dilluns, 30 de maig del 2011

"Yo, robot", d'Isaac Assimov

Autor: Isaac Asimov
Editorial, any: Pocket edhasa, 2010
Títol original, idioma, any: I, robot, anglès, 1950
Traductor: Manuel Bosch Barret
Gènere: Ciència Ficció
Número de pàgines: 375

Escrit a l’any 1950 i situat a l’any 2057, aquest llibre ens ofereix un conjunt de nou relats de Ciència ficció que tenen en comú la narració d’algun problema de psicologia robòtica.

El llibre comença exposant-nos quines són les Tres Lleis de la Robòtica, que tots els robots han de tenir obligatòriament gravades al seu cervell positrònic:

1.- Un robot mai pot fer mal a un ésser humà, ni per acció, ni per omissió.
2.- Un robot ha d’obeir les ordres que li són donades per un ésser humà, excepte quan aquestes ordres s’oposin a la primera Llei.
3.- Un robot ha de protegir la seva pròpia existència, fins on aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o segona Lleis.

A partir d’aquí, doncs, cada història planteja un cas en que la Doctora Susan Calvin, en la seva condició de robopsicòloga, va haver d’intervenir o va conèixer amb posterioritat. I és que aquestes Lleis, que poden semblar tan clares, en la pràctica poden ser molt difícils d’interpretar: Què entenem per no fer mal un ésser humà? Només mal físic? I “ofendre” a una persona, és fer-li mal? Ha d’obeir un robot qualsevol ordre que se li doni en el seu sentit més literal?

Cada relat és ben diferent i, des del primer, situat l’any 1998, quan els robots encara no parlaven, fins als més sofisticats, cada història es presenta absolutament interessant. Què dir del robot que, per error en la seva construcció, pot llegir el pensament? I d’un robot que té certes idees religioses? Trobarem també viatges a l’espai, explotacions mineres a altres planetes... Relats divertits, curiosos, enginyosos... situacions límit.

Ara bé, he de dir que en aquesta edició (el vaig buscar en català a tres llibreries ben grans, maques i cèntriques de Reus i no el vaig trobar) en castellà hi ha alguns errors de correcció que em van empipar una mica. I és que una simple lletra pot canviar totalment el sentit d’una frase. No és el mateix: - Nos lo dijo. - Os lo dijo. - No lo dijo.

D’altre banda dir que és una edició amb una lletra enorme, que el fa agradable de llegir, no cansa gens la vista i això, en el meu cas, és quelcom que agraeixo molt.

En resum, m’ha agradat força i és un llibre que recomanaria a tothom que li agradi el gènere i vulgui passar una bona estona.

Puntuació: @@@@

I bé... m'ha fet gràcia donar un format especial a aquest post, molt diferent a l'habitual d'altres ressenyes a a aquest blog, per fer així referència a la persona que el va recomanar :-)

dissabte, 28 de maig del 2011

FELICITAT MÀXIMA!!! VISCA EL BARÇA!!!

Imatge: The Times


ALEGRIA TOTAL!!!
CAMPIONS!!!
FELICITAT MÀXIMA!!!

Queda demostrat:
Quan es juga al futbol, el Barça és el millor!!!!!!!



Imatge: L'Equipe

divendres, 27 de maig del 2011

Juicy Salif (Relats Conjunts)

JUICY SALIF, Philippe Starck 1990.
Text escrit a partir d'una proposta de Relats Conjunts


El dia havia començat lleig a Estocolm, i seguia lleig. Plovia a estones però sense acabar de descarregar la tempesta que els núvols tan densos semblaven predir. L’aire fred feia que l’altíssima humitat penetrés fins els ossos.

L’agent Ekstrand es va encasquetar el gorret, es va posar els guants i es va embolicar bé amb la seva bufanda abans de sortir al carrer. Inger Ekstrand, la solitària, malhumorada, bellíssima i extraordinàriament intel•ligent agent de la policia sueca, era, en les seves estones lliures, una experta en el punt de mitja. El conjunt que s’acabava de posar era la seva darrera creació.

El cas que tenia entre mans era dels més estranys que havia investigat darrerament. Tres assassinats, aparentment sense cap connexió entre ells, però amb un mateix tipus de ferides. Cada cadàver presentava tres forats a l’abdomen, tots tres bastant propers, en un diàmetre de catorze centímetres, fets amb què? un punxó?

El primer cos trobat va ser el d’Emelie Strenström, una dona d’uns quaranta anys, casada, mare d’un fill de nou anys, empleada a la secció de vendes d’una multinacional. Al principi van pensar que eren tres punyalades fetes a l’atzar.

El segon cadàver, just al dia següent, va ser el de Filip Nilsson, director d’una sucursal bancària. Dues vegades divorciat però amb una vida actual sense massa complicacions. Els tres forats abdominals eren exactes que els de la Sra. Strenström.

La tercera víctima l’havien trobat justament ahir i corresponia a Alva Lindqvist, la propietària d’una cadena de menjar ràpid local bastant nova però que anava agafant força mercat. La senyora Lindqvist tenia cinquanta anys, era viuda, no tenia fills i no havia tingut mai problemes greus de cap tipus fins aquell moment en que va aparèixer, dessagnada, amb tres forats a la panxa, davant la porta del carrer de casa seva.

L’inspector Sandberg havia demanat a l’agent Ekstrand que anés personalment a l’oficina del forense a demanar tota la informació possible sobre aquelles ferides tan estranyes i tan iguals, fetes amb una arma que no semblava esmolada, però que foradava i, com sempre, Inger Ekstrand s’adonava de com s’espolsava els problemes del damunt el seu cap quan no tenia ni la menor idea de per on començar a investigar.

Tres persones mortes amb el mateix modus operandi i sense cap relació entre elles. La resta del Departament hi treballava frenèticament però tot semblava indicar que cap dels tres morts es coneixia...

Tornava a ploure. Va fer un pas a la dreta i es va aixoplugar sota la balconada del Centre d’Exposicions Temporals d’Art Modern mentre rebuscava a la bossa el seu paraigües. Merda!! Ara recordava que li havia quedat damunt la taula del despatx. La pluja cada vegada s’intensificava més, així que, amb l’excusa de pensar una mica, va creuar la porta del Centre d’Exposicions.

Disseny modern! Mala sort... Bé, de fet qualsevol cosa hagués estat mala sort, perquè no li agradava gens l’art modern i no se n’estava de qualificar-lo com a presa de pèl cada vegada que podia. Però el disseny era el que més l’empipava... Cadires amb formes estrambòtiques, taules impossibles, ampolles, vasos inservibles. Anava passejant i mirant-ho tot amb desdeny. Coses inútils per a milionaris excèntrics. Colla de burros!... Bé, ja hem dit que la bellíssima Inger Ekstrand era de caràcter malhumorat. I també hem dit que era intel•ligent, molt intel•ligent i, per què no dir-ho? Tenia sort. L’agent Ekstrand tenia sort, o una intuïció fora del corrent.

Sigui el que sigui, el fet és que es va trobar mirant un estri absurd i ridícul amb forma d’insecte metàl•lic de tres potes, amb un lletreret que posava “Espremedor, Philippe Starck”. L’artilugi compartia prestatge amb altres coses similars, sense cap mena de protecció especial i a la sala hi havia una única persona vigilant, un home alt, lleugerament gras...

Tres potes. Tres potes fines. No esmolades, però fines... metàl•liques.

Es va ficar la mà a la bossa i va treure una cinta mètrica i, quan anava a agafar l’horrible espremedor, el vigilant li va dir amb veu alta:
- Ep, senyoreta, els objectes no es poden tocar!
- Sóc policia, va dir ella ensenyant la placa.

Sense afegir cap més paraula va agafar l’objecte i va veure que feia exactament catorze centímetres de diàmetre.
- Escolti, senyor...
- Landgren
- Senyor Landgren. Es vostè qui està sempre de guardià a aquesta sala?
- No. Per la tarda em substitueix la senyora Olausson, Annika Olausson, és nova, però fa molt bé la seva feina. Hi ha algun problema?
- Ja ho veurem.

Dues hores més tard, la senyora Annika Olausson, dona de quaranta-cinc anys, amb cara de bona persona, era detinguda per triple assassinat.

En aquelles dues hores d’espera, a través de diverses trucades telefòniques als seus companys, guiant-los en la seva investigació, la bellíssima, malhumorada i intel•ligent Inger Ekstrand va descobrir els motius pels quals Annika Olausson, cada dia, en acabar el seu torn, agafava aquell horrible objecte de disseny i li donava una funció diferent d’aquella per la que va ser creat. Després, el netejava bé i, entrant per la porta del darrera, el tornava a deixar al seu lloc.

La primera víctima era la dona que feia onze anys s’havia interposat en el seu matrimoni amb Andreas Strenström, provocant el seu divorci.
Filip Nilsson, el banquer que s’havia negat a renegociar la seva hipoteca i l’havia deixat literalment al carrer.
Alva Lindqvist, l’amiga que havia conegut treballant als serveis de neteja d’un hotel i amb la que havia compartit la idea d’un petit negoci de menjar ràpid, idea de la qual l'altre se'n va apropiar deixant-la fora de l’empresa.

Al dia següent, els diaris parlaven d’un nou èxit de l’inspector Sandberg.

Inger Ekstrand, a la sala del seu apartament, comptava els punts per començar-se un jersei amb trenes.

Endevinar el personatge.- Maig.- La solució.

Us presento a Wallis Simpson, duquessa de Windsor, nascuda als Estats Units, concretament a l’Estat de Pennsilvania l’any 1896. Eduard VIII del Regne Unit va abdicar de la corona per poder casar-se amb ella, ja que era divorciada dues vegades. Després d'una gran controvèrsia a tot el país, finalment Eduard va renunciar a la corona l’any 1936 i es van casar l’any 37.



Ambdós, abans, durant i després la Segona Guerra Mundial van tenir amistats amb destacats nazis, cosa que va fer que, durant la guerra, Churchill, que no es refiava massa d’ell, l’anomenés Governador de les Illes Bahames, per tenir-lo lluny. Diu la Viquipèdia: “Nombrosos informes de l'FBI, de l'MI6 i diversos testimonis de particulars, apunten a la duquessa de Windsor com a informadora dels moviments del duc i de l'exèrcit britànic des de 1939 fins a juliol de 1940.”


El fet que Eduard VIII abdiqués va fer que hagués de pujar al tron el seu germà (que va regnar amb el nom de Jordi VI)

Jordi VI era un home molt tímid, amb molts complexos, entre ells els provocats per la seva tartamudesa. La dona del rei Jordi, Elisabet (mare de la reina actual), que estava molt enamorada del seu marit, no li va perdonar mai a Wallis Simpson que, “per culpa seva”, Eduard abdiqués i el seu marit hagués de ser rei. Per tant entre les dues cunyades hi havia molt mala relació. Fins i tot Elisabet va culpar Wallis de la prematura mort del seu marit, als cinquanta-sis anys, fet que ella relacionava amb la pressió a la que el sotmetia un càrrec que mai havia volgut i pel que no havia estat preparat.

A causa d’aquesta mort tan jove del rei Jordi VI, va accedir al regnat, a l’edat de vint-i-cinc anys, Elisabet II, la que encara és actualment reina d’Anglaterra.

Wallis va morir a París, l’any 1986.



No pensava que fos un personatge molt fàcil, però tampoc creia que fos tan difícil. De fet, recentment la pel•lícula El discurs del Rei, guanyadora de nombrosos premis cinematogràfics ha posat d’actualitat aquest tema, així com investigacions sobre si Wallis i Eduard van actuar com espies nazis.

En tot cas, us vull donar les gràcies a tots els que heu participat. Alguns heu entrat cada dia i heu estat buscant diferents opcions donant vida al joc :-)

I bé, tenim tres encertants... dos d’ells són absolutament ortodoxes i han seguit les normes de posar el resultat en un comentari i l’altre, m’ho va dir per telèfon, abans que posés la pista d’ahir!! i quan jo li vaig respondre que m’ho posés al blog va demanar ajut a la seva filla (que té un blog amb el nom de la mare) i, quan posa el comentari, no diu el resultat, però em podeu creure que ho sabia :-) Així doncs, en no haver “prova” no la puc donar per guanyadora, però em fa gràcia, encara que sigui una mica “fora de concurs”, mencionar la ROSER també entre els encertants.

I ja no m’enrotllo més... Els blogaires guanyadors han estat:

McABEU i ELFREELANG


Enhorabona!! Encapçaleu la classificació amb un punt cada un!!

I a veure si el mes que ve hi ha més encertants!! ;-)

(I trec ja la moderació de comentaris, que no m’agrada!! Ufff)

dijous, 26 de maig del 2011

Endevinar el personatge.- Maig.- Quart dia de joc.- Tercer i últim bloc de pistes addicionals.

Molt bona nit!! ;-)

Pel moment seguim sense encertants... al menys en el món blogaire! M'explico: Quan en Josep Lluís va saber les pistes que tenia preparades per cada dia, em va dir que la de les amistats nazis era molt bona. Doncs aquest vespre m’ha trucat una amiga de la Parròquia (hola, Roser!!) dient que havia entrat al meu blog i que sabia el personatge i que l’havia encertat justament per aquesta pista!!

Però bé, també és allò que, en un moment donat, t'ha de venir la inspiració, per això, avui faré un text en el que inclouré les pistes dels dies anteriors més les que ja tenia pensades per avui, a veure si en sortir tot junt s’encenen les bombetes i... flaix! trobeu la resposta :-)

Aquí el teniu:

Els darrers anys del segle XIX, va néixer als Estats Units una nena a la que els seus pares van batejar amb dos noms, tots dos començats per consonant, tot i que ella només utilitzava un d’aquests noms.
Es va casar molt jove, es va divorciar i es va tornar a casar... El cognom del segon marit, començava per S i, encara actualment, ens referim a ella amb aquest cognom.
A part dels dos matrimonis, va tenir diversos afers amorosos un dels quals es va convertir en el seu tercer -i últim- marit.
Durant aquesta època, vivint a Europa, és quan ella i el seu home van tenir diverses amistats nazis.
La família del seu tercer marit mai la va acceptar de bon grat, especialment la seva cunyada (dona del germà del seu marit)
La nostra personatge misteriosa va morir a París a una edat força avançada.


A més, afegint les informacions dels dos dies, ja sabeu que no és Agatha Christie, ni Audrey Hepburn, ni Ingrid Bergman, ni Elisabeth Eidenbenz, ni Mae West, ni Greta Garbo, ni Corinne Griffith, ni Grace Kelly, ni Marlene Dietricht, ni Ruth Chatterton.

Avui vull fer una menció especial a en P-CFACSBC2V, perquè està citant una sèrie de dones americanes, nascudes a finals del XIX, que jo desconeixia i que estic aprenent, i això m’agrada! ;-)

Doncs res, a fer memòria, a googlejar... i sort!!

Demà diré qui era la misteriosa propietària dels ulls i si algú ho ha encertat o no. Fins demà a la mateixa hora!!

dimecres, 25 de maig del 2011

Endevinar el personatge.- Maig.- Tercer dia de joc.- Segon bloc de pistes addicionals.

Moltes gràcies de nou a tots els que esteu jugant, i avui encara més que ahir, per tots els problemes que ens ha regalat Blogger per poder posar comentaris. No sé què els passa però crec que deuen tenir “infiltrats” de la competència a les seves files.

De totes formes, crec que als Forums d'ajuda a Blogger s'ha trobat la solució als problemes amb CHROME... si ho voleu provar, n'acabo de fer un post al Blog de la Resistència. Ara a mi em va genial i espero que si ho proveu també us funcioni ;-)

En fi, anem a la feina. De moment encara ningú ho encerta (cosa que, si voleu que us sigui sincera, m’agrada... així el joc dura més dies) Per avui he decidit donar-vos les següents pistes:

1.- El nom de pila del personatge que busquem comença per lletra consonant.
2.- Va tenir amistats nazis.

A més, afegint les informacions dels dos dies, ja sabeu que no és Agatha Christie, ni Audrey Hepburn, ni Ingrid Bergman, ni Elisabeth Eidenbenz, ni Mae West, ni Greta Garbo, ni Corinne Griffith, ni Grace Kelly.

I, de moment, no diré res més... fins demà a aquesta mateixa hora en que posaré les darreres pistes.

dimarts, 24 de maig del 2011

Endevinar el personatge.- Maig.- Segon dia del Joc.- Primeres pistes addicionals.

Vull començar pel més important: donar-vos les gràcies a tots els que heu anat passant i dient alguna cosa. Cap joc de cap tipus pot funcionar si la gent no participa... jo sola no podria jugar! Així que moltes, moltes gràcies pels vostres comentaris! ;-)

Però bé, anem per feina. Per avui he decidit donar-vos les següents pistes:

1.- Els ulls de la mateixa persona però en una foto diferent.


2.- Aquestes dades biogràfiques: “Nascuda als darrers anys del segle XIX als Estats Units, va estar casada diverses vegades.

Quan aquest matí he engegat l’ordinador, m’he posat molt contenta en veure que ja hi havia intervencions vostres. Però, a més, m’ha fet molta gràcia veure el tipus de respostes que deixàveu i comprovar com molts de nosaltres ens anem coneixent, sabem els nostres gustos, els nostres temes preferits i això fa que, per exemple, en XEXU hagi pensat que podia ser Agatha Christie (autora de la que he llegit tots els llibres) i que, uns comentaris més tard, la CARME digui que creu que no és l’Agatha!!... Això és boníssim, perquè entre ells no s’havien llegit, ja que els comentaris estaven moderats, però es veia que tots dos anaven en la mateixa direcció ;-)

A en JPMERCH dir-li que, per molt seriosa que sigui la proposta... doncs que no, eh? que de pernil res de res! ;-)

A la MONTSE donar-li les gràcies per jugar i aprofitar per aclarir el seu dubte: No podeu fer preguntes concretes, de totes formes, de les pistes d’avui crec que es pot deduir la resposta sobre si està viva o no :-)

En definitiva: Ja sabeu que no és Agatha Christie, ni Audrey Hepburn, ni Ingrid Bergman, ni Elisabeth Eidenbenz.

I, de moment, no diré res més... o, potser sí, un detall: M’ha dit en Josep Lluís que la pista que tinc preparada per demà és la més bona.

Fins demà a aquesta hora i gràcies a tots de nou!!

dilluns, 23 de maig del 2011

Endevinar el personatge... 60 minuts.


Falta exactament una hora perquè apareguin els comentaris al post publicat fa vint-i-tres hores i surti la nova pista.
Encara sou a temps de dir la vostra (allí, que aquest recordatori no admet comentaris) :-)

Voleu jugar a endevinar el personatge?

Amb permís d’en McAbeu (amo de la patent de les endevinalles catosfèriques), que ha vist -i guanyat, per cert- una versió experimental d’aquest Joc us proposo mirar d’endevinar un personatge.

El joc durarà un màxim de quatre dies (si s’encerta abans, doncs s’acaba abans).

El primer dia poso una imatge i potser alguna pista i ho deixo un dia sencer. Els comentaris al blog, durant aquests dies, seran moderats, jo els rebré al correu però els demés no els podreu veure, així no es podrà copiar (hehehe)

El segon dia, post nou. Pista (o pistes) noves i també s’estarà un dia sencer (això ho faig perquè no tothom té els mateixos horaris i no estaria bé donar com a guanyador “qui primer ho encerta” perquè potser un altre que no ho ha vist perquè està treballant, també ho sabria) i llavors autoritzaré la publicació dels comentaris rebuts el primer dia, així tots podreu veure el que s’ha dit i us pot servir...

El tercer dia, post nou. Pista (o pistes) noves... i publicació dels comentaris rebuts el segon dia.

El quart dia, post nou. Pista (o pistes) noves... i publicació dels comentaris rebuts el tercer dia.

Durant aquests quatre dies, cada persona podrà donar tantes respostes com vulgui.

Si al final de les vint-i-quatre hores del quart dia ningú ho ha encertat, doncs no hi ha guanyador. Jo dic el resultat i ja està.

Si amb la pista que s’encerta (per exemple el tercer dia) hi ha més d’una persona que ho ha sabut, doncs hi haurà tants guanyadors com encertants, independentment de qui ho hagi dit primer.

Si us agrada, el faré cada mes, fins al desembre... Us animeu a jugar?

De moment començo amb aquests ulls i us dic que és una dona.




Fins demà a aquesta hora!!

P.S./ Estic pensant en l’opció de poder donar algun petit premi a qui, arribat el mes de desembre, quan acabi el joc, es proclami guanyador final, però encara no sé com fer-ho... De moment és tan sols una idea.

dissabte, 21 de maig del 2011

Els amics de C@ts es posen en marxa!!


Cliqueu el logo i us auto-transportareu al Blog de C@ts


Ja sabeu que els Premis C@ts són els autèntics premis populars de la catosfera? Doncs així és. En ells no val proposar-se un mateix, ni votar varies vegades cada dia, ni coses estranyes que sí s’accepten a altres llocs. Aquí tot és clar i senzill: Un blogaire, un vot... com diuen ara és la “democràcia real” ;-)

El premi és tan bonic que no té cap valor econòmic! Ep, però sí moltíssim de sentimental, doncs es tracta d’un logo, un dibuix, una imatge, o com ho vulgueu dir, que al darrera porta la il•lusió d’haver participat en un projecte conjunt amb tots els que creiem en la gran vitalitat de la nostra llengua a la xarxa.

Ja fa dies que al seu blog van fer una colla de suggeriments per si volem dir la nostra opinió: Hi ha algunes categories noves, altres que s’agrupen, i d’altres que es mantenen igual. Ja ho heu vist?

Entreu-hi i feu-los preguntes, exposeu dubtes, feu propostes... doneu-los feina, que a ells els agrada... i, després, participeu!!

dijous, 19 de maig del 2011

La portuguesa!!

Fa pocs dies, en aquest mateix blog que no té data de naixement, vaig explicar que sóc una Eurofan declarada i sense cap intenció de cura, així que ara explicaré una batalleta sobre el tema.

Recordo fa molts anys, molts, quan anava a la Facultat... devia fer tercer any de carrera -suposant que no m’equivoqui en la resta, que és molt suposar- va arribar l’esperat dia del Festival.

Com sempre, vaig escoltar totes les cançons amb gran interès i n’hi va haver una que em va arribar al cor. Era una balada, una cançó interpretada per una noia a la que jo vaig trobar plena de sentiment... no ho sé explicar, però em va encantar. Era la portuguesa. Evidentment, va quedar fatal... de les últimes.

Al dia següent, en arribar a classe, i parlant amb el meu grupet d’amics (on hi havia cert reusenc guapot i tímid) un company de Tarragona (que anys després va ser el meu padrí de boda) em va dir que també havia vist el festival... que li havia agradat especialment una cançó que havia quedat molt mal classificada... i jo vaig dir que a mi m’havia passat el mateix.

- Doncs quina cançó era?
- La portuguesa!!
- Siiiiiii? A mi també!! Em va encantar!!


Això era l’any 1985... si, joves amics, parlem del segle passat.

Voleu creure que maig la vaig oblidar i que, com recordava part de la lletra, la vaig voler buscar a l’ordinador de ma germana quan va tenir Internet? I em segueix agradant molt, molt, molt... No em pregunteu per què... però m’encanta.

Ah! La cançó no té la culpa de la nacionalitat de certs elements relacionats amb el món del futbol, si us plau!!

diumenge, 15 de maig del 2011

Preparant la resistència!!


La passada setmana Blogger va ser atacada per les forces del cantó obscur. Hi ha qui ha perdut el blog sencer, es varen fer públiques algunes dades personals, varen desaparèixer posts amb els seus comentaris... en fi, un desastre.

Al blog d’en XeXu vaig llegir un comentari d’en JPMerch que deia “Deuríem tindre un lloc alternatiu d'aplec per tal d'organitzar la "resistència" arribat el moment.” I per això he anat a WordPress i he fet aquest blog... res, una criaturada de les meves, però m’ha fet gràcia... Ei, no em direu que la foto de capçalera no és xula, eh?

Doncs res, si us guardeu l’adreça d’aquest blog, podria servir com a lloc des d’on organitzar una resistència en cas que un dia Blogger desaparegués... i, en tot cas, m’ho he passat bé fent-lo :-)

dissabte, 14 de maig del 2011

Eurofan!


Sí, ho confesso, des de fa molts i molts anys mai em perdo el festival de l'Eurovisió. En aquests moments, mentre el públic vota, vaig a posar aquí la llista dels països participants, per l'ordre en que han actuat, marcant en vermell les que més m'han agradat, a veure si alguna d'elles és la guanyadora.

01.- FINLÀNDIA
02.- BÒSNIA-HERCEGOVINA
03.- DINAMARCA
04.- LITUÀNIA
05.- HONGRIA
06.- IRLANDA
07.- SUÈCIA
08.- ESTÒNIA
09.- GRÈCIA
10.- RÚSSIA
11.- FRANÇA
12-. ITÀLIA
13.- SUïSSA
14.- REGNE UNIT
15.- MOLDÀVIA
16.- ALEMANYA
17.- ROMANIA
18.- ÀUSTRIA
19.- AZERBAIJAN
20.- ESLOVÈNIA
21.- ISLÀNDIA
22.- ESPANYA
23.- UCRAÏNA
24.- SÈRBIA
25.- GEÒRGIA

Entre totes les seleccionades (vuit sobre vint-i-quatre), per afinar una mica més, diré que si hagués de decidir jo la guanyadora estaria entre:

DINAMARCA, LITUÀNIA, ITÀLIA, ISLÀNDIA i SÈRBIA


A veure què passarà :-)

EDITAT DESPRÉS DEL FESTIVAL.- Començo a escriure a les 0:53 hores del diumenge dia 15 de maig.

Doncs bé, el de sempre, els països veïns que es voten entre ells... això ja se sap... però jo l'any que ve o tornaré a mirar si Déu vol...

Aquesta ha estat la classificació final, amb una guanyadora que no m'agradava gens i que no sé què li han vist. En les llistes dels Eurofans ni apareixia. Tornaré a marcar en vermell les que jo he dit que m'agradaven, a veure a quins llocs han quedat:

01.-Azerbaijan
02.-Itàlia
03.-Suècia
04.-Ucraïna
05.-Dinamarca
06.-Bòsnia Hercegovina
07.-Grècia
08.-Irlanda
09.-Geòrgia
10.-Alemanya
11.-Regne Unit
12.-Moldàvia
13.-Eslovènia
14.-Sèrbia
15.-França
16.-Rússia
17.-Romania
18.-Àustria
19.-Lituània
20.-Islàndia
21.-Finlàndia
22.-Hongria
23.-Espanya
24.-Estònia
25.-Suïssa

Doncs res, està vist que fent travesses d'aquestes tampoc em guanyaria la vida... I ara, passant dels resultats oficials, posaré el vídeo de les dues millors situades a la classificació de les que a mi m'agradaven: Itàlia, en segon lloc, i Dinamarca en cinquè:


dimecres, 11 de maig del 2011

Campions de Lliga!!




Campions!!!


Per tercer any consecutiu el Barça de Pep Guardiola s’ha proclamat campió de la Lliga!! Sempre fidel a un estil propi, jugant un futbol creatiu, atacant, maco, lluitador, un futbol que mai es rendeix!!

Enhorabona, culés!!



Visca el Barça!!

dilluns, 9 de maig del 2011

L'home de la botiga d'antiguitats i la calaixera...

"Un home que té una botiga d’antiguitats s’aprofita dels seus coneixements per fer negocis abusius. En realitat, ell no obliga ningú a fer res però enganya tothom. Va per cases de pobles, petits nuclis de població -disfressat de mossèn per aconseguir que la gent no desconfiï d'ell- i, amb una excusa, entra i observa els mobles que tenen. Quan troba quelcom valuós, mira de comprar-ho a preu de saldo donant una explicació qualsevol -però sense revelar per res el valor autèntic del moble-. Després, a la seva botiga, i ja amb la seva personalitat real, ho ven per cent vegades (o més) el que ha pagat.

Un dia, utilitzant les seves estratagemes habituals, arriba a una vella granja on hi ha tres homes... Allí, entre coses senzilles, i sense que els seus amos coneguin l’immens valor de la peça, veu una calaixera Chippendale autèntica que, segons li expliquen, van comprar a la subhasta dels bens d’un granger que havia mort feia temps.

L’home, sense gairebé poder dissimular la seva emoció, els hi deixa anar una de les seves mentides, dient que aquell moble té unes potes que li serien molt útils per una tauleta que ell té... que els hi compra perquè li fan gràcia les potes i que de la resta en farà llenya. Després de negociar el preu, li venen per 20 lliures (ell ja pensa que el seu valor real pot ser de més de 20.000!!) i va a buscar la seva furgoneta, que ha deixat aparcada a l’entrada del poble, per endur-se el moble.

Quan torna a la granja s’adona que, per estalviar-li feina, els tres homes han serrat les potes i han destrossat a cops de destral la resta... perquè ho pugui fer servir de llenya, tal com ell els havia dit..."

Aquest és el petit resum d'un relat de Roald Dahl que he llegit avui. Esperava una mica més d'aquest recull de relats que, tot i estar bé, pensava que encara m'agradaria més. Malgrat tot, aquest m'ha fet tanta gràcia, que he decidit convertir-lo en post.


Thomas Chippendale (Otley, West Yorkshire, 5 de juny de 1718 - 13 de novembre de 1779) fou un dels "tres magnífics" creadors de mobiliari del segle XVIII anglès, al costat de Thomas Sheraton i George Hepplewhite. Es dedicà al disseny i a fabricació de mobles. En 1754 es va convertir en el primer del seu gremi en publicar un llibre amb els seus dissenys, anomenat Gentleman and Cabinet Maker's Director. Va tenir tres edicions el 1754, 1755 i 1762.

Al principi, Chippendale va treballar associat amb James Ranni i, més tard, amb Thomas Haig. Els seus dissenys es van fer molt populars entre mitjans i finals del segle XIX, arribant a donar nom a un estil. (Copiat de la Viquipèdia)

Estàtua de Thomas Chippendale

divendres, 6 de maig del 2011

La “meva” cançó a La Transmissió d’en Puyal... i sorpresa final.

Diumenge per la nit, després d’haver-ne parlat a Barcelona amb la meva germana i en Josep Lluís, m’hi vaig posar i la vaig escriure. Quan va estar llesta, i recordant un post de la Zel, (tot s’ha de dir) la vaig enviar al correu electrònic de la Transmissió d’en Puyal, malgrat estava gairebé segura que aquella adreça només estava activa durant els partits, però vaig pensar “qui sap, potser sí que ho miren sempre”... i ho van mirar!!

Dimarts, abans del partit de tornada de semifinals de Champions, l’equip d’en Puyal en va parlar, i fins i tot, la Coia Ballesté en va cantar un trosset!! Jo havia sortit de catequesi a les vuit del vespre, feia poc que havia arribat a casa i encara no havia engegat la ràdio (l’ordinador sí) i van començar a arribar comentaris avisant-me: el Joan, l’Elur, en McAbeu... Gràcies, companys!!

Però... jo no ho havia sentit!!... Quin greu em sabia!!

En respondre el correu d’en Mac li vaig deixar anar una indirecta sobre el tema i ell, que és un mega-crack, la va captar i em va enviar el tall concret de l’emissió, el moment just en que parlen del “Por qué, por qué”. Així que, gràcies a ell (gràcies, MAC!!), podeu escoltar (redoblen els tambors):

La meva cançó a la TdP!!



I ara ve la traca final. No sé si demà em penediré d’això i ho trauré o bé, en un acte de valentia, ho deixaré tal qual... Perquè sé que, per molt que digui, a partir d’ara m’identificareu amb aquesta veueta ridícula... però no és així. Si algú em coneix i ha parlat amb mi, podrà assegurar que la meva veu és molt més greu que aquest espinguet mig afònic (estic refredada) i que la causa és que el karaoke aquest surt en un to molt més alt del que per a mi seria normal. Però bé, m’arriscaré...

Senyores i senyors, en el post més ximplet que he fet mai... Presento:

Jo cantant el “Por què, por què” de la Rita Pavone,
amb lletra versió “Mourinho”



dijous, 5 de maig del 2011

A la mitja part, la publicitat...

Quan vaig obrir el meu blog-botigueta-anti-crisi, les primeres persones que em van fer “compres” van ser de la famíla, clar... Punts de llibre i clauers.

La meva mare, entre altres coses, es va quedar el clauer amb la samarreta del Barça, cosa que em va fer molta gràcia. Casualment, al cap de molt pocs dies se li va trencar el que tenia!!... llavors va decidir utilitzar el que m’havia comprat. La sort va voler que llavors va anar a casa una amiga seva i, quan ja marxava, va veure la clau a la porta, amb el clauer, va dir que el trobava molt bonic i la meva mare li va fer tota la publicitat... i n’hi va encarregar sis!! :-)
Els vaig anar fent i un dia que varem anar a Barcelona els hi vaig deixar perquè em fes d'intermediària hehe.


Doncs aquest migdia m’ha trucat per explicar-me que havia vist la seva amiga i que estava encantada amb els clauers! A més, resulta que uns familiars seus que viuen a l’estranger i són molt del Barça properament vindran a passar uns dies aquí i ella ha decidit obsequiar-los amb aquests clauers que, en principi, havien de tenir uns altres destinataris (la filla, el gendre i més gent propera), per la qual cosa ha dit que em prepari que segurament me’n demanarà més... Així doncs, i tenint en compte que en una altre comanda també me n'havien demanat un, proclamo els meus “clauers samarreta del Barça” com a producte estrella de la meva botigueta i a la meva mare com a una magnífica “representant”

Per cert, parlant de rankings, en segon lloc, a molta diferència, està el joc sencer de punts de llibre “Les quatre estacions”, que ha tingut ja tres comandes.

En tercer lloc, el joc de punts de feltre... que us asseguro que van genial! Es poden doblegar i no passa res!... Allò típic de portar un llibre a la bossa amb el punt i que surti tot fet malbé no passa amb els punts de feltre! En Josep Lluís en té un (el de color verd) i n’està encantat :-)

dimecres, 4 de maig del 2011

Mireu com creix

Jo, que el recordo fa vint anys, molt més petit, em fa gràcia perquè em sembla que hi veig la diferència... oi que sí?

8 de juliol de 2009


25 d'abril de 2010


22 d'abril de 2011

dilluns, 2 de maig del 2011

El Karaoke del "¿POR QUÉ?"


Dedicada als amants del bon futbol que estan farts de cert nefast entrenador.

Instruccions per jugar:


1.- Cliqueu el vídeo i escolteu.
2.- Quan la Rita Pavone comenci a cantar, vosaltres canteu al damunt però amb la meva lletra.
3.- A passar-ho bé!!



¿Por qué, por qué
los domingos tras el futbol siempre lloras,
te lamentas con frases acusadoras,
te lamentas,
Por qué, por qué
te repites tanto una y otra vez?

Quizás, quizás,
tu memoria es un poquito selectiva
y tu táctica en exceso defensiva
Deberías...
quizás, quizás
olvidarte de patadas y jugar

Lo buscaré
y comprobaré
pues en Internet
se puede encontrar

Errores hay
para repartir
tu verás
Muy mal, muy mal, muy mal vas a quedar.

¿Por qué, por qué
una táctica creativa tu abandonas
y aburres a tantísimas personas
y aburres
Por qué, por qué
no planteas juego limpio alguna vez?

Lo buscaré
y comprobaré
pues en Internet
se puede encontrar

Errores hay
para repartir
tu verás
Muy mal, muy mal, muy mal vas a quedar.

¿Por qué, por qué
Tanto en Chelsea como en Inter te quejabas,
de horarios y arbitrajes deplorabas,
te quejabas
Por qué, por qué
no admites tus derrotas de una vez?

¡No admites tus derrotas de una vez!


Nota:
Cançó original en italià: La partita di pallone.- C.Rossi - E.Vianello
La lletra d'aquest post és meva :-)