fred) que havia sobrat. Puc donar fe que el pa amb tomàquet i lluç fregit del dia abans és deliciós ;-)

Doncs bé, quan en Josep Lluís va dir "Què en fem d'aquest pa?", jo vaig dir "faré una sopeta de ceba" (sense saber -ho vaig descobrir després- que la sopa de ceba no porta pa) ;-)

Aquesta és la MEVA particular recepta que, per cert, estava fent al mateix temps que intentava trobar paraules castelleres i coordenades brúixolístiques, a la SOPA de lletres de CAL MAC ;-))

1.- S'agafa el pa sec i es posa en remull una bona estona. Que s'infli ben inflat.


2.- S'agafa una ceba gran i maca com aquesta tan bonica que va comprar en Josep Lluís


3.- La fem a trossos i la posem a l'olla junt amb el pa


4.- Ho posem a bullir


5.- Força estona


6.- Hi posem sal. Pensem que la ceba hi dóna certa dolçor, així que haurem d'anar controlant si hem d'afegir una micona més de sal. I, com aquest és un plat d'origen francès, no podem oblidar de posar-hi mantega. (He dit mantega. Si hi poseu margarina no podreu dir que heu fet una sopa de ceba "estil Assumpta", que quedi clar) Un parell de cullerades.


7.- I que vagi bullint... vinga a bullir.


8.- Mentre espereu que tot quedi ben, ben cuit i mig desfet, podeu sortir i fer alguna foto de l'arbre... Oi que estava ben tardorenc? (Si no feu la foto de cap arbre no passa res. No té res a veure amb la recepta.)


9.- Quan us sembli que ja ha disminuït prou agafeu un ou per comensal (jo en vaig agafar dos, és clar) Els deixateu una mica (res, just perquè no caiguin sencers i es comencin a coure sencers) i els aboqueu a l'olla. Remeneu bé.


10.- Deixeu un parell de minuts perquè torni a arrancar el bull i es cogui l'ou.


11.- Serviu en uns bols. Un cop servit, hi tireu pel damunt una bona quantitat de formatge ratllat.


BON PROFIT!!

dimarts, 25 de novembre del 2014

Telegrama Urgent!!!


Apunteu-vos!! Ens ho passarem bé! ;-))

diumenge, 16 de novembre del 2014

Quedem al Zurich?

Una proposta de la Gemma del Blog Truquem al Gegant del Pi



El panell verd es va il·luminar i el mateix van fer els ulls blaus d’en Jan. - Què fa la Fuchsia patrullant per aquí? Va pensar mentre recordava els meravellosos anys que havien passat junts, de jovenets, a l’escola aeronàutica de l’espai.

- Eeeeei, Fuchsia!! Hahaha Què fas? –va dir dirigint-se al panell lluminós
- Holaaaa, Jan! Res... feina rutinària. –va respondre una bonica veu femenina.
- Què passa alguna cosa?
- No, no, en absolut. Unes voltes de control i ja està. Sospitava que series per aquí, així que he activat els posicionadors perquè em detectessis hehehe. No falla.
- Ets una mica imprudent –però m’agrada, va pensar- i si no arribo a ser jo?
- Doncs no ho sé, però eres tu! –va dir ella després d’una rialla.
- No tens por de res, noia... això a vegades pot ser bo, però altres vegades...
- Au, Jan, no em sermonegis –va interrompre la bellíssima uranita- Et volia convidar a un te! Un te, sí, IRW (*) que fa temps que no ens veiem i et vull explicar moltes coses.
- Què faig, doncs? Vaig a la càmera de migració corporal?
- No res, cap càmera. Baixem, baixem tots dos, quedem al Zurich!
- Zurich? Quin Zurich?
- Ostres, Jan! Al Zurich, la cafeteria, Barcelona, Catalunya, Planeta Terra.
- Hahahaha estàs completament sonada! Però tu saps la de quilòmetres...?

No cal dir que la guanyadora del petit debat va ser la Fuchsia, mossa d’Esquadra espaial. Una preciosa uranita de 4 mesos complerts d’edat(**), ulls verds, cabell color del foc i poc menys de metre i mig d’alçada (els uranites són baixets).
Tres hores més tard, set de la tarda hora de la Terra, dues lift-naus fan un perfecte descens en vertical al mig de l’Estrella de la Plaça de la Independència, ben bé una al costat de l’altre. Els dos joves surten de les micro-naus, les pleguen i guarden a les motxilles especials marca ACME.

- Quant de temps, Jan!! –La Fuchsia fa saltets com una criatura i es fan una abraçada plena d’afecte.
- Més de tres anys, ja!... Bé... dels terraquis...

Tots dos parlen a la vegada gairebé sense escoltar-se, mentre caminen per la plaça. Després, asseguts a una taula del Zurich ja s’explicaran la vida amb més calma. Pel seu costat, un parell d’androids corren darrera uns infants trapelles... una mena de semàfor sembla aparèixer del no res indicant-los que estan trepitjant la zona de bateries soterrades i que poden notar petites descàrregues de corrent si no tomben a la dreta.

El Zurich no ha canviat gairebé gens des de la seva darrera reforma, fa ja setanta-vuit anys, això el fa tan encisador. La gent pren cafè, te, refrescos tradicionals. És agradable menjar un entrepà de pernil o unes patates fregides quan portes dies d’alimentació per pegats cutanis. El públic sí que és diferent, però el local no i, tan acollidor com sempre, té les portes obertes a qualsevol que vulgui passar una estona de calma, de xerrar, riure... vingui d’on vingui.

(*) IRW: En el món real: (trobar-se de veritat, cara a cara)
(**) El pas del temps és molt diferent a Urà i a la Terra. La Fuchsia tindria uns 29 anys terraquis.

diumenge, 9 de novembre del 2014

dimecres, 5 de novembre del 2014

El bloC de "paper electoral".- 9N: VOTA SÍ + SÍ

El passat mes de juny vàrem anar a votar pel Parlament Europeu... (només fa cinc mesos? han passat tantes coses que diria que han passat cinc anys!!) però bé, en un post (AQUÍ) vaig manifestar la meva "empipamenta" per la quantitat de paper fet malbé en paperetes que ningú faria servir i que anirien directament a les escombraries.


Una llàstima. Per tranquil·litzar una mica la meva consciència ecològica, vaig agafar uns quants d'aquests fulls pensant en donar-los-hi un us digne. Però jo em moc "per rampells"... i el rampell creatiu em va venir, de cop i de forma inesperada, ahir vespre... sense més, em vaig veure a mi mateixa tallant unes cartolines liles (perquè m'han sobrat de la meva darrera comanda) folrant-les, decorant-les una mica, perforant els papers, posant anelles... et voilà!!


Aquesta és la coberta... El paper de folrar, en sí, ja era una xulada, la mena de collage amb papers diferents i la paraula "happy" ja venia imprès. Jo tan sols hi he afegit les dues floretes amb notes musicals (perquè a la contracoberta també hi ha pentagrames) i les meves inicials.





El paper m'ha dit que està molt content que l'hagi salvat d'acabar a la paperera i li hagi donat un destí tan útil ;-)

NOTA: El "vota SÍ + SÍ" del títol del post és publicitat electoral gratuïta ;-)

divendres, 24 d’octubre del 2014

Aquell fenomen...

Sincerament, no sé a què era degut aquell fenomen però el cert és que totes les dones de la taula del meu davant s'havien fet petites. No, no parlo d'edat, parlo de mida.

Semblava una reunió. No sé pas de què parlaven. Un moment que la seva xerrameca em va distreure, vaig aixecar el cap i vaig veure que una tenia unes fotocòpies, una altra passava unes fotografies i una tercera ensenyava el que em va semblar una cartolina de color lila. Per quatre paraules soltes que em van arribar a l'oïda mentre intentava -inútilment- concentrar-me en la lectura de la darrera novel·la de la Mary Sue Grafton-Jones, podria arribar a deduir que eren l'equip de redacció d'una revista o, potser, un grup d'amigues que preparaven un àlbum sorpresa per a alguna altra.

El que s'escapava de forma absoluta del meu enteniment era el motiu per el qual, des de que havien arribat fins al moment en que van marxar, totes elles havien perdut uns quaranta centímetres d'alçada.


Imatge trobada a Google

Vaig sospirar i, com que m'havia perdut, vaig començar de nou el capítol disset del llibre. Quan havia llegit dues pàgines, de la taula que hi havia a la meva esquena em va arribar una rialla escandalosa i enrogallada, al cap de quinze segons una altre vegada. Semblava una gallina ronca a punt de posar un ou. Em vaig tombar i vaig veure com dues parelles feien broma mentre prenien uns cafès.

No hi havia forma que em pogués concentrar. Aquell riure desagradable em va fer perdre el fil per tercera vegada. Em vaig girar i els vaig mirar amb una expressió gens amistosa. Al moment, tots quatre van perdre alçada.

Nota: M'agrada molt la proposta de la Gemma de fer relats, poemes, dibuixos... ambientats en el Zurich. M'hi he apuntat!... Però aquest relat no és el que he fet per participar. Aquest és sobre una cosa que m'ha passat de veritat aquesta tarda... Sí, que m'ha passat!!

dijous, 2 d’octubre del 2014

Capellans pel 9N.- Cristians per la Independència.- Monjos de Montserrat.- Fem-ho: Socialcristians pel Sí+Sí.- Els bisbes catalans pels drets de Catalunya


Em fa molt feliç fer aquest "post-miscel·lània"! ;-)


1.- Amb la gent dels nostres pobles

Manifest de diversos capellans de Catalunya

Els signants, som preveres i diaques de l’Església Catòlica al servei de diverses parròquies de Catalunya. Amb aquestes ratlles no volem posar-nos al davant de la gent dels nostres pobles però tampoc no en volem quedar al marge.

Amb molts col·laboradors parroquials (catequistes, Càritas, animadors litúrgics, famílies de catequesi, caps escoltes, consells...), una bona colla de nosaltres vam participar a la manifestació del dia 11 de setembre del 2014 a Barcelona a favor de la consulta del 9 de novembre i d’iniciar un procés que condueixi a la independència de Catalunya. I altres col·laboradors parroquials que no hi van participar (per raons laborals, per obligacions familiars, per salut...) ens manifestaren que s’hi senten identificats.

Referent a això han parlat clar els darrers sants pares. Ho recull bé Mn. Antoni Oriol Tataret al seu llibre “Nació i magisteri pontifici” (Proa, 2007). També ho fan els bisbes amb seu a Catalunya als documents “Arrels cristianes de Catalunya” (el 1985) i encara “Al servei del nostre poble” (el 2010). I darrerament ho han concretat bé i explicitat el bisbe Francesc Pardo de Girona, el bisbe Xavier Novell de Solsona, l’abat de Montserrat Josep M. Soler.

Per això “quan s’afirma que Catalunya no té dret a l’autodeterminació i que seria il·legal la consulta del 9-N, s’està usant la llei per impedir un dret fonamental que és anterior i superior a l’ordenament jurídic vigent. La Constitució del 1978 hauria d’aplicar-se de tal manera que fes possible que les nacions que formen l’Estat Espanyol puguin decidir lliurement el seu futur” (Mons. Xavier Novell).

A més “conèixer què desitgen els ciutadans és fonamental per assumir decisions, siguin les que siguin, i per configurar el present i el futur” (Mons. Francesc Pardo).

Immergits i compromesos en la vida de la gent dels nostres pobles, sentim nostra aquesta qüestió i defensem la llibertat dels responsables de l’Església respecte a qualsevol posicionament polític com també la legitimitat moral del dret a decidir dels ciutadans de Catalunya.

Per acabar, invoquem la protecció dels nostres patrons, la Mare de Déu de Montserrat i el cavaller sant Jordi, per tal que ens ajudin a fer realitat les nobles aspiracions del nostre poble.

Ramon Alventosa i Montfulleda, Jaume Angelats i Morató, Pere Artigas i Reverter, Jaume Avellí i Bastons, Pere-Lluís Aymerich i Armengol, Enric Bahí i Regincós, Josep Balateu i Coromina, Josep Barcons i Muntada, Josep M. Barcons i Vila, Salvador Batalla i Gardella, Lluís Bonet i Armengol, Ramon Bosch i Brugada, Martirià Brugada i Clotas, Cinto Busquet i Paredes, Jesús Calm i Masó, Josep Maria Castellà i Marcet, Jordi Castellet i Sala, Joaquim Cervera i Duran, Pere Codina i Mas, Josep Colomer i Puig, Miquel Cubero i Balboa, Rossend Darnés i Bosch, Pere Domènech i Feixas, Dídac Faig i Vinyes, Miquel Àngel Ferrés i Fluvià, Josep Frigola i Ribas, Ignasi Forcano i Isern, Benet Galí i Johera, Francesc Jordà i Capellera, Ignasi Lòpez i Clevillé dc., Ramon Masachs i Plana, Carles Mundet i Tarrés, Félix Mussoll i Segura, Ramon Oller i Hereu, Àngel Pagès i Isern, Pere Pau i Cos, Jordi Pla i Planas dc., Lluís Plana i Sau, Francesc Planella i Arnau, Enric Plantés i Badosa, Narcís Ponsatí i Prujà, Joan Pujol i Prat, Miquel Ramió i Feliu, Jaume Reixach i Felipe, Joan Riu i Ferrer, Francesc Romeu i Torrents, Enric Roura i Sabà, Lluís Solà i Triadú, Josep Soler i Llopart, Joan Solés i Pujol, Josep Taberner i Vilar, Joan Triadó i Serracant, Enric Tubert i Pagès, Miquel Vall-llosera i Desmiquels, Eudald Vilà i Canal, Xavier Xutglà i Ruiz, Ernest Zaragoza i Pascual.


2.- Cristians per la Independència:

Integrats des de fa temps dins l'Assemblea Nacional Catalana. Aquesta és la seva pàgina web.



3.- Monjos de Montserrat

M'ha fet molta gràcia trobar a la xarxa aquestes imatges, en les que els monjos, davant el Monestir, mostren cartells amb el "Volem Votar". Tant les fotos com el text que segueix són de Guillem Carbonell i surten publicats al web Barcelona Street Times:

"Dimarts a 2/4 de 8 del vespre alguns monjos de Montserrat es van concentrar davant del monestir amb cartells de “Volem Votar”, en el mateix moment que milers de catalans ho feien davant dels seus ajuntaments convocats per l’ANC i Òmnium. M’expliquen que és la primera vegada, que se sàpiga, que monjos de Montserrat fan una manifestació."




4.- Fem-ho: Socialcristians pel Sí+Sí

Aquest és un grup nou que he conegut avui al Tuiter. Al migdia tenia 301 seguidors i, en aquest moment, en té 799... (perdó, 801)


Després, he buscat més i he trobat una notícia a VilaWeb de la que poso un fragment:

'Creiem que la resposta que millor garanteix el desenvolupament personals dels catalans, la seva dimensió comunitària com a nació, i l'aportació fraternal que Catalunya pot fer a la resta de pobles és l'assoliment de la independència política de Catalunya, i que per tant votarem sí-sí', diu el manifest.

El text reivindica, a més de l'objectiu d'una Catalunya independent, la definició d'un nou país basat en 'uns valors morals que trobem en la tradició cristina i la I·lustració que ha han forjat Europa'. I en aquest sentit defineix quatre punts: 'un nou país defensor dels drets civils: conviccions fermes en una societat diversa; construït sobre una realitat econòmica solidària i fraternal; sòlid des d'un punt de vista ètic i moral i radicalment democràtic'.

EDITAT EL 3 D'OCTUBRE A LES 20:56

Més bones notícies!!

5.- Els bisbes catalans demanen que no es limitin els drets de Catalunya

Copio del diari "El Punt Avui"

Els bisbes catalans han demanat aquest divendres que “els drets de les persones i dels pobles” no es limitin ni a Catalunya, ni a l'Estat espanyol ni en el context europeu... A més, recorden que ja el 1985 el document Arrels cristianes de Catalunya, elaborat pels bisbes catalans d'aleshores i refermat el 1995 pel Concili Provincial Tarraconense, constatava “la realitat nacional de Catalunya amb més de mil anys d'història” i demanava que se li apliqués la doctrina social de l'Església sobre nacionalitats i minories nacionals.

Podeu llegir el Document sencer, AQUÍ.

Oi que som macos? ;-)

dijous, 25 de setembre del 2014

"Els colors de l'aquarel·la" (Relats Conjunts)

Carme Rosanas, 2013, Aix en Provence

La Rosalia va mirar d’estirar una mica els braços i les cames sense aixecar-se de la cadira. Tenia tot el cos lleugerament adolorit i volia canviar de postura però sense haver de moure’s massa. Finalment va deixar anar un sospir impacient i, amb força treballs, es va posar dreta. Els primers passos li van costar molt però, poc a poc, les articulacions li van respondre una mica més. Als seus dos-cents trenta-quatre anys encara estava prou bé. Va anar fins a la cuina gris, va obrir la nevera gris i es va prendre un suc de taronja gris.

Tot era gris des de feia cent noranta-nou anys.

Va entornar els ulls i els records es van fer presents, una vegada més, al seu cervell. El Sí Sí havia guanyat aclaparadorament amb una participació altíssima. Era la una de la matinada i la gent cantava i ballava pels carrers. L’escrutini havia anat ràpid i ja feia una hora que el portaveu del Govern havia anunciat els resultats. Tot i ser el mes de novembre, la gent havia sortit amb samarretes de màniga curta vermelles i grogues. Focs artificials il·luminaven la nit amb franges vermelles, blaus llampants i pluges d’estels blancs de cinc puntes... colors, molts colors. Llavors encara hi havia colors.

I va ser llavors quan, sense cap avís previ, l’exèrcit dels ultra-rahois (sembla que sense permís del Gobierno) va fer us d’aquella potent arma química. La música es va aturar, la gent va semblar desorientada i tot, tot va quedar gris. La Rosalia també era a la festa, també cantava, ballava i reia... Va respirar un intens fum, va veure una gran barreja de colors i va caure desmaiada.

El Gas de l’Unionisme els havia atacat. Alguns van donar mitja volta i van tornar a les seves cases grises i, gairebé sense parlar, es van ficar al llit gris. Altres van tenir símptomes d’asfixia, marejos, pèrdua de coneixement. Però quan recuperaven la consciència, quan el malestar passava, l’efecte era el mateix: tornaven a casa, com si no hagués passat res.

Però l’atzar va voler que la Rosalia, que patia una bronquitis aquell dia i que havia fet la imprudència de, prendre’s la mediació i sortir al carrer, sentís uns efectes diferents. Sí, ella recordava que en el passat hi havia colors! Però, quan en parlava amb algú, no li feien cas! I no tan sols ho recordava sinó que, de tant en tant, els veia!

La primera prova la va tenir un dia que, passejant per un gris Passeig de Gràcia, mentre mirava uns aparadors plens de roba gris, va veure una preciosa aquarel·la que representava una plaça en la que destacaven unes cafeteries amb uns tendals vermells i un de groc, unes finestres blaves, un arbre amb unes fulles ben verdes... eren els colors més macos i més ben triats que recordava haver vist mai!

(Continuarà...)

Escrit seguint la proposta de RELATS CONJUNTS

diumenge, 21 de setembre del 2014

Les Antònies i la "Crafty Bloggers Sunday Doodle Party"

Vaig conèixer a Les Antònies al Twitter, concretament, AQUÍ. De fet, crec que em van trobar elles a mi primer (no sé com), llavors les vaig visitar i em va encantar el que fan, així que no vaig tardar ni un segon a seguir-les jo també, i això que encara no havia descobert ni una mínima part del què fan. Tenen un BLOG, i pàgines a Pinterest i a tot arreu on pugueu imaginar. Saben fer manualitats de tot tipus: patchwork, ganxet, scrapbooking... però no tan sols això sinó que, a més, dissenyen els seus propis papers, els patrons... La paraula amb la que millor les podria definir és dient que són MOLT CREATIVES!


Image and video hosting by TinyPic

Fan tantes coses que -i no ho dic en broma, no- que encara no paro de trobar-ne de noves. Fa quinze dies em van dir que havien vist el meu blog d'Artesania, que els agradava i que jo podria ser una Crafty Blogger... i jo, tota contenta i preguntant què era una Crafty Blogger! ;-)

Cada setmana proposen un tema i, a partir d'aquí, si vols, fas la manualitat que vulguis, la poses al teu blog i, després, l'enllaces al seu (Com els Relats Conjunts, però enlloc de relats un cop al mes, manualitats un cop a la setmana) i aquesta és la primera vegada que participo i el tema és "Els colors de la tardor". Ara que ja he fet la meva aportació, m'adono que ho he fet malament doncs se m'ha oblidat la part "Doodle" (aquells dibuixets que no signifiquen res que fem quan estem a una reunió, o parlem per telèfon, etc.) No m'hi vaig fixar que cada setmana duia el nom de "Doodle Party", només em fixava amb el tema en concret, les aportacions de totes les participants... en fi, espero que em disculpin la relliscada. A la propera ja hauré "pagat la novatada" :-)

I aquesta és la meva aportació. Un punt de llibre de "fulles caigudes" tardorenques:


Bé, evidentment, les fulles són de cartolina ;-)

1.- Vaig imprimir siluetes de fulles d'arbre:


2.- Les vaig pintar en tons marronosos, ocres, torrats, verds càlids, grogosos... amb retoladors Faber Castell (que fan una punta com de pinzell)


3.- Un cop pintades, les vaig retallar:


4.- Vaig agafar una cartolina blanca, de 32 x 5 cm., la vaig doblegar per la meitat i li vaig fer uns foradets:


5.- I després, amb cola líquida, vaig anar enganxant totes les fulles per damunt de la cartolina, en desordre... pensant com estarien si haguessin caigut dels arbres i format un remolí:


6.- Vaig agafar una mica de corda natural (no sóc capaç de recordar mai el nom que té... els meus problemes van ser a la botiga on la vaig comprar per explicar el què volia!) la vaig passar pels foradets i vaig fer uns nusos:



Nota: Acabo de buscar el nom a Google. En castellà n'hi diuen "Hilo de bramante" i en català no sé si pot ser correcte "Fil de bramant" però em sembla recordar que el senyor de la botiga em va dir quelcom semblant a "Fil d'encabotar" (no n'estic segura, eh?)

7.- Et voilà!!


El punt és d'aquells "dobles", que fan com una "pinça". Espero que us agradi!!

dilluns, 15 de setembre del 2014

De tot cor demano a Déu...


Aquesta tarda, a les 18 h, Can Jonch. Centre de Cultura per la Pau de Granollers ha inaugurat l'exposició Manuel Carrasco i Formiguera. Una vida per la llibertat. La imatge és una de les que s'exposa. Diu:

"De tot cor demano a Déu que accepti el sacrifici d'aquest dia i d'aquesta nit, els més pesarosos, sens dubte, del meu captiveri, i vulgui permetre que sigui profitosos per a la independència de Catalunya, el meu suprem ideal d'aquest món"


Què puc dir d'aquest home al qual admiro amb tot el cor des de que, fa ja molts anys, vaig llegir un llarguíssim article sobre la seva vida a una revista d'història? M'emociono quan penso que, a punt de morir afusellat per catalanista, les seves darreres paraules van ser pel seu país, Catalunya, i el nom de Jesús, demostrant la fortalesa de la seva fe fins al darrer alè.

Us copio part de l'article de "NacióGranollers.Cat"

"L'exposició s'aproxima de forma divulgativa i detallada a la vida i la trajectòria política de Carrasco i Formiguera, una de les figures polítiques més significatives de la Catalunya de la primera meitat del segle XX. Advocat de formació, Carrasco i Formiguera va dedicar la vida al recobrament dels drets nacionals de Catalunya i a la salvaguarda dels valors cristians, de justícia social i de democràcia. A través d'objectes, fotografies i filmacions particulars, la mostra donarà a conèixer la dimensió humana i personal del polític, posant en valor la importància de la seva dona i la seva família al llarg de la seva convulsa vida. Destaca de la mostra el recull dels entreteniments a la presó i els fulls de signatures de condol fets a París i signats per tots els exiliats.



Carrasco i Formiguera va néixer a Barcelona el 3 d'abril de 1890 i va dedicar la seva vida a l'objectiu del recobrament absolut dels drets nacionals de Catalunya, després de llicenciar-se en Dret i Filosofia i Lletres. De fortes conviccions democràtiques i liberals, Carrasco i Formiguera va casar-se amb Pilar Azemar i Puig de la Bellacasa, amb la que va tenir vuit fills. Sempre va esforçar-se per conciliar els ideals republicans amb els valors cristians i un cop instaurada la II República i la Generalitat va ser nomenat conseller en el govern del president Macià. Més endavant, va ingressar a Unió Democràtica de Catalunya, la formació política democratacristiana on esdevingué un dels seus màxims líders.

La lluita pels grans ideals de pàtria, llibertat i fe li va causar tres consells de guerra, dues denúncies militars, una sanció governativa i una sentència a mort. Carrasco i Formiguera va morir als 48 anys d'edat quan, fugint de les amenaces anarquistes durant la guerra civil, va ser detingut per l'exèrcit franquista i executat per catalanista l'any 1938 al penal de Burgos."

I, tot i que volia que aquest post fos tan sols d'homenatge, de record de l'exemple d'una persona magnífica, no puc deixar de llençar aquesta demanda: Duran, si us plau, dimiteix!! 

dijous, 11 de setembre del 2014

Pau Casals: Sóc un català, estimo la llibertat


Cada vegada que el veig m'emociono. Quan sento la seva veu fràgil i ferma al temps parlant de Catalunya, m'arriba al cor...

Qui pot negar a un poble el dret a votar el seu futur? No hi ha cap justificació per no permetre als catalans decidir el camí que volen fer. Tenim la força de la raó. Ho aconseguirem!!

Bona Diada a tothom!!

Visca Catalunya lliure!

dimarts, 9 de setembre del 2014

Senyores i senyors... Tornen els Memes!!

Hehehe crec que en XEXU i jo érem de les persones que, fa quatre o cinc anys ja... (o sis!) més despotricàvem dels MEMES... però avui és un dia fastigosament xafogós, i qualsevol cosa -fins i tot un MEME- es veu maca al costat del parte meteorològic, així que he decidit fer-lo... És un meme de llibres, eh? és cultural!! i, a més, me l'ha passat la Montse que em cau molt bé, apa!


Vaig a fer les coses bé i a seguir els tres passos:

1.- Donar les gràcies a qui m'ha nominat. Això és un acte de masoquisme pur, però bé: Gràcies, Montse, per passar-me un Meme!! ;-))

2.- Nominar 11 blogs: Això no ho faré perquè, a més segur que repetiria... Imaginaré que, com tinc les ulleres fetes una porqueria (noooooo, no, brutes no, que se m'està caient l'antireflectant i és com si les ulleres tinguessin un tel difuminador per davant... bé, que m'hi veig fatal) enlloc de veure 11 (que ho trobo una bestiesa) he vist "II" o sigui DOS en números romans i nomino a:

a) XEXU (amb llibertat perquè el faci al Bona nit i tapa't o al Libres i punt!, que no es queixi)
b) McABEU (sense llibertat. L'ha de fer al Xarel-10, un dissabte i com a "Enigma de la vida)

3.- Contestar onze preguntes (Ja va, ja va!)


1. Quin és el teu gènere literari preferit? La novel·la

2. Com et vas animar a escriure un blog? Perquè havia estat a diferents grups d'Internet i sempre em discutia amb tothom.
En Josep Lluís (el meu marit) en un viatge d'avió a Holanda, per cert, les darreres vacances que hem pogut fer a la nostra vida... i ha fet vuit anys!! abans de la crisi i que ja no féssim mai més vacances... Mmmm... deia que, en Josep Lluís, a l'avió, llegia un diari que portava un reportatge sobre blogs i blogaires i em va dir "Això t'agradaria a tu" (em coneix bé hehehe)
Vaig pensar "si em creo un blog no em discutiré amb ningú perquè com serà casa meva, a qui em porti la contrària el faig fora hehehehe".
És que era un pal... qui no m'atacava per nacionalista (llavors encara no ens havien assassinat l'Estatut, penseu que parlo d'abans del 2010 i no hi havia tant independentisme) m'atacava pel Barça o es ficava amb l'Església...  i jo sempre en plena batalla.
Amb els blogs vaig recuperar la pau i l'equilibri mental.

3. Prefereixes sagues o llibres sense continuació? En principi, llibres "sueltus"... Ara bé, els de l'Agatha Christie, per exemple, que són diferents però repeteixen detectiu què passa?

4. Quin és el llibre que has rellegit més vegades? "El asesinato de Roger Ackroyd" d'Agatha Christie (de fet, me'l vull aprendre de memòria i, quan el sàpiga tot de principi a fi, llavors el llegiré en anglès... serà com fer trampa hehe)

5. Quin és el millor llibre que has llegit aquest últim any? Ostres, tu, aquest darrer any estic llegint llibres molt bons, que m'agraden molt. Jo vaig bastant sobre segur, no m'arrisco massa. El darrer que he llegit "La dama de blanco" de Wilkie Collins, m'ha encantat, però també vaig gaudir moltíssim amb "Les aventures de Huckleberry Finn" de Mark Twain i "La volta al món en 80 dies" de Jules Verne.

6. Quina és la teva portada preferida? Glubs. He de confessar que no em fixo massa en les cobertes dels llibres... a veure... Sí, em va agradar molt, molt la coberta de "La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey" de Mary Ann Shaffer i Annie Barrows. De fet, el llibre em va cridar l'atenció per la coberta. També la de "La nena dels tres noms" de Tami Shem-Tow.

7. Quin llibre t'emportaries a una illa deserta? Doncs... no sé... Robinson Crusoe, per si dóna pistes de com viure en un lloc així?... Però és que jo no aniria mai a una illa deserta, eh?

8. Quin és el teu personatge literari masculí preferit? Ni idea, tu... Ah! espera! així, mira, el primer que m'ha vingut al cap que s'ho mereix: Sydney Carton de "Història de dues ciutats" de Dickens. És un personatge inoblidable. Fascinant. Magnífic.

9. Quin és el teu personatge literari femení preferit? Doncs tampoc ni idea... podrien ser moltíssimes, desde Jane Eyre, o la que és protagonista d'El Casalot (Bleak House), Esther Summerson; o la germana gran de Sentit i sensibilitat de Jane Austin: Elinor Dashwood... però segur que me'n deixo moltíssimes que m'han encantat... per exemple Marian Halcombe de "La dama de blanco" de Wilkie Collins.

10. Que li diries al teu personatge literari preferit? Moltíssimes gràcies pels bons moments que m'has fet passar :-)

11. Quin és el teu autor o autora preferit? N'hi ha molts que m'agraden però si m'he de quedar amb un em quedo amb Charles Dickens.

El proper MEME en aquest blog, a partir de l'any 2019. Gràcies ;-)

dissabte, 6 de setembre del 2014

Relats de la Carme (substitució estiuenca)




- M'agradaria anar a Barcelona, a participar a la V, com a catalana indepe que sóc... però no tinc diners per comprar-me la samarreta oficial... Ja saps, la crisi i tal...

D'una foto d'en Xavier del blog Fita

- No pateixis, dona, tal com anem, estem perfectes. Ens inscrivim a la franja vermella i ja està!
- Ostres, sí!! Què bé!! Podrem participar al mosaic de la gran V... a la franja vermella! Ara mateix entro a la pàgina de Ara és l'hora i faig la inscripció per les dues!
- La meva cosina es va apuntar a una franja groga... hehehehe



x-x-x-XXX-x-x-x


Per cert... ja heu vist el vídeo resum de la roda de premsa per la "Diada definitiva"? És magnífic! Aquí el teniu :-)