diumenge, 31 de març del 2013

Crist ha ressuscitat!!


CRIST HA RESSUSCITAT!
AQUESTA ÉS LA RAÓ DE LA NOSTRA ALEGRIA!

L'AMOR HA VENÇUT A LA MORT!!

MOLT BONA PASQUA A TOTHOM!!

dissabte, 30 de març del 2013

Dissabte Sant



 Avui no es celebren misses, no sonen campanes ni instruments... però no és un dia buit, és un dia de pregària, reflexió i silenci.

Entre la mort del Divendres i la resurrecció del Diumenge ens detenim en el sepulcre. Són tres aspectes d'un mateix i únic misteri, el misteri de la Pasqua de Jesús: mort, enterrat, ressuscitat.


Text, fragment d'aquesta pàgina.

divendres, 29 de març del 2013

Divendres Sant


"Pare, confio el meu alè a les teves mans."


"Avui celebrem el primer dia del Tridu Pasqual. Per tant, és el dia de la Creu victoriosa, des d'on Jesús ens deixà el millor d'Ell mateix: Maria com a mare, el perdó —també als botxins— i la confiança total en Déu Pare." (Fragment inicial del comentari de l'Evangeli d'avui, per Mossèn Francesc Catarineu per la publicació "Contemplar l'Evangeli d'avui")

dijous, 28 de març del 2013

Dijous Sant

Aquest és l'Evangeli d'avui: (Jn 13,1-15):

"Era abans de la festa de Pasqua. Jesús sabia que havia arribat la seva hora, l'hora de passar d'aquest món al Pare. Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l'extrem. Mentre sopaven, quan el diable ja havia posat en el cor de Judes, fill de Simó Iscariot, la resolució de trair-lo, Jesús, sabent que el Pare li ho havia posat tot a les mans, i que havia vingut de Déu i a Déu tornava, s'aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola; després va tirar aigua en un gibrell i començà a rentar els peus dels deixebles i a eixugar-los amb la tovallola que duia cenyida.


Quan arriba a Simó Pere, aquest li diu: «Senyor, ¿tu em vols rentar els peus?». Jesús li respon: «Ara no entens això que faig; ho entendràs després». Pere li diu: «No em rentaràs els peus mai de la vida!». Jesús li contesta: «Si no et rento, no tindràs part amb mi». Li diu Simó Pere: «Si és així, Senyor, no em rentis tan sols els peus: renta'm també les mans i el cap». Jesús li diu: «Qui s'ha banyat, només cal que es renti els peus: ja és net tot ell. I vosaltres ja sou nets, encara que no tots». Jesús sabia qui el traïa, i per això va dir: ‘No tots sou nets’».



Després de rentar-los els peus, es va posar el mantell i s'assegué a taula altra vegada. Llavors els digué: «¿Enteneu això que us he fet? Vosaltres em dieu "Mestre" i "Senyor", i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc. Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres. Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres»."

dimarts, 26 de març del 2013

Dimarts Sant


Mai havia vist l’església tan plena en un dia de Celebració comunitària del Sagrament de la Confessió. Feia goig! Tanta gent com un diumenge a Missa de 12... o més!

Pregàries conjuntes, cants, lectura de l’Evangeli, reflexió...

Set mossens repartits al voltant del temple...

L’Enric tocant música suau a l’harmònium, silenci i pau.

I, al final, tothom marxa amb un somriure content. Ens preparem per la Pasqua, la festa més important dels cristians, la festa de totes les festes!


diumenge, 24 de març del 2013

Grafit (Relats Conjunts)

La magnífica i magnètica veu dels Transparnts, els habitants del Planeta Plstik que, com tots sabem, són invisibles, es podia sentir clarament per tot l’Auditori Lionel Messi, un espai molt ampli dins el Satèlit Artificial d’Us Global Pax Boviscum. Als Transparnts els agradava presumir que, en la majoria d’actes intergalàctics, ells eren qui feien de mestres de cerimònies degut a la seva excepcional qualitat vocal.

Els seus missatges de benvinguda i instruccions bàsiques per poder seguir la Gran Gala s’anaven repetint amb exacta precisió (o al menys això comentaven els habitants del planeta Numèric amb una satisfacció evident, doncs ells s’havien encarregat d'aquesta part del certamen)

Feia ja tres temps que es preparava el gran esdeveniment. Les distàncies entre uns planetes i altres provocava que algunes delegacions portessin allí ja moltes estones mentre que altres tot just havien arribat a temps de la gran Repostada General.

Els convidats d'honor anaven ocupant els seus llocs, perfectament preparats, amb un total respecte a les necessitats de cadascú. Salutacions en totes les llengües universals, encaixades de mans, de peus, de trompes, cops, intercanvi d'ulls (salutació i tradicional entre els habitants dels planetes veïns d’Opptikhus i els d’Hafflelohu que significa “tractaré de veure les coses també des del teu punt de vista i així tot anirà bé entre nosaltres”) i els simpàtics eructes de benvinguda dels Bruths. El Gran Bruth fins i tot va vomitar una miqueta, cosa que va ser rebuda amb molta alegria per tots els assistents.

Arribà el so del silenci. Tothom va callar. Tan sols es podia escoltar la respiració dels Mofegu, que no poden evitar el grinyolar dels seus aparells interns de renovació d’aire. Però com els Mofegu aporten moltíssimes unitats econòmiques a tots aquests esdeveniments intergalàctics, tothom va fer veure que no sentia res.

I començà! La veu de Trnslúcida Onsoc, la cap de cerimònies dels Transparnts, en el seu perfecte català –llengua oficial de tots el móns- deia pletòrica d'emoció: Benvinguts a la Fase Final del Gran concurs de Miss Univers!

Aplaudiments, plors (d'alegria, és clar... els Sokmoltsensibble són així), cops de bastó a terra, petits vols dels Moishons, que estavan molt animats...

L’acte es va anar desenvolupant amb total precisió. En ser tantes les zones participants, havien estat necessàries moltes fases prèvies i, per tant, aquesta gran final era esperada amb impaciència. Tan sols quinze participants de gènere femení (o de gènere 14-B, assimilat en el cas dels Bkgteeses) han estat escollides...

Es succeïen desfilades, demostracions d'habilitats curioses, fase de resolució d'enigmes i endevinalles Xarel·liants, discursos, cants... i al final només en van quedar tres!! Tres belleses impressionants! Tres precioses fèmines que aquí us presentem.


Tothom va estar d'acord amb la tria. La festa va ser tot un èxit!! Tot va ser perfecte, tal com havia de sortir... I van anar marxant cap a la zona de naus amb un agradable regust de boca, o de trompa, o d'absorbents alimentadors...

I bé, com ja sabeu, a partir d'ara la decisió és totalment vostra! Podeu anar votant per qualsevol de les tres. Per fer-ho tot més imparcial, no us direm el seu nom ni procedència. Empreu 1, 2, o 3 segons la vostra elecció sigui la primera, la segona o la tercera (en sentit de l'escriptura dretana). El temps de votació serà d'una estona sencera. Esperem la vostra participació!!

Escrit seguint la proposta de RELATS CONJUNTS

divendres, 22 de març del 2013

Mireu quin regal m'ha fet la Mireia!!



Aquests dies tinc menys temps per entrar als blogs... és una cosa circumstancial, de caire familiar que, gràcies a Déu, s'està encarrilant molt bé. Però això fa que pugui comentar un o dos blogs, marxar, després tornar a entrar i així. Avui mateix n'he vist uns quants que vull comentar però encara no he tingut temps de posar-m'hi bé! :-)

Però res, arribo a casa aquest vespre, engego la maquineta i... em trobo un regal!! Un regal que em fa somriure i em fa veure que a vegades, entre persones que no ens coneixem, hi pot haver molt bon rotllo, i que es poden donar detalls que gairebé m'emocionen com aquest: La Mireia m'ha "publicat" RUÏNES!! Siiiiiiiii ;-)

El relat amb el que us porto donant la tabarra fa dues o tres setmanes, el que els amics de Relats Conjunts han tingut la paciència d'anar actualitzant a cada "trosset" que escrivia i d'esperar-se a tancar els comentaris fins que he acabat... Doncs això... Mireu que xulo ha quedat!! :-)))

I, el més divertit! Al final m'hi ha posat una ressenya!! Com als llibres de veritat, que a la contracoberta porten la petita ressenya editorial... Doncs jo també en tinc una!!

Doncs això, que moltes gràcies a la MIREIA, a l'equip de RELATS CONJUNTS i a tots els que heu passat intentant entendre els meus "salts" en el temps en aquest conte!

Smuaaaaaaaaaaaaaaaaaac!!!

Ruïnes (Relats Conjunts) (CapítolS XIII)

"RUÏNES", Relat Conjunt en fascicles, al més pur estil dickensià. Avui, dos capítols XIII i... això s'ha acabat!!).




CAPÍTOL XIII.- FINAL "OFICIAL"

La senyora Flora pren el te a la seva sala. Ja fa dues setmanes que van posar les catifes d’hivern; a la xemeneia un foc preciós escalfa l’estança i ella està calentona i còmoda. Avui potser farà un petit extra i es menjarà un dels panets dolços, especialitat de la Sra. Ponts, que abans mai tastava... és que tenen un aspecte molt temptador.

Somriu, mentre a la paret del seu darrera, un quadre de Van Gogh, més fals que un polític qualsevol, presideix l’escena.

Ja ho sap. Però tant li fa. No haver-lo denunciat és la darrera prova d’amor que ha pogut donar al seu nebot. Aquell bon nen dolç i carinyós que ella, sense voler, i amb la millor de les intencions havia anat malcriant. Un inútil, però un inútil de bon cor.

De nou –com cada dia de la seva vida- es recorda del seu fill i del seu marit... L’Eduard no estava tan malcriat, no, gens malcriat. Si allò no hagués passat segur que l’Alfredo també hauria estat un bon noi... Li tremola la barbeta i dues llàgrimes amenacen amb caure, però fa una respiració molt profunda, tanca els ulls i pensa que ja no vol plorar més.

Damunt la taula, al costat del servei de te, un llibre, i dins del llibre una carta. Va arribar abans d’ahir. L’Alfredo, des de Rio de Janeiro li demana disculpes pel “canvi de quadres” i li dóna les gràcies per la “discreció”, li explica un projecte que té allí i li envia una abraçada fortíssima. Diu que li anirà escrivint.

La senyora Flora fa una petita mossegada al panet dolç i pensa “efectivament, està deliciós”.



CAPÍTOL XIII.- FINAL "NO - OFICIAL"

La Joana és a la seva habitació. Dreta. Les peces es van ordenant al seu cap i creu que té claríssim el que ha passat. L’Alfredo ha demostrat no ser tan inútil i gandul com semblava i ha inventat un sistema senzill i eficaç per endur-se’n un valuosíssim Van Gogh davant dels seus nassos. Bé, o això és el que ell es pensava!!

Seria interessant veure l’expressió dels seus còmplices en comprovar que havien canviat una falsificació per una altre falsificació... Quan tardaria a descobrir-se el pastel? L’únic cert és que aquella substitució ja l’havia fet ella molts anys enrere i que ara tenia un molt substanciós compte a un banc a Suïssa.

Oh, sí, sí, ella estima de veritat la senyora Flora. Quan la veia tan fràgil, tenia ganes de cuidar-la, d’ajudar-la. La comprenia. Entenia el seu dolor perquè era el mateix dolor que ella sentia... Però l’apreciava i la menyspreava al mateix temps! Sabia perfectament com era la seva desesperació per haver perdut tants éssers estimats, i si ho entenia tan bé és perquè, en aquell accident ella també havia perdut algú molt especial. El senyor Alberto, el marit de la senyora Laura... Sí, sabia que ell mai s’hauria fixat en ella i també estava convençuda que, amb el temps, aquella mena d’admiració s’hauria anat diluint i ella s’hauria enamorat d’un altre home, s’hauria casat, hauria tingut els seus fills... però, per culpa de la Sra. Flora i la seva distracció al volant, aquella mena d’amor platònic va quedar presoner dins del seu cor i el va convertir en un terreny mort.

Els pensaments de la Joana flueixen, es desborden: Qui ho hagués entès? A qui ho hagués pogut explicar? A la Sra. Flora el seu pare li va pagar un tractament caríssim d’especialistes que durant mesos, amb teràpies i medicació la van anar traient del pou. I a ella? Qui la va ajudar a ella? Ningú! Ningú! Ningú!...

Al principi, mentre la senyora estava malament, ella, amb la nanny, tenien cura del petit Alfredo. Però quan va estar bé, es va apoderar del nen i el va malcriar, el va convertir en un inútil!

I la majordoma que hi havia llavors a la mansió li van explicar que treien el “Ruïnes” com a tractament per la senyora Flora! Li va dir que la solució estava en un quadre! ha ha ha ha... Sí, una identificació del dolor i bla bla bla... El quadre de les ruïnes es canvia per un altre i la Sra. Flora, ja pot viure amb més o menys normalitat.

Doncs aquell quadre, el nou que van posar, el dels gira-sols... aquell, seria seu. Quan va descobrir el seu valor, va quedar impressionada, però no es va fer enrere. Amb l’ajut del fill de l’antic xofer de la família, que tenia amics no massa recomanables es va fer el canvi. Perquè perdessin la memòria els va donar un molt bon pessic del resultat de la venda als japonesos i van decidir que mai més parlarien entre ells. I així ho havien fet. Mai ningú sospitaria d’ella.

Sempre havia pensat que, quan la Sra. Flora morís, ella viuria els seus darrers anys com una reina a Suïssa. Ningú sospitaria res perquè, senzillament, desapareixeria del mapa i, fins llavors, hauria estat fidel al seu lloc. És cert que la Sra. Flora ja en té vuitanta-cinc. Ella no li vol cap mal però potser... Comparteixen dolor per la mort d’éssers estimats. Ella l’entén, sí, tan sols ella l’entén.

Han passat quatre anys, la Joana va morir d’una peritonitis aguda avui fa tres mesos. La Sra. Flora pren el te que li serveix l’Elvira amb delicadesa. Agafa un panet dolç. Ara s’hi ha acostumat i els troba boníssims.

dimecres, 20 de març del 2013

Ruïnes (Relats Conjunts) (Capítol XII)

"RUÏNES", Relat Conjunt en fascicles, al més pur estil dickensià. Avui, capítol XII i penúltim).



CAPÍTOL XII

En Rudy ja torna a estar enfilat a una escala, però aquesta vegada l’Elvira no és al seu costat patint perquè no caigui sinó que hi ha la Joana, donant-li instruccions sobre quines catifes ha de baixar d’entre un munt de rotlles embolicats amb papers i ben lligats amb cordills, que es guarden als prestatges alts de les golfes.

- Mira l’etiqueta, Rudy, fill... Posa “b-d menjador”?
- Sí, senyoreta Joana.
- Perfecte, doncs aquesta l’has de baixar... Vigila que és grossa i pesa molt no et facis mal.

Al fons, recolzats a la paret, quatre o cinc quadres, d’esquena.

- El vas deixar allí l’altre dia el quadre aquell, Rudy?
- Sí, senyoreta Joana, no pateixi, tal com estava.
- Suposo que et va estranyar tant d’enrenou... No és cap secret. Tot i que tampoc és res per fer-ne safareig... T’ho explico perquè sàpigues de que va i entendràs la situació. Resulta que a la Sra. Flora aquella pintura li porta records de l’accident de cotxe que va tenir quan era jove, en el que va perdre moltes persones estimades... Per això va reaccionar així, pobreta, en veure’l de cop, penjat a la seva sala, sense esperar-s’ho.
- Caram, no en tenia ni idea. Si hagués sabut que aquesta pintura li disgustava tant a la senyora, n’hauria agafat una altre... perquè...
- Com? Espera... espera... Ara em deixes ben parada! –La Joana s’ha posat molt seria, la seva mirada, profunda i intel·ligent, es fixa en un punt, respira fons i s'adona que necessita fer unes quantes preguntes- Què vol dir que n’hauries agafat una altre? No vas dir que havia estat el Sr. Alfredo qui et va dir que canviessis els quadres?
- Sí, sí, senyoreta Joana, li prometo, va ser el Sr. Alfredo!!
- I doncs?
- Però ell no em va dir quin havia d’agafar... Ell... Ufff... De fet, quan em va fer pujar aquí dalt i em va dir que canviés els quadres, a mi... o sigui... el que em va semblar és que tant li feia quin quadre aniria a baix, que el que volia era que li portés el que hi havia a la sala de la Sra. Flora cap aquí.
- El Van Gogh!
- Sí, aquell tan maco de les flors.
- Quan em vas dir que t’ho havia demanat el Sr. Alfredo, no em va estranyar que ell hi tingués alguna cosa a veure perquè darrerament el veig nerviós i preocupat. Fa cosa de tres setmanes em va dir que volia canviar unes figuretes de lloc... Li vaig dir que havia de demanar permís a la seva tia...


En Rudy escolta amb educació. No sap massa bé de què va el tema, però troba intressantíssim això de poder donar informacions i veure que la Srta. Joana s’ho pren tan seriosament. Així que decideix afegir algunes novetats:
- És que... no estava sol.
- Qui no estava sol?
- El senyor Alfredo. Un altre senyor havia entrat per la porta del jardí. L’Elvira estava entrant les cadires per si acabava plovent i el va veure... Ja sap que el timbre del jardí no sempre va bé... i aquell home va dir que era amic del Sr. Alfredo i que havien quedat per unes transaccions, que no volia molestar i que per això passava per darrera...
- Segueix, segueix.
- Ella el va acompanyar a la biblioteca, on era el Sr. Alfredo i va veure com tots dos pujaven a les golfes... i just quan m’ho estava explicant!... bé, és que l’Elvira... li agrada explicar-me les coses... som amics...
- Segueix, home, continua...
- Doncs quan m’ho estava explicant, va venir el Sr. Alfredo a demanar-me que l’ajudés. Vàrem pujar a les golfes i vaig veure aquell home... Em vaig dur en ensurt terrible perquè no pensava que allí dalt hi hagués ningú més. L’Elvira només m’havia explicat que algú havia entrat pel jardí... la resta m’ho va explicar més tard.
- Molt bé, i què et van dir?
- Doncs que agafés una escala, portés el quadre dels gira-sols que hi ha a la sala i en el seu lloc ni posés un altre. Així... “un altre”... no em va dir quin. Jo vaig agafar el que em semblava que pesava menys i que fos una mica més gran perquè no quedés marca a la paret.
- D’acord.
- Res més, al cap de dues hores, vostè em va dir que els tornés a canviar i jo ho vaig fer. L’Elvira em va ajudar les dues vegades... bé, ella diu que m’aguanta l’escala... si li pregunta veurà com li explica igual que jo. No l’enganyo senyoreta Joana, va ser tal i com li dic.
- Et crec Rudy... molt bé. Tot i que això no té ni cap ni peus... O sí... perquè si és el que penso...

(Demà: EL DESENLLAÇ!)

dimarts, 19 de març del 2013

Ruïnes (Relats Conjunts) (Capítols IX, X i XI)


"RUÏNES", Relat Conjunt en fascicles, al més pur estil dickensià. Avui, Capítols VII* i XVIII.


CAPÍTOL IX

El dia és lleig. Gris i lleig. No hi ha la menor escletxa per on pugui passar una mica més de llum, ni diferències de colors ni dibuixos de núvols. Tot és exactament del mateix to, dens, espès, pesat; tan pesat que un diria que, quan camina, és com si portés uns quants quilos més al damunt, quilos que serien els corresponents a aquest cel gris fosc.

De tant en tant cauen unes gotetes tan petites com puntes d’agulla que gairebé no arriben ni a mullar el terra; no es pot dir ni que plou ni que no plou, el que si es pot assegurar és que ningú està content amb aquest temps. Els amants de les grans tempestes estan nerviosos perquè això està com estancat i els que esperen que surti el sol sospiren neguitosos metre es freguen les mans i s’ajusten una mica més la bufanda.


El color tan igual tot ell del firmament fa una sensació estranya i sembla com si tots els edificis fossin siluetes de cartró retallades. Tot és com un decorat, com si no fos natural, com si dins d’aquelles cases no fos possible que hi visquessin persones amb les seves alegries, tristeses, problemes. Com una pintura que, malgrat estar ben feta, no aconsegueix plasmar la realitat i...

Quan la paraula “pintura” passa pel seu cap, la Joana recorda l’escena del canvi de quadres a la sala de la senyora Flora... des de llavors el Sr. Alfredo no s’ha presentat per la mansió. Han passat dos dies sencers.

(Em perdonareu, però aquest que acabeu de llegir és el típic capítol que, quan el lector té ganes que avancin les coses, a l’autor li dóna per posar-se a fer descripcions... Hi ha qui es salta aquest tipus de capítols, però jo tampoc ho he fet massa llarg, eh? )



CAPÍTOL X

- Senyoreta Joana! Senyoreta Joana!
- Què passa Rubí?

La jove i eficient Rubí, l’ajudant de la Sra. Ponts –la cuinera- és, també, la millor font d’informació del que passa per tota la casa. No hi ha fet que tingui a veure amb la família o el servei que ella no sàpiga abans que ningú altre, a excepció dels més directament interessats, clar... Tot i així, malgrat la fama que té de ser una joveneta un pèl xafardera, és tan simpàtica i alegre que tothom l'aprecia.

El temps ha anat passant la Joana ja n’ha fet cinquanta i, tot i haver tingut més d’un pretendent mai s’ha volgut casar. Està bé a la mansió. Ara ella és la majordoma i li agrada la situació en la que està. Com si no fes res –però fent molt- es preocupa de la Sra. Flora la qual porta una vida tranquil·amb a a tots els actes de caritat que pot i, de tant en tant, al teatre; llegeix, cus... i es desviu pel seu nebot. Massa. Està tan pendent d’ell que no s’adona que l’ha convertit en un home inútil, incapaç de fer res.

Gràcies als coneguts i influències familiars, la senyora va aconseguir que l’Alfredo no hagués de fer el Servei militar i la Joana, que és la dona més pacífica del món i no li agraden gens els exèrcits ni res que s’hi assembli, pensa que, potser, en aquest cas, no hauria estat tan malament que el noi passés uns mesos havent d’aguantar aquella disciplina.

Lliure d’obligacions amb la pàtria, va començar a estudiar Història i ho va deixar al primer any, després va passar a Dret i va aguantar dos cursos, en un rampell i volent un canvi radical, es va inscriure a Farmàcia però no va durar ni tres mesos. Llavors va decidir que la Universitat no era lloc per ell i que volia estudiar idiomes i aquí sí, com que hi tenia facilitat i no s’hi havia d’esforçar massa, va aconseguir un molt bon nivell d’anglès i francès, que li ha servit –ajudat per petites recomanacions- per trobar bones feines. La que més li ha durat ha estat vint mesos.

A tot això, el noiet ja ha celebrat el seu trenta-tresè aniversari i té un projecte de negoci, una zona de restaurants de països diferents, amb uns amics que l’assessoren...

- Ai, senyoreta!... què ho sap?
- Dona, no sé si ho sé... si no m’ho dius no ho puc saber –riuen les dos del joc de paraules mentre la Rubí mira de recuperar la respiració perduda en arribar corrents.
- El senyor Alfredo es casa!!
- Que... què?
- Amb la filla de Construccions “Martínez Unifamiliares”!! Aquella noia tan... elegant.
- Sí... com es diu...? Fina!
- Li diuen la fina-Fina
- Rubí... tingues una mica de respecte... Però... i com és que ara li dóna per casar-se? Si no estaven pas sortint. Si ell anava amb aquella noia anglesa...
- Senyoreta Joana, haurà estat un fletxassu, què vol que li digui... Marxo, que la Sra. Ponts vol fer empanada de peix i l’he d'ajudar.

La Joana dóna mitja volta i va caminant fins una terrasseta lateral. Surt a fora... el sol és dolç i suau... i recorda allò que no havia explicat mai a ningú.



CAPÍTOL XI

- Han mort tots, Joana, només s’ha salvat la senyora Flora i, de moment, la senyora Laura, però està tan malament que diuen que tampoc se'n sortirà.
- Mare meva!! I el nen? L’Eduard...
- Sí, Joana, l’Eduard també. Diuen que deu haver estat immediat, el cotxe ha quedat destrossat. La Sra. Flora ha tingut sort que la seva porta s’ha obert i ha caigut fora, per això té poca cosa... els demés, tots atrapats dins.
- Oh, mare meva!... Mare meva, quina desgràcia!... Així... però... I el Sr. Alberto... què hi anava?
- Sí, és clar...
- Oh!! Oh... jo... pensava que potser s’havia quedat amb el nen petit... com està malaltó.
- No, Joana, amb el nen s’ha quedat la nanny.
- El senyor Alberto és mort?
- Sí, Joana.
- Però... és terrible!! Terrible!!...

Comença a plorar i puja escales amunt, a la seva habitació. Sí... Ja sap que el senyor Alberto està casat!! Ella mai, mai farà res ni dirà res, mai, mai... però el senyor Alberto... és tan amable amb ella! Quan li va explicar que li agradava llegir, ell li havia recomanat uns llibres, i fins i tot, n'hi va trobar un que estava exhaurit a les llibreries de la ciutat... El senyor Alberto està enamoradíssim de la senyora Laura, ja ho sap... si ella no vol res... i tenen un fillet, el petit Alfredo, tan bonic, tan dolç i simpàtic... i ella, la Joana, és tan sols la més joveneta de les minyones de la casa, la menys important però... Sí. Ja ho sap. Ella mateixa és conscient que amb el temps se li hauria passat, hauria conegut un bon noi, s’hauria enamorat més "de veritat"... però, en aquells moments, no ho podia negar, vivia una platònica il·lusió... il·lusió que s'acabava de trencar de cop.

(Continuarà)

diumenge, 17 de març del 2013

Ruïnes (Relats Conjunts) (Capítols VII i XVIII)

"RUÏNES", Relat Conjunt en fascicles, al més pur estil dickensià. Avui, Capítols VII i XVIII.


CAPÍTOL VII


- Ets un nen malcriat i consentit... Ves, ves, que a mi els nens massa mimats no m’agraden. Surt de la cuina... ves, nen malcriat.
- Ooooh, Joana, no és veritat!
- Si que ho és, Alfredo.
- Buenu, només una miqueta –somriu amb expressió picarona, no sembla un mal nen, però si que es nota que està acostumat a que es faci el que ell vol- però tu m’estimes igual, eh que si?
- Que t’estimi o no, no hi té res a veure. El que has fet no m’ha agradat gens. La teva tieta t’ha preparat una festa d'aniversari impressionant, total per un mico com tu!
- No em diguis mico, que ja saps que no m’agrada!
- Doncs mira, mico, quan et portis com un bon nen...
- Que no em diguis mico, Joana! –es creua de braços amb una expressió molt seriosa-
- Ja li surt el caràcter de nen mimat eh que si?... Ai, pobreeet. Doncs el que et deia. La teva tieta et prepara el bo i millor i tu l’únic que saps dir és que la bicicleta t’hagués agradat més blava que no pas vermella!
- És que és veritat.
- I no calia donar les gràcies, primer? Fer-li un petó, obrir els altres paquets, jugar amb els teus amics... i, després, si un cas...
- I tu? No m’has comprat res?


CAPÍTOL VIII


- I què és això tan secret que m’anaves a explicar de l’Alfredo?
- Ai, filla... ho he sabut... ja ho sospitava, ja, però ell m’ho ha confirmat, i m’ho crec, m’ho crec perquè ja feia temps que m’ho temia...
- El què?
- L’Alfredo està arruïnat. Sí, completament.
- Completament?
- Del tot. No té res seu, ni un cèntim.
- Però Fina!! Si va heretar per part de la seva mare, del seu pare i dels avis materns! I aquella família no són pobrets precisament! I la seva tieta li va administrar molt bé mentre va ser menor...
- Doncs sí, ho ha perdut tot. Milions... han volat.
- I... com?
- Males inversions. Mals consells, males companyies... digues-ho com vulguis però... sempre aquells amigots al costat, que si inverteix en això, que si posa diners en allò, que ja veuràs... I tant que ha vist!! Tot perdut! Està en la ruïna més miserable.
- I tu que et plantejaves tornar a fer les paus!
- Dona... jo?

(Continuarà)

dissabte, 16 de març del 2013

Ruïnes (Relats Conjunts) (Capítol VI)

"RUÏNES", Relat Conjunt en fascicles, al més pur estil dickensià. Avui, Capítol VI.


Han passat set mesos des de l’accident i la Flora segueix exactament igual, totalment apàtica, sense cap ànim per tirar endavant i amb unes crisis periòdiques on es desespera, crida, plora... Està en tractament, això és el que encara l’aguanta. Va gastar les seves darreres forces per per prometre a la seva germana que tindria cura del seu fillet, però quan la va veure morir, va semblar com si se li oblidés aquesta tasca i es va tancar en el seu món hermèticament.

Certament, el petit Alfredo va anar a viure a la gran mansió, amb la seva tieta i, segons els encarregats de les qüestions legals tot sembla correcte i ben fet, però en la pràctica, qui s’encarrega del petit és la nanny que ja tenia, la Rosalia, i la Joana, ja jove donzella per qui el nen té molt d'afecte.

Tractament psiquiàtric amb medicació d'una banda i, a més, sessions de psicoteràpia... però, clar, si ella no col·labora... o, potser, no pot col·laborar.

La terapeuta ho ha anat provant de moltes formes i no es desanima, té paciència i coneix molt bé la seva feina. A vegades la Flora passa tota l’hora de la sessió sense obrir la boca. Llavors, la Doctora o bé li posa una suau música i la fa estirar i tancar els ulls, sense dir res o, li va repetint algunes preguntes que ja sap que no respondrà, però que sent i que potser la farà pensar.

Avui ho torna a provar...

- Flora, tens un dolor molt gran, un dolor que estàs vivint però que no és cap càstig... tu mai has volgut fer cap mal, per tant, no t’has de quedar amb aquest patiment dins, l’hem de fer fora... d'això ja te n'he parlat moltes vegades. Tanca els ulls... Pensa... si tot aquest dolor el poguessis visualitzar i imaginar que és un objecte, quin objecte seria?
- Un objecte? Quan penso en el que vaig fer no veig altre objecte que un cotxe destrossat... Sang! No puc! No veu que no puc seguir aquest joc que vostè vol? –Li comencen a caure dues llàgrimes, lentament, i sembla que, poc a poc, tornarà a caure en un dels seus llargs silencis.
- No és un joc, Flora. És un exercici que et pot anar molt bé, però tu has de posar-hi de la teva part –respon la Doctora Ibáñez parlant poc a poc, de forma suau, sempre, sempre tractant de transmetre confiança.

Passen deu minuts

La Doctora Ibáñez surt de darrera la taula, agafa una cadira i seu davant de la Flora. Li dóna una carpeta, li posa a la falda i li diu que posi les mans al damunt de la carpeta. Ella ho fa. Les dues mans, cap per avall, juntes, damunt de la carpeta i la carpeta a la falda.
- Tanca els ulls, Flora... així... et molesta si faig això? –i el que fa és anar donant uns petits tocs a les mans de la Flora, ara la dreta, ara l’esquerra, fluixets.
- No, no em molesta gens, si és molt fluixet –i sembla, potser només ho sembla, que fa com un mig somriure- és per relaxar?
- Bé, és per poder treballar millor. El més important és que no et molesti. I això? –ara els petits cops són als genolls, també alternativament, dret, esquerra, dret, esquerra... –Et molesta?
- Tampoc.
- D’acord doncs... Altres vegades t’he fet preguntes semblants, però et costa trobar una resposta –la Doctora va parlant sense deixar de fer aquests petits tocs alternatius bàsicament a les mans de la Flora, la seva veu és suau, lenta- respira, agafa aire pel nas, deixa’l anar poc a poc, amb calma... molt bé. No parlarem de res per fer mal, sinó per curar... a veure... segueix amb els ulls tancats... molt bé...si et dic que pensis en quelcom que et fa patir molt, ja sé en què pensaràs... sí... pensa això... però no deixis que et domini... atrapa-ho, converteix-ho en un objecte, un llibre, un quadre... un...


- Un quadre!!
- Molt bé –segueixen els copets rítmics i la veu lenta, intentant que la Flora no torni a perdre els nervis- un quadre. És just el que volíem. És algun quadre en concret?
- Sí!! sí!!... és el de les ruïnes!! Les ruïnes... quelcom que era maco i s’ha fet malbé.
- Molt bé, Flora, respira poc a poc, ho fas molt bé... Un quadre amb unes ruïnes... I on és aquest quadre? Existeix?
- Sí, és a casa, a una saleta que a mi m’agrada molt... i el quadre també m’agradava, però... és terrible! representa la meva vida, que era maca i s’ha destrossat i...
- Imagina el quadre, el veus bé?
- Sí...
- Doncs ara s’allunya... és va allunyant... Què fa el quadre?
- Se'n va sol, pel passadís, com si flotés, s’allunya...
- Com més lluny és, més petit el veus, oi?
- Sí, és petit, però encara es veu.
- Molt bé, molt bé, Flora –els copets a les mans, als genolls augmenten una mica la seva velocitat- deixa’l que s’allunyi, encara que sigui poc a poc... Hi ha alguna finestra per aquí a prop?
- Si, dues
- A veure si el quadre pot anar flotant i sortir per una d'elles
- Sí, ara ho ha fet... i sí, cada vegada és més petit, més petit...

No repetiré aquí una hora sencera de teràpia, el cert és que, un cop el quadre ha desaparegut, la Doctora ha seguit parlant de llum, de pau, de colors... ha posat música suau i, quan la Flora ja ha obert els ulls li ha dit que, tan bon punt arribés a casa seva, havia de demanar que traguessin aquell quadre de la sala i el substituïssin per un que li agradés molt. No estava curada, però havien trobat el camí. Aquest havia estat el primer pas.

(Continuarà...)

dimarts, 12 de març del 2013

Ruïnes (Relats Conjunts) (Capítol V)

"RUÏNES", Relat Conjunt en fascicles, al més pur estil dickensià. Avui, Capítol V.


Obre els ulls. Silenci. Una calma estranya, ni el més lleu soroll. No canten els ocells. La cama esquerra li fa molt de mal i sent com si el genoll li bullís i li anessin clavant vidrets. Té la sensació d'estar a punt de dormir... Torna a tancar els ulls i respira poc a poc. De sobte, reacciona. I el seu cor deixa anar un batec tan fort que s’encongeix de dolor... Què ha passat?

- Tomàs? Eduard?

No!!... S’ha distret, s’ha distret per cantar una estúpida cançoneta... On son? Han caigut per un marge? No, nooo! Han caigut per un marge!!
Com pot, es posa dreta i veu el cotxe uns metres més enllà, tombat d’un cantó... destrossat. Ella deu haver caigut amb les tombarelles.

- Tomaaaaaaaaaaaàs!! Eduaaaaaaard!! Neeeeeeen! Nen meu!! Fill meeeeeeu!! –Sent ràbia, s’enfada, per què no li fan cas?- Què algú em contesti!! Per què no em dieu res? Com esteu? Digueu-me algunaaaaa cosa!! Lauraaaaaaaaaaa!!... Déu meu, m’he distret... Què he fet?... Respongueeeeeeeeu!! No m’ho feu això!!... –Crida i plora a la vegada mentre arrastrant la cama s’apropa com pot a les restes del cotxe.

El que veu és horrible. Intenta obrir les portes, les sacseja em força, però no pot... vol arribar on està el seu nen... entremig de la seva germana i el seu cunyat... Ningú es mou...

Sent una ambulància. Oh, gràcies, gràcies... algú deu haver vist l’accident i han trucat. Marejada, gairebé com flotant, sent unes veus que la tranquil·litzen...

No cal entrar en més detalls. A més, la Flora tampoc en recorda massa; segons li han dit especialistes, té els records d'aquells moments com molt borrosos, tallats, li falten moments. De fet, no té present com va arribar a l’Hospital. No recorda que li van dir que l’anaven a operar de la cama. Però té gravat quan, dos dies més tard, li van comunicar que tots els ocupants del cotxe havien mort excepte ella i la seva germana i que la Laura estava molt greu, que segurament no se'n sortiria.


En cadira de rodes, amb la cama enguixada, la Flora està al costat del llit de la Laura. La seva germaneta dorm, se la veu tranquil·la... Llavors, es desperta i, fluixet, diu:

- Flora... si em passa alguna cosa... si... bé... si em passa... si jo no puc... Si us plau, tingues cura de l’Alfredo com si fos teu...

(Continuarà)

dilluns, 11 de març del 2013

Ruïnes (Relats Conjunts) (Capítol IV)




La invasió Kumihimo patrocina "RUÏNES", Relat Conjunt en fascicles, al més pur estil dickensià. Avui, Capítol IV


Té aquell perfil típic de bruixa, amb el nas i la barbeta apropant-se entre si una mica més del que els cànons de bellesa consideren recomanable.
Vesteix bé. El jersei de punt gris perla li escau com a una maniquí, el fulard al voltant del coll és d'aquells que combinen magníficament tant amb roba clàssica com més esportiva. Ulleres de disseny a la última moda. El cabell, ros, com la majoria de dones de quaranta-cinc a cinquanta-cinc anys, que comencen fent-se unes “metxetes” per dissimular les canes i que, a força d'anar-les fent, refent i sobreposant, acaben aconseguint un to bastant uniforme i estàndard; recollit de forma estudiadament “natural”, amb serrell i una gran pinça negra.

No és gens maca, però és fina, delicada, elegant i, sobre tot, és rica. Al menys de moment.

La seva amiga té uns quants tics nerviosos, no molt exagerats, però es noten: ara es toca el nas per un cantó, ara fa un lleu moviment amb la boca, com si fes una mastegada a quelcom invisible, ara tomba una mica el cap i tornem a començar. El millor d'aquesta amiga és que no parla gaire, així ella pot aprofitar i desfogar-se. Sí, desfogar-se, aquesta és la seva idea, parlar, buidar-ho tot i veure si la seva amiga és capaç de donar-li un bon consell...

Poc a poc, mentre comenta que allí fan un cafè molt bo, va baixant el volum de la veu. De cop, aixeca el petit gerro que hi ha damunt la taula, el tomba cap per avall per examinar-lo ben bé per tot arreu i l’aigua que mantenia les quatre flors fresques, cau damunt les estovalles. Les dues fan un crit al mateix moment i tiren les cadires enrere.


- Però, què fas, nena? Què t’has tornat boja? Has tirat tota l’aigua!!
- Ostres... no pensava que podia haver-hi aigua.
- Com que no pensaves... I què creies que hi hauria? Vi?... M’has mullat la bossa nova! I val un pastón...
- Ho sento... ei... ho sento molt... –diu ella- és que t’anava a explicar una cosa molt privada, molt, molt privada i...

Entra ràpidament un cambrer que retira el gerro, canvia les estovalles i serveix els cafès amb pastís de la casa. Quan el noi se’n va, la Iolanda diu a la seva amiga:

- Quin enrenou que he organitzat. Perdona, és que et volia explicar unes coses del meu ex i m’he posat nerviosa.
- Encara tens problemes amb l’Alfredo?

(Continuarà)

dissabte, 9 de març del 2013

Ruïnes (Relats Conjunts) (Capítol III)


Josep Ll. Rodríguez, advocat, patrocina "RUÏNES", Relat Conjunt en fascicles, al més pur estil dickensià. Avui, Capítol III


A la Flora li agrada conduir. Des de ben joveneta li atreia la possibilitat de llibertat, d'independència que dóna això de tenir cotxe, així que, tan bon punt va tenir l’edat necessària, i sabent que era una persona responsable, el seu pare, un reconegut arquitecte de bona posició, li va regalar el seu primer automòbil, un flamant Volkswagen escarabat, descapotable, que va fer les delícies de la noia.


Passats uns anys, ja casada i amb família, una de les coses que més li agradava era sortir tots junts a passar un dia a fora, a gaudir de la natura, dinar de pic-nic, fer una migdiada amb els ocells com a so de fons, llegir a l’ombra d’un arbre i, al vespre, tornar cap a la ciutat plena d’energia i optimisme...

I això és el que han fet avui. Ja no té el seu escarabat... han passat molts anys! ara té un cotxe més gran, molt bo i molt car. Ella condueix, té fama de ser la millor conductora de la família i és ben merescuda. Sempre atenta, mai tensa, amb capacitat de reacció.

Al seu costat en Tomàs, el seu marit, el seu estimat, set anys més gran que ella. Al darrera la Laura, única germana de la Flora, cinc anys més jove i l’Alberto, el seu marit. Tenen un nen petit, l’Alfredo un nino de dos anyets que, com està una mica refredat, s’ha quedat a caseta, amb la nanny. I, entremig de la Laura i l’Alberto, seu l’Eduard, el fill de la Flora i en Tomàs, un noiet d'onze anys, que vol ser cirurgià com el seu pare, tot i que també dubta entre escriptor de llibres d'aventures, mecànic de cotxes o arquitecte com l’avi.

Van cantant, com tantes vegades... La Laura vol fer una segona veu i, com no li surt, riuen, ella fa veure que s’enfada molt però acaba rient també. La Flora, atenta al volant, dirigint-se a la seva germana li diu “és així, la, la, laaaaaa”... i llavors fa el que mai fa: es gira un segon, mira la Laura i repeteix “La, la laaaaa”... i, en aquest precís instant, tot canvia, tot s’acaba.

(Continuarà...)

dijous, 7 de març del 2013

Ruïnes (Relats Conjunts) (Capítol II)




Artesania Assumpta: Tot fet a mà, patrocina "RUÏNES", Relat Conjunt en fascicles, al més pur estil dickensià. Avui, Capítol II


La Joana porta tota una vida servint a la mansió. Encara es conserva forta i valenta tot i que ja té gairebé setanta anys. Era una joveneta de dinou quan va començar; llavors, la senyora Flora era una dona feliçment casada amb un cirurgià de prestigi, sempre alegre, animada, mare d'un nen d'onze anys que era la il·lusió de la seva vida. Plena de salut i amb una posició econòmica absolutament solucionada. Tot indicava que el futur li somreia...

- Sembla que no puc marxar ni un parell d'hores sense que en passi alguna de grossa, Elvira.
- Senyoreta Joana...
- A què ve aquest canvi de quadres a la sala de la senyora? M’ho pots explicar?
- Bé, tan bon punt vostè ha marxat a la ciutat, en Rudy m’ha demanat si el podia ajudar a canviar un quadre...
- En Rudy?... Bé, però no haurà estat idea d'en Rudy...
- No, no, senyoreta Joana –l’Elvira es posa vermella- En Rudy mai faria res així pel seu compte! Li ha demanat el senyor Alfredo.
- No sé per què però m’ho pensava... Doncs mira, noieta, ves a buscar al teu amic Rudy, que deixi el que estigui fent ara mateix –sigui el que sigui- i despengeu el quadre, el porteu a les golfes i torneu a penjar el preciós Van Gogh que hi havia ahir. Si el senyor Alfredo diu alguna cosa li dius que vingui a parlar amb mi. I no posis aquesta carona, que ja veig que tu no en tens cap culpa.

No havien passat ni cinc minuts que uns cops a la Sala de la senyora deixaven ben clar que en Rudy, -amb l’ajuda imprescindible de l’Elvira que, amb expressió espantada als seus preciosos ulls, li aguantava l’escala mentre anava repetint fluixet “ai, vigila, vigila, no caiguis... vigila, vigila”-, procedia a deixar les coses com estaven el dia abans.


A les cinc en punt la Joana porta una safata amb el te, panets dolços, mantega, torradetes i melmelada de gerds. La senyora Flora s’ha adormit, el cap, caigut sobre el pit i la respiració a penes imperceptible. El mocador que està brodant li ha caigut a terra. La Joana el recull amb tendresa i la desperta. Sap que si es queda adormida per la tarda després per la nit no descansa gens encara que es prengui les pastilles.

Pobre senyora Flora un accident, una mínima distracció, un instant i la seva vida va fer un canvi radical. Des de llavors, la Joana va decidir que ella la protegiria.

(Continuarà...)

dilluns, 4 de març del 2013

Ruïnes (Relats Conjunts)

-Noo! Noooooooo!! -Són quarts de cinc de la tarda. Normalment, a aquestes hores la mansió està tranquil·la. L’anciana senyora sol descansar una estona a la seva cambra i després va a la sala on llegeix o broda, tot esperant que li serveixin el te. Però avui, en entrar a la sala ha deixat anar un crit esgarrifós- Què hi fa aquí? Com és que és aquí? Traieu-me aquest quadre del davant! Fora! No el vull veure més!... No... no el puc suportar... no el vull veure mai més. No puc... jo, no... mai.

Lluís Rigalt i Farriols, Ruïnes, 1865

Malgrat haver començat la queixa en un xiscle, la intensitat de la seva veu ha anat baixant fins a convertir-se en gairebé una súplica inaudible i, després, com prenent consciència que el quadre no marxarà sol, és ella mateixa qui, recolzant la mà tremolosa al puny del bastó, dóna poc a poc la volta i surt de l’habitació.

Al passadís es creua amb la Joana, la majordoma que, havent-la sentit cridar, arriba corrent tan ràpid com pot. S’atura al seu davant i li pregunta sol·lícita, amb una sincera dolcesa:

- Senyora, què té? Què ha passat?
- Joana... el quadre. Aquell quadre. Està penjat a la sala. A la meva sala, Joana...

I sense poder afegir res més la senyora Flora comença a plorar, silenciosa, amb una barreja de tristor i cansament. Se la veu tan fràgil. La Joana li diu que s’agafi del seu braç, que aquella tarda fa molt bo i li servirà el te a la galeria, davant la terrasseta i que podrà estar una estona allí, cosint tranquil·la... Mentre les dues caminen, la Joana sent encara el tremolor de l’anciana que la segueix obedient cap on ella li diu.

La deixa asseguda en la còmoda butaqueta, li torna a preguntar si està bé i es retira.

Els crits de la senyora no han passat desapercebuts per a la resta del servei i, tan bon punt la Joana surt de la galeria es troba l'Elvira, la jove donzella, que l'espera amb cara d'espantada, mentre pregunta què ha passat

(continuarà)

Escrit seguint la proposta de RELATS CONJUNTS

divendres, 1 de març del 2013

Què? / Qui?.- Febrer 2013.- Tercer dia de Joc.- Ja tenim encertants!

Companys, avui sí!!

Sembla mentida com, en començar a relacionar unes coses amb les altres les vostres ments detectivesques van trobant les solucions correctes :-)

Tal com el primer dia jo mateixa era conscient que era molt difícil (per la forma en que estava plantejat), també pensava que el personatge havia de ser conegut de tots vosaltres, i que, en anar afegint pistes, ho trobaríeu. Tot i així, m'ha sorprès veure que sou molts els que heu tingut aquesta intuïció...

Així doncs, sense més prolegòmens, les meves felicitacions a: CARME, JORDI, XEXU, JJMIRACLE, MIREIA i LLUÏSA... que encerten que la persona de la foto és FRIDA LYNGSTAD (De nom complert ANNI-FRID) una de les dues components femenines del grup musical ABBA. La foto de l'ull d'avui corresponia, efectivament, a la seva companya Agnetha Fältskog.


L'any 1974 van guanyar el festival de l'Eurovisió amb el tema Waterloo i, a partir d'allí, la seva popularitat va ser molt, molt gran.


Bé doncs, anem a veure com queda tot això. Per haver encertat l'objecte del mes passat (la paperera-cendrer) hi havia una sèrie de persones que, si sabien el personatge d'aquest mes sumarien un punt extra, de tots ells, tan sols tres ho han aconseguit (CARME, XEXU i MIREIA)

Així doncs, en la JORNADA DEL MES DE FEBRER, aconsegueixen DOS PUNTS: CARME, XEXU I MIREIA i UN PUNT: JORDI, JJMIRACLE I LLUÏSA.


LA CLASIFICACIÓ GENERAL QUEDA AIXÍ (Els empats van per ordre alfabètic)

Tres punts.- CARME ROSANAS, MIREIA i XEXU
Dos punts.- ----
Un punt.- DAFNE, JJMIRACLE, JORDI, LLUÏSA, PONS007 i RITS