dijous, 31 de gener de 2013

Què? / Qui?.- Gener 2013.- Primer dia de Joc.- Imatge inicial.

El passat mes de gener (ja fa un any!) vaig començar un nou joc d’endevinar imatges, una barreja de la “Imatge misteriosa” i del “Personatge Misteriós”: Un mes s’haurà d’endevinar un “QUÈ” i al mes següent un “QUI”.

Per fer-ho més emocionant, els “Què” i els “Qui” aniran per parelles de mesos (gener-febrer / març-abril / maig-juny / juliol-agost / setembre-octubre / novembre-desembre) Sis parelles.

Cada encertant d’un Què (imatge) o d’un Qui (personatge), tindrà un punt. Cada persona que encerti un Què i un Qui de la mateixa parella de mesos tindrà un punt extra.

Voleu seguir jugant aquest any?

Doncs bé, com som a GENER, toca encertar un QUÈ (imatge misteriosa). Us recordo les normes:

- El Joc durarà dos dies (com a màxim).
- El primer es presentarà una foto molt ampliada, distorsionada o des d’un angle estrany per veure si es pot endevinar què és.
- Si algú encerta què és el primer dia, el Joc ja s’acaba.
- Si ningú l’encerta, hi haurà un segon dia amb una nova imatge de la mateixa "cosa" per fer-ho una mica més fàcil. En cap cas hi haurà pistes "extra", només imatges.
- El segon dia es publicaran les respostes rebudes el primer dia.
- Es podran donar diverses solucions.
- La resposta ha de ser el més exacta possible. Si hi ha respostes poc concretes jo mateixa interpretaré si s’apropen suficientment o no a la solució "ideal" com per ser considerades correctes.
- Cada encertant tindrà un punt. Hi haurà tants guanyadors com encertants, independentment de qui ho hagi dit primer.
- Mentre duri el Joc els comentaris estaran moderats.

Us animeu a jugar? Si? Doncs us pregunto

Algú sap QUÈ ÉS AIXÒ?



Casualment, demà em serà impossible arribar a la mateixa hora que ara (Celebrem la festivitat de Sant Enric d'Ossó, patró dels catequistes, i comprem coques amb recapte i fem festa a la Parròquia mateix). Així que, excepcionalment, donaré dos dies de temps. O sigui, fins dissabte a les 21:30

Gràcies per jugar!!!

dimarts, 29 de gener de 2013

Això és un meme!!

Premis 10 Best Blog 2012

Això és un meme... Si, no sé qui va posar el nom a un llistat de preguntes sense massa solta ni volta i que representa que va acompanyat d’un premi.
Algú et diu: “El teu blog m’agrada, considero que et mereixes un premi”... Ara bé, si el vols, has de contestar unes preguntes i, el que és pitjor, ho has de passar (el guardó i les preguntes) a deu persones més.
Al final, la gent no sap a qui passar-li i resulta que tota la catosfera més propera ja ho ha rebut (alguns dos o tres vegades) amb la qual cosa arribes a la trista conclusió que, qui t’ho ha passat a tu, potser és perquè “ja no li quedava ningú lliure”.

Quan jo vaig començar al món dels blogs, a finals de 2007, els memes eren com una tortura en ple boom. Un interrogatori que et queia al damunt sense que tu haguessis fet res dolent... La gent pensava “Ostres, un blog nou! ja sé a qui li encolomaré el proper meme” i el pobre novell, quan ho rebia pensava “Quina il·lusió, el meu blog els agrada, porto tan sols tres setmanes i ja tinc quatre premis!!

Fins que alguns, vista la repetició constant de premis amb llistes de preguntes i obligacions de fer-ho circular, es van començar a posar lletrerets al blog tipus “Memes NO, gràcies”... Jo me'n vaig fer un! Encara li tinc posat!

Però, clar, fins i tot les coses més horribles, quan les veus amb la perspectiva del record, agafen una tonalitat entranyable i ara, després de tant de temps, el detall de la Maria de passar-me’n un m’ha fet molt feliç... Sí, què voleu que us digui, m’ha fet gràcia de veritat. Així doncs, manifesto que estic disposada a respondre un meme cada CINC ANYS!!

I ja no m’enrotllo més, aquí teniu les preguntes i respostes

1. Què t'agrada més cuinar: postres o plats de cullera? M’agrada molt més menjar que cuinar. Ara bé, si algú renta els plats i arregla la cuina, jo faig el plat de cullera i els postres.

2. Què és el més important per a tu en una persona: la personalitat o el físic? Sense cap mena de dubte, i amb tota sinceritat, la personalitat.

3. Des de quan vas començar amb el blog o pàgina? Crec que era novembre de 2007, però ara no m’ho facis anar a mirar.

4. Qui va ser la persona que et va inspirar per començar en aquest món? Em vaig inspirar jo sola... Bé, no... una amiga em va parlar d’un blog que tenia la seva germana... però em vaig decidir a obrir-ne un després de llegir un article al diari a l’avió Amsterdam – Barcelona. Article que, de fet, va llegir primer el meu marit i me'l va passar... Perquè, en realitat, jo ja duia temps ficada per Internet, havia estat a msn.groups i tal –sempre discutint- i el meu marit va pensar que potser agafaria menys “berrintxes” si tenia un espai propi i... bé... doncs això. Una mica tot barrejat.

5. Sols seguir molts blocs o t'arriben els seguidors per altres persones que t'han conegut? Doncs... no sé... o sigui... jo no segueixo blogs perquè em llegeixin a mi. Jo llegeixo els que m’agraden i, després, si algú té la paciència de llegir el que jo escric, doncs em fa molta il·lusió, és com si em regalessin una estona del seu temps ;-)

6. Què t'agrada més: cuinar o que et cuinin? Que em cuinin.

7. Menges a casa o a la feina? Menjo a tot arreu... Bé, de fet... no tinc feina... Buaaaaaa!! Si us plau... algú sap d'una feina per mi?

8. Sols fer receptes de verdures? A l’estiu més amanides. A l’hivern faig moltes coses amb una mena de puré de patata inventat per mi... també hi poso espinacs... jo que sé! El primer que trobo! :-P

9. Quina és la teva millor recepta? No sé hehe qualsevol cosa que cuini em surt acceptablement bé. La meva mare, quan vol fer pollastre rostit em demana que li faci jo perquè diu que em queda millor... i és cert ;-))

10. Què és el que demanes a una persona perquè sigui la teva amiga? Que tingui paciència i comprensió amb les meves manies, que no puc fer-hi més.

11. Quina és la millor pel·lícula que has vist? El hombre que sabia demasiado d’Alfred Hitchcock


I ara ve quan el maten perquè representa que ha arribat el moment de proposar 10 blogs, però molta gent ja se m'ha escaquejat als comentaris del post anterior... Desconsiderats!!

Així doncs, ho passo a qualsevol que li faci gràcia respondre aquestes preguntes!! :-)

Voleu guanyar 20.000 Eurus de forma ràpida i totalment legal?


Sí, ja imagino que voleu... I jo també, és clar!

Ara bé, si jo sabés com aconseguir-ho... Ho explicaria aquí o em guardaria aquest procediment per anar-lo fent servir personalment?

És igual. Sigui com sigui, no ho sé com es guanyen -legalment- aquestes quantitats. El que jo puc explicar és com, SEGUR, que no es guanyen 20.000 Eurus... sinó que es guanyen somriures, complicitats, bon rotllo... i un dibuix (virtual). Com? Participant als Premis C@ts!! És que després passarà el de sempre, que ens coneixem... "Aaaaaai, ja ha passat el plassu? (termini)... Ja m'he quedat sense proposar res!! Com passa el temps!" Queden dos dies i mig. Valtros mateixos.

Aquest post té vida limitada... tinc pendent un meme (un memeeee!! no digueu RES) i un joc d'endevinar alguna cosa... Com passa el temps!!

dissabte, 26 de gener de 2013

Això no és un sac de dormir!!

Ves, ara em fa gràcia posar els títols dels posts així, amb una negació (efectes dels refredats, angines i totes aquestes desgràcies!)

Imagineu que algú us convida a passar un cap de setmana a casa seva; sou una colla d'amics i heu d'anar a un concert, acabar un treball, o fer una excursió, una caminada... i quedeu que el petit apartament de muntanya d'en Roger serà el punt de trobada, el campament base... Però, clar, no hi ha prou habitacions per a tots, així que es decideix que la gent porti sacs de dormir i que, al vespre, a la Sala s'hi estarà molt bé amb la llar de foc i tot...

Arriba el dia i la gent va arribant i deixant els seus sacs tots junts a un racó de la Sala...


De cop, s'escolta un soroll i tots es giren. És l'Armand Puigdelplà Ventaserè, que baixa una capsa, com una maleta, del seu cotxe.

- Disculpeu, és que pesa una mica... però ara la poso bé, que té rodetes... Ja està... fantàstica! I somriu feliç, amb les mans a la cintura i evident expressió de satisfacció, a tots els que han sortit a mirar.
- Però què és això? -pregunta en Roger.
- És la meva CASULO!!


Bé... no sé si ho sabria explicar correctament, més val que observeu el vídeo:

dijous, 24 de gener de 2013

Això no és un joc!!

Després de l'èxit del meu darrer post "Això no és un relat!!" avui us presento "Això no és un joc!!"... i té aquest títol perquè jo sempre dic la veritat i si no és un joc, doncs no ho és...

Ara bé...

I si arriba a ser un joc? I si jo us pregunto "Qui és?"


Suposo que el cent per cent de la catosfera (ehem) sabria que es tracta del baríton alemany Matthias Goerne... Bé, d'acord, jo no ho sabia... :-)


Però el cert és que, quan vaig veure les dues fotografies que ara us mostraré em vaig fer un fart de riure. No sé si és obra seva o no, però jo he "pispat" la doble foto següent del Twitter d'Oriol Papell:


Imagino que, partint d'una semblança més que notable, superposant una foto de cada un, i anar retocant es pot aconseguir que... gairebé sembli el mateix!! Boníssim!!

Per cert, aquí us deixo un resum de la brillant intervenció d'Oriol Junqueras defensant el dret a decidir dels catalans al Parlament de Catalunya.



I aquí un fragment d'una actuació de Matthias Goerne, al Royal Albert Hall London. el setembre de 2009



... o és al revés...?

I ja posats, per si a algú li interessa, en Junqueras donant classes a alguns periodistes (alguns més ben educats que altres)

diumenge, 20 de gener de 2013

Això no és un relat!!


Si enlloc d'enfonsar-li un ull, li haguessin fet l'ofrena d'un preciós passador pel cabell en colors blau, blanc, or i grana, potser hauria estat més contenta...




dijous, 17 de gener de 2013

dimecres, 16 de gener de 2013

Alfred Bosch

Malgrat ser votant confessa i no-penedida Convergent (de moment, m'estalvio la "U", tot i que la ideologia de la "U", analitzada amb sinceritat, a mi m'agrada molt, darrerament crec, personalment, que hi ha qui no mereix representar-la)...

Ai, que ja m'estic enrotllant massa... deia que, tot i ser votant Convergent (i súper fan de gent com en Tremosa, per exemple), hi ha dos polítics d'ERC que em tenen el cor robat, en Bosch i en Junqueras. Diferents estils, però a tots dos els escolto sempre amb molta atenció perquè en gaudeixo i n'aprenc (quina diferència amb anteriors dirigents... perdoneu, però ho havia de dir!)

Des de que vaig veure en Bosch penjant l'Estelada de la tribuna d'oradors del Congreso, li vaig donar un trosset del meu cor... i quan sento en Junqueras, amb aquella expressió de "responsabilitat" que posa, amb aquell to de qui és sincer, amb aquella valentia de no amagar coses que sap que potser no serien massa populars, com confessar-se creient, o dir que el castellà hauria de ser també oficial en una Catalunya independent -cosa amb la que jo no estic totalment d'acord, per cert- doncs m'he fet també seguidora d'ells...

De moment, voleu gaudir de cinc minuts boníssims amb en Bosch? Doncs aquí els teniu (anglès subtitulat al català) No us ho perdeu!!


Per cert... No us oblideu de passar pel Blog de C@ts a fer les vostres propostes pel Premi a la millor iniciativa blogaire 2012!! Sí, sí, aneu-hi ara, que després us marxa del cap!! :-D

dimarts, 15 de gener de 2013

La noia primeta


La CARME ROSANAS dibuixa sempre que pot, ja sigui amb l'ordinador, amb paper i llàpis, amb aquarel·la... i ara resulta que també ho sap fer amb una aplicació del seu mòbil!! (?) El fet és que amb l'invent en qüestió va crear uns quants personatges, els va posar dins d'un vagó de tren, metro o autobús... i ens els va oferir per fer una petita història. Aquest és el meu:


Un parell de quilets menys i ja estarà, hauré aconseguit l’índex de massa corporal que em van dir. No em trobo massa bé, però suposo que és perquè estava acostumada a menjar massa. Quan el cos s’habituï a la nova dieta, ja no em costarà gens seguir-la, serà com una rutina.

I si no em donen la feina?... Sí... Em van dir que 48 era pes correcte, que no tingués por. A més, no sóc massa alta.

Clar... si l’anunci fos d'una altre cosa... però és de iogurts desnatats, no puc sortir tan gorda com estava.

Dos quilets més i ja estarà. El meu pes ideal!...


- Ei!! Ajudeu-me!! Aquesta noia!! S’ha desmaiat!!

diumenge, 13 de gener de 2013

Reus per la Independència





Cliqueu damunt la imatge i gaudiu de l'espectacle d'ahir nit! ;-)

Copiat d'un Twit de Reus per la Independència.

Filmació de  @Merops360 

dimecres, 9 de gener de 2013

Els jugadors de cartes (Relats Conjunts)

Paul Cézanne, Els jugadors de cartes, 1892

He començat a no fer cas del que em diuen els meus sentits. Quan els ulls em diuen que veuen quelcom o les orelles que han sentit alguna cosa, no ho dono immediatament per cert, perquè pot ser que estigui dormint.

Les meves nits són curts períodes de son, alternats amb freqüents minuts de vigília. Els meus dies són períodes de vigília alternats amb atacs de son que, moltes vegades –sobre tot per la tarda- em poden deixar KO ja sigui al sofà, davant de l’ordinador o a mig llegir.

La conclusió és que les nits i els dies s’assemblen força, tan sols variant la duració de les etapes i això m’està portant a certa confusió mental que fa que, en alguns moments comenci a dubtar de si tal o qual cosa l’he viscut desperta o l’he somiat.

Ara mateix sóc a una cafeteria; al fons, cap a la dreta, hi ha dos homes asseguts a una taula petita, davant per davant, jugant a cartes damunt una mena d'estovalles d'un color marron torrat. Un d'ells sembla més ric i l’altre més humil. És que tots dos porten barret i un es veu que és més car. El que diria que té més diners fuma en pipa i l’altre seu amb les espatlles més carregades.

Tinc la sensació que s’està preparant alguna cosa que no m’agradarà. Pressento, o intueixo, gairebé amb una seguretat absoluta, que l’home del barret senzill està perdent més del que es pot permetre i alguna cosa em diu que tot acabarà molt malament.

Estic nerviosa. No sé què fer. He d'avisar a algú? Clar que, i per què m’hauria de complicar la vida? No dic que ja no sé mai què és realitat o somni a la meva vida? Això deu ser somni. A mi mai em passen coses rares. No crec que em vegi implicada ara en una baralla, ja sigui a cops de puny o a trets o ganivetades...

El proper dia que vagi a veure al Doctor li he d'explicar. Aquesta barreja de conscient i inconscient no pot ser bona. Fins i tot podria ser un efecte secundari de la medicació... Ara mateix sento crits.


Escrit seguint la proposta de Relats Conjunts

dijous, 3 de gener de 2013

"La cosina Phillis", d'Elizabeth Gaskell




Autor: Elizabeth Gaskell
Editorial, any: Edicions 1984, "La clàssica", 2012
Títol original, idioma, any: Cousin Phills, anglès, 1864
Traducció: Miquel Casacuberta.
Gènere: Novel·la
Número de pàgines: 125
Llegit en: Català


Vaig saber de l'edició d'aquesta novel·la gràcies a un Tuit d'Edicions de 1984 que vaig veure per casualitat. La vida és així... Hagués pogut no veure'l i ara no estaria fent aquest post.

Però sí, la sort em va somriure i estava connectada el dia oportú, a l'hora oportuna. Em va cridar l'atenció el nom d'Elizabeth Gaskell, escriptora que he de reconèixer que fa uns quatre anys probablement no havia sentit a dir mai però que actualment, arran de la meva addicció a Dickens, ja conec més bé.

I és que Mrs. Gaskell (doncs era coneguda amb el seu cognom de casada) (29 de setembre 1810 – 12 de novembre 1865) va començar a escriure com a entreteniment, per superar la mort d'un fill, però sembla ser que ella mateixa no es "sentia" una "autèntica escriptora".

A Dickens li agradava el seu estil i més d'una vegada la convidava a escriure relats per la revista que editava i, fins i tot, van col·laborar en alguna obra "conjunta" com, per exemple, La Sra. Lirriper, en que els diferents capítols d'una novel·la, estan presentats com a relats diferents, l'autoria dels quals corresponia també a uns quants escriptors victorians de l'entorn de Dickens.

Anem a aquesta obra concreta. Quan vaig veure que anunciaven la seva imminent publicació (novembre 2012) i que, al cap de quatre dies -com qui diu- era el meu aniversari, ja vaig saber quin seria el regal que li demanaria a en Josep Lluís i, directament, el vaig encarregar a l'Abacus.

No tenia ni idea de amb què em trobaria. Si una obra llarga, curta, complicada, senzilla... res de res.

I el resultat ha estat força bo. En primer lloc he de dir que és una novel·la curta, o relat llarg i em va sorprendre perquè esperava un llibre extens i complicat... una mena de Jane Eyre (potser influïda per la relació que hi ha entre Gaskell i Charlotte Brontë, l'autora de Jane Eyre; i és que la primera va escriure la que està reconeguda com a millor biografia de la segona)

Això em va decebre una mica, ho reconec, em semblaven poques pàgines... Però vaig començar a llegir-lo i em va atrapar. La història té la llargada que ha de tenir i no en necessita més, ja que no hi ha "trames paral·leles" ni diversos arguments que es barregen.

Un noi jove, Paul Manning, de disset anys, entra a treballar com a ajudant d'un enginyer de la companyia de ferrocarril. Això li suposa deixar la casa dels pares per primera vegada i anar a viure sol a una altre ciutat.

Està molt il·lusionat per la nova vida, però aviat comença a sentir-se una mica sol, això fa que es decideixi a visitar uns parents de la seva mare, que viuen prop d'allí, però al camp, en un ambient absolutament diferent de tot l'entorn mogut, canviant, en transformació, de l'època de la construcció del ferrocarril.

Allí, al petit poble coneixerà la cosina de la seva mare, casada amb un pastor de l'església, un home valent, molt treballador tant com a eclesiàstic com, també, en les feines del camp, i la seva filla, Phillis. La noia, malgrat viure al poble, té una gran capacitat d'estudi, llegeix molt i sap de moltes coses, li agrada la literatura clàssica, els idiomes...

Entre els dos cosins naixerà una molt bona amistat, es tenen força confiança i s'aprecien com a germans. Això farà que en Paul visqui també de molt a prop certs fets que afectaran la vida de la seva cosina i que, evidentment, jo no explicaré...

En resum, un llibre molt ben escrit, d'una senzillesa que captiva, i el fa fàcil de llegir sense treure-li cap valor literari.

Una sort tenir-lo en català!!