diumenge, 31 d’octubre del 2010

Lipdub per la independència


He vist aquest vídeo a cal SÀNSET i l'UTNOA. Igualment, l'he vist a cal TIBAU i... vull també deixar-ne constància aquí!! ;-))

Ah! Aprofito per recordar-vos que podeu seguir votant per l'enquesta culé que hi ha a la barra lateral. Gràcies :-)

divendres, 29 d’octubre del 2010

Homenatge a Joan Solà

Quan abans d’ahir pel matí, en posar la ràdio per escoltar Catalunya Informació com faig cada dia, vaig sentir la notícia de la mort d’en Joan Solà em va afectar i, immediatament, vaig pensar en dos blogaires als quals he d’agrair que me’l van fer conèixer, en Joan Puig (Puigmalet) i en Víctor Pàmies... i vaig pensar que segur que ells estarien molt tristos amb aquesta pèrdua.

Des de molt joveneta, quan encara no es parlava de finançaments ni competències, ni tan sols m’havia passat mai pel cap la paraula independència, tenia molt clar que la llengua catalana era la meva i que jo era catalana perquè parlava català. Així de senzill ho veia jo. I el que també veia era que a l’escola ho havia de fer tot en castellà, de manera única i excloent i que, fins i tot el nom, el meu nom, no em deixaven tenir en la meva llengua.

Quan vaig llegir i sentir per primera vegada el mestre Joan Solà em vaig quedar meravellada en veure com es podien dir de forma tan clara i valenta una sèrie de veritats... i, tot i ser una absoluta ignorant en aquests temes de la lingüística, em va ser fàcil entendre’l i admirar-lo.

Aquests dies, molts blogaires li han dedicat els seus escrits... jo volia sumar-m’hi, però no sabia com fer-ho... Finalment he pensat que potser una bona forma seria repetir aquest post que vaig fer el 7 de juliol de 2009.

LA LLENGUA CATALANA



Mapa copiat del web del Consell de Mallorca.



Fa poc he llegit Mal de llengües de Jesús Tuson, professor de lingüística. Tot el llibre és una defensa de la riquesa que suposa la diversitat lingüística, de la dignitat de totes les llengües, tinguin molts parlants o pocs, tinguin un Estat que les defensi o no. Com diu ell “Les llengües humanes són objectes delicats i, si no els defensem i en tenim cura, poden morir, i morir amb elles una part substancial de la nostra memòria, potser tota la nostra memòria...”.

Més endavant expressa aquesta sensació que a vegades tenim els catalans d’haver de justificar per què parlem la NOSTRA llengua “... no ho fa per molestar els altres o per barrar el pas als parlants d’altres llengües, o per mantenir atavismes folklòrics; ho fa perquè ho ha de fer així, amb les mateixes raons amb què els molt milionaris parlen la seva llengua; que no la parlen perquè són molts, sinó perquè és la seva. I això no ho han de justificar els grans, ni ho haurien de justificar els petits...”

En aquest sentit d’amor per la nostra llengua, volia fer esment molt especial de la compareixença al ple del Parlament de Catalunya, el passat dia 1 de juliol, del lingüista Joan Solà, recent Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. En la seva intervenció, va fer una molt interessant exposició de la situació actual del català, que va concloure amb aquestes paraules:

"Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre.
Les persones que el formem no podem ni volem sentir-nos ni un minut més inferiors a cap altra persona.
La llengua pròpia del país i de moltíssimes d'aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra."


Joan Solà i Cortassa.


Si voleu veure i llegir el discurs sencer ho podeu fer al bloc Gazophylacium, que el té tant en vídeo com en text. Val la pena.

--------------------

Ara, el mestre Solà ja no és entre nosaltres... però no ens hem de rendir, hi ha molta feina a fer!! Fer-la serà, doncs, el millor homenatge!! Gràcies mestre!!

dimecres, 27 d’octubre del 2010

La veritable lletra de l'himne de la Champions...

Ahir, a un altre blog, se’m va ocórrer dir que cada vegada que escoltava la cançó “I get knocked down” del grup Tubthumping, el meu cap “entenia” la frase “Aquí el Nou Camp”...


Feu la prova... escolteu la tornada i podreu comprovar clarament com, efectivament, diuen això “Aquí el Nou Camp

Però això no és res... el gran mestre de l’enginy catosfèric, en Mac McAbeu, ha contestat aquest matí amb un altre vídeo que és una passada. Ho heu d’escoltar. No passeu per aquí sense clicar el vídeo i, sense fer gens ni mica de cas de les imatges horribles i tendencioses que s'hi poden veure, comprovar com la lletra de l’himne de la Champions diu això:

ÉS EL BARÇA
SI, SI, SI... BARÇA
I SOLO CHAMPIONS
EL BARÇAAA, EL BARÇAAA
QUE VA A CONSEGUIR... LA CHAAAMPIONS!



La Rits i jo ja deiem que sentiem "El Barça" a la lletra d'aquest himne, però tot això supera les nostres expectatives!!

En Mac McAbeu ha demostrat (fent honor al seu magnífic blog d’enigmes i endevinalles) que té una gran capacitat de resoldre misteris, fins i tot a vegades pot preveure el futur. En aquest cas ell creu que això podria ser un text profètic que vindria a dir que aquesta temporada el Barça guanyaria un títol, però només un i que seria la Champions (“sólo Champions”) tot i que també diu que potser, enlloc de “sólo Champions” potser es pot entendre “son los Champions”...

En tot cas, ara mateix, a 27 d’octubre de 2010 (dia de l’aniversari de la meva marona... mama!! Felicitats!!) jo us pregunto:

- Signarieu ara el fet que el Barça aquest any guanyés la Champions, però només la Champions? (Això val fins al final de temporada... o sigui que la Súpercopa d’Europa ja la podríem tornar a guanyar, clar)
a) Sí
b) No

Doncs bé, aquí podeu dir el que vulgueu, però l’enquesta de veritat, a la barra lateral, voteu allí... I no oblideu d’escoltar la lletra de l’himne!! ;-)

dissabte, 23 d’octubre del 2010

La resposta a la Foto Misteriosa (X)

Bé doncs, ha arribat el moment de desvetllar què hi havia a la foto misteriosa!! Us vull donar les gràcies una altre vegada perquè, amb els vostres comentaris, em faig un fart de riure. Aquesta vegada m’ha costat molt no entrar a respondre cada pregunta, cada broma que fèieu...

En fi, anem per feina... hi ha hagut moltíssima participació i un munt de respostes i, entre elles, tres grups principals (a, b i d) i altres ben originals (c). Alguns de vosaltres apareixeu en més d’una opció (cosa perfectament correcta)

a) Han pensat que era alguna peça de roba gruixuda, flassada, jaqueta, bufanda, etc.:
- Novesflors.
- Albert B. i R.
- Pons
- Rits
- Tu, jo i l’Otis
- Jordi Súper-banyera
- Carme Rosanas

b) Altres han vist algun tipus de llaminadura de maduixa:
- Estrip
- Puigmalet
- Mortadel•la
- Olguen Dalmasas

Dos dels membres d’aquest grup han vist també una sabatilla (Estrip) i la sola d’una bamba (Mortadel•la)

c) Determinades persones han estat molt originals en les seves propostes:
- P-cfacsbc2v.- ha vist un coixí (he de dir que jo en tinc uns que s’hi assemblen!!)
- Ferran.- Per primera vegada s’atreveix amb un pronòstic i diu: Un Petit Suisse de maduixa.
- Sànset.- La muleta d’un torero... Oooooleeee
- Utnoa.- Uns cromosomes (aquesta és boníssima, eh? hehe)
- Blakwolf.- Cera d’espelma
- Elvira FR.- Comparteix amb Utnoa el premi a la resposta imaginativa del mes... i no sé si feia broma, si ha fet una barreja de les altres opinions... però ha dit quelcom que, que jo sàpiga, no existeix!! :-) una flor-manta tèrmica del gènere fredolicus tardorus de color vermell igual que l'èczema del seu front.
- McAbeu... ho deia... tot!! Compendiat en diversos volums... hehe
- Josep Lluís... i és clar que ho saps hehe... em vas ajudar tu a triar-la!! ;-)

d) Aquí arribem als guanyadors... Tot i que la veritat és que no tots tenen el mateix grau d’encert... però bé... he donat com a bona qualsevol resposta que digués que veia alguna flor o pètals de flor. En definitiva, han encertat:
- XeXu
- Carme Rosanas
- Lluïsa
- McAbeu
- Kika
- Eli
- Utnoa
- Estrip
- Mireia
- Garbi 24
- Maria Escalas
- Lolita Lagarto
- SM
- Olguen Dalmasas
-
Jordi (blog “De tot”)
- Blakwolf
- Anna Tarambana


I aquí teniu la foto original d'on he ampliat i retallat la imatge misteriosa:


I la mateixa flor:



Així doncs, després de la desena jornada, la classificació queda així:

CLASSIFICACIÓ

DEU ENCERTS: - - - -

NOU ENCERTS: - - - -

VUIT ENCERTS: - - - -

SET ENCERTS: Mireia

SIS ENCERTS: McAbeu

CINC ENCERTS: SM i XeXu

QUATRE ENCERTS: Eli, Garbi 24 i Utnoa

TRES ENCERTS: Carme Rosanas, Estrip, Jordi Casanovas "Cròniques", Kudifamily, Lluïsa, Rits

DOS ENCERTS: Albert B. i R., Albert d’el Racó Blaugrana, Anna Tarambana, Elur, Maria de Tu, Jo i l'Otis, Maria Escalas i Òscar.

UN ENCERT: Assumpta Pijuan, Blakwolf, Consuelo, Elvira FR, Instints, Jesús M. Tibau, Jordi (marit de Maria Escalas), Jordi Casanovas "Banyera", Jordi (blog "De tot"), Kika, Kweilan, Lolita Lagarto, Mercè, Montse de Lletres i fotos, Núr, Olguen Dalmasas, P-cfacsbc2v, Ramon, Sànset, i Zel

dijous, 21 d’octubre del 2010

Algú sap què és això? (X)

Si us plau, llegiu el post sencer, que hi ha una petita recomanació al final :-)

Ja fa un prop d'un any des d’aquell dia en que vaig recordar que, en un grup d’Internet on entrava, havia fet un joc d’endevinar imatges vistes d’una forma “diferent” (o de molt a prop, o des d’un angle una mica estrany) i llavors vaig provar de fer-ho al blog. Les vostres respostes em van fer passar una estona ben divertida i vaig pensar que estaria bé fer-ho de tant en tant... una vegada al mes, per exemple.

Des de llavors, aquesta és la desena vegada que us faig aquesta pregunta... Algú sap què és això?



Com totes les coses que surten espontànies, no vaig pensar en posar unes normes... i el cert és que cada mes hi ha algunes respostes que em costa interpretar... així que, com a consell, jo us recomanaria que feu això:

Si dubteu que la foto sigui, per exemple, la roda d’un cotxe o el mànec d’una forquilla, doncs podeu posar “No ho acabo de veure clar, però diria que és la roda d’un cotxe o el mànec d’una forquilla” i així, tant si és l’una com l’altre jo us la donaré per bona.
El que NO heu de fer mai és dir: “Dubtava entre la roda d’un cotxe i el mànec d’una forquilla, però crec que es massa petit per ser la roda, així que aquesta la deixo i, per tant, em quedo amb el mànec de la forquilla”... Si feu això i resulta que és la roda d’un cotxe, no us la podré donar per bona.

Això sí, ara no doneu mitja dotzena de respostes cada u, que llavors no tindria gràcia, eh? ;-)


CLASSIFICACIÓ A DIA D'AVUI

NOU ENCERTS: - - - -

VUIT ENCERTS: - - - -

SET ENCERTS: - - - -

SIS ENCERTS: Mireia.

CINC ENCERTS: McAbeu.

QUATRE ENCERTS: XeXu i SM.

TRES ENCERTS: Eli, Kudifamily, Garbi 24, Jordi Casanovas "Cròniques", Rits i Utnoa

DOS ENCERTS: Albert B. i R., Albert d’el Racó Blaugrana, Carme Rosanas, Elur, Estrip, Lluïsa, Maria de Tu, Jo i l'Otis i Òscar.

UN ENCERT: Anna Tarambana, Assumpta Pijuan, Consuelo, Elvira FR, Instints, Jesús M. Tibau, Jordi (marit de Maria Escalas), Jordi Casanovas "Banyera", Kweilan, Maria Escalas, Mercè, Montse de Lletres i fotos, Núr, P-cfacsbc2v, Ramon, Sànset, i Zel

Demà, cap a les nou del vespre, tancaré els comentaris... Vinga doncs, som-hi!! ;-)

dimarts, 19 d’octubre del 2010

Mapes per a catequesi en català: Betlem, Natzaret, Jerusalem, Cafarnaüm, Canà, Galilea, Samaria, Judea... Mapes bíblics. Palestina en temps de Jesús.

Sóc conscient que aquest és un títol ben estrany per a un post, però tot té un motiu :-) En diverses ocasions, per a catequesi, he buscat mapes bíblics en català i no n’he trobat. Les mateixes pàgines en català enllacen amb mapes en castellà o anglès, o sinó són mapes molt complerts, amb molts noms, a un nivell massa elevat... i el que jo busco, no ho he pogut aconseguir mai. Llavors vaig recordar que, com diu el conegut refrany català, “qui vulgui estar ben servit, que es faci ell mateix el llit”, així que vaig agafar mapes en altres llengües, els vaig calcar, vaig escriure els noms que m’interessava en català, i els donaré als nens dels meus grups... Palestina en temps de Jesús catequesi

Clicant al damunt, els mapes es fan més grans, es poden copiar a la mida d'un DIN-A-4 i imprimir

Però també he pensat en fer aquest post per veure si Google registra el títol i, així, si en algun lloc d’aquest nostre petit país alguna altre pobre catequista busca quelcom semblant, potser li surtin aquests dibuixos i els pugui imprimir i fer-los servir... que no són res de l’altre món però poden servir... Jo els vaig pintar, però els poso sense pintar perquè així cadascú pot decidir si els pinta o els dóna en blanc i que ho facin els xiquets...

diumenge, 17 d’octubre del 2010

Noia llegint una carta davant una finestra (Relats Conjunts)


Noia llegint una carta davant una finestra, Johannes Vermeer, 1657-1659
Relat escrit a partir d'una nova proposta de Relats Conjunts


- Fes un passet endavant... no, no, no, dona, no... un passet, he dit un passet... massa... a veure una mica enrere...
La noia tomba el cap i mira al pintor.
- Nooo!! Oh!! Però què fas, Cornelia? Tenies el cap en la posició perfecta i ara ja, ni ets al lloc que jo volia, i has perdut l’angle de la mirada sobre el paper, el reflex de la llum... espera... no et moguis gens ni mica.

Ell s’apropa i la noia deixa anar un petit sospir, quasi imperceptible. Es torna a posar de cara a la finestra, amb la mirada sobre el paper i, amb molta delicadesa, ell li baixa una mica els braços, busca l’angle correcte, li aparta suaument un dels rinxols rossos, la mira, s’allunya... es torna a apropar, obre una mica la finestra, comprova com queda la llum, la torna a tancar... li puja la barbeta uns mil•límetres El mestre és així, absolutament meticulós. Ella està cansada, li sembla que el paper que aguanta pesa un parell de quilos i té els braços en tensió.

Finalment ell torna al seu lloc, davant el cavallet, la mira i dóna la seva aprovació murmurant per si mateix... ara sí, així, ara està perfecta... I és en aquell fatídic moment que, un cop de vent entra per la finestra i fa volar el paper en blanc de les mans de la noia que, sense atrevir-se a moure, es queda clavada en la mateixa posició.

- Però Corneeeliaaaa!! –crida el mestre desesperat.
I ella, cansada i fastiguejada, finalment li contesta:
- Miri, oncle Willem, ha estat el vent, jo no en tinc la culpa, estic farta, no hi ha cap noia de per aquí que vulgui fer de model per a vostè perquè és terrible, no està mai content i...

Però quan el mira, s’adona que el mestre té una expressió trista, que no li respon res i que, poc a poc, fa el gest de recollir els pinzells...
- No, esperi, esperi, oncle, tornem-ho a provar –diu somrient mentre agafa el ditxós paper que representa alguna carta important i s’apropa a la finestra. I és que té ben present com la feia jugar l’oncle de petita, com tenia més paciència que ningú amb ella, com més d’una vegada l’havia defensat si la seva mare la volia castigar, com la deixava estar amb ell quan preparava els colors... ara li tocava a ella ajudar-lo... i certament que ho faria, encara que hagués d'aguantar aquell paper inútil durant hores.

divendres, 15 d’octubre del 2010

La cadira al riu (177è Joc Literari)

El Jesús M. Tibau, des del seu blog, ens convida a fer un text d'entre 100 i 200 paraules, amb una dificultat afegida: no utilitzar la lletra "E". Us animeu a provar-ho? És molt divertit! Aquí va la meva aportació:


- Mira, papa, una cadira!
- On, nina?
- Allà!
–indica amb son dit- al riu... a l’aigua!
- Ai, sí! Va doncs, som-hi, a buscar-la i cap a casa!
- Quina sort! Ja són cinc, oi papa?
- Si, nina, cinc... Ai la mama, com riurà! I tant! Surt molt barato això... Tota la sala moblada amb trastos trobats a llocs curiosos!
- Trastos no, papa... són antics i prou –riu la filla.
- La taula la vam trobar al barranc, la butaca groga al camí, la butaca marró sota una cortina foradada i ara... saps? voldria una taula auxiliar on posar l’ordinador nou...

dimecres, 13 d’octubre del 2010

Moltes, moltíssimes gràcies!!!


No sé què dir ni què posar perquè encara estic mig nerviosa!! Siii!! ;-) I, a més, se m’han posat els nervis del principi a l’estòmac (m’hauré de preparar una camamilla o alguna cosa així hehehe)

MOLTES GRÀCIES!!! pel segon premi que m’heu donat en els PREMIS C@TS, categoria MISCEL·LÀNIA. Els C@ts, els populars, els que vota la gent que de veritat llegeix els blogs i que els estima. Això, per a mi, té un valor molt gran...

Quan vaig començar el blog no tenia ni idea de totes les coses bones que trobaria dins aquest món... jo creia que això era més “individualista”... i bé, que ESTIC MOLT, MOLT CONTENTA!! GRÀCIES DE TOT COR!!

Enhorabona a tots els GUANYADORS i també a tots els NOMINATS, perquè això és com els Òscars, una nominació ja és una distinció! ;-)

I la meva felicitació també a tot l’equip de C@ts ESTRIP, JORDI, NÚR i XEXU, per una GALA fantàsticament preparada... coordinada a la dècima de segon, simpàtica... genial!!

Eeeei!! Ho he dit mil vegades allí mateix durant la GALA, però és que m’encanta el disseny d’aquest premi!! ;-)


Clicant damunt del premi, aneu al blog de C@TS i podreu veure tot com ha anat!! :-))

diumenge, 10 d’octubre del 2010

La clau de l'amistat...

A vegades, les persones tenim problemes de comunicació, ens costa expressar allò que volem dir, no trobem les paraules o el moment de dir-les...
En altres ocasions, som víctimes de malentesos i, quan voldríem arreglar-ho, no sabem com fer-ho, dubtem de si hem de donar el primer pas o si hem d’esperar que sigui l’altre qui ho faci...
També podem trobar-nos en la situació de voler conèixer algú, apropar-nos, establir una conversa però hi ha alguna cosa que no acaba de sortir bé.

En definitiva, hi ha múltiples circumstàncies en les que sentim com si hi hagués quelcom que impedeix que emissor i receptor puguin contactar. O les seves senyals no es reconeixen o potser, fins i tot, un dels dos ni tan sols sap com emetre o rebre senyals... llavors podem dir que “li falta una peça”.

Li falta una peça?

Doncs sí... una petita peça com aquesta:


Bé, en realitat no és tan senzill... però potser sí que ens aniria bé poder tenir un petit bitxo com aquest, endollar-lo al nostre preciós cervellet i aconseguir emetre i rebre les ones que ens interessen.

Resulta que el meu antic mòbil (I just wanna be OK, be OK, be OK) tenia una “cosa” anomenada Bluetooth que jo no tenia ni idea de com anava. Sabia per què servia però no li trobava el trucu. Al canviar de mòbil, vaig tornar a veure aquesta mateixa aplicació i li vaig dir a la meva germana si sabia com funcionava i, en un moment, em va fer una magnífica demostració de com enviar unes fotos de mòbil a mòbil sense gastar ni un cèntim d’Euru... El seu telèfon i el meu s’entenien la mar de bé!!

Però... ah!! No tot és tan fàcil en aquesta vida...
Quan vaig veure que la meva preciosa i coquetona Netbook (a la que a mi em fa gràcia anomenar Minnie Mouse) també tenia una tecla que posava “Bluetooth” em vaig dir... “Eureka!!” i vaig pensar que ja s’havia acabat allò de que algú t’envia una imatge al mòbil i, per guardar-la a l’ordinador, te l’has de reenviar des del mòbil com a correu electrònic (cosa no barata precisament).

Tota feliç i contenta, vaig posar el Bluetooth del mòbil en posició “on” i vaig començar a tocar tecles de la Netbook... però res... arribava al lloc on es suposava que havia de clicar però no em donava cap opció de res. Era com trobar una capsa que digués “aquí dins hi ha el Bluetooth” però quan l’obrís, la capsa fos buida.

Al dia següent, vaig agafar la Minnie Mouse en braços (és petitona, se l’ha de tractar amb dolcesa) i la vaig portar a cal Dr. Beep:

- Doctor, miri, és que la Minnie té una tecla especial que posa Bluetooth, però no reacciona...
-
Ah, no pateixi senyora Assumpta, tots aquests petits porten la tecla però... és uhmmm... com si les dents... és com si a un nen encara no li haguessin sortits les dents!.
- Ah... i...
-
Res, li donarem una injecció via usb i afavorirem aquest creixement. Li pot donar vostè mateixa, miri, tingui, aquí ho té tot. I serveix per qualsevol ordinador, és “multi us”.
-
Oh, moltes gràcies, Dr. Beep!! És vostè tan intel•ligent!
-
Res, res, a disposar... ja sap... ah, la injecció val 9,92, per vostè, 9,90...


- Quin detall, Dr. Beep... ja sap, sempre fidel clienta seva...

I res, que li vaig donar i...




I ara, el meu mòbil nou i la Minnie Mouse ja són amics per sempre!! ;-)





PS/ Post dedicat a la Mireia la qual, la tarda abans que jo anés a preguntar al Beep què passava, va estar intentant ajudar-me explicant-me com anava això del Bluetooth fins que al final em vaig adonar que alguna cosa faltava ;-)

divendres, 8 d’octubre del 2010

Fa més de dos anys...

Em ve de gust repetir un post... No ho he fet mai, però és que fa cosa de quinze dies el vaig trobar i em va fer gràcia... és el meu primer post ambientat al Viena, tot i que llavors no ho vaig dir. No és un Viena com el que jo sempre gaudeixo, amb poca gent i calma sinó que és un Viena en hora punta i... bé... que no ho faré més això de repetir, però al cap i a la fi, els caps de setmana poca gent es mou per aquests mons i aquest post té més de dos anys... així que aprofito per fer aquesta trapelleria (i arreglar el format, que era de "principiant" total) ;-)

LA CITA

(Llegir el relat amb la música del YouTube de fons)


Era impossible concentrar-se amb tot aquell soroll. Famílies amb nens petits, molts dels quals cridaven sense pietat; jovenets de tretze o catorze anys, ensenyant el melic elles i els calçotets ells, que havien omplert el terra de patates fregides trepitjades i tovallons de paper arrugats (n’hi havia tants que era fàcil suposar que algun grupet s’havia divertit lluitant en una guerra amb tal munició) i un murmuri generalitzat que provocava l’ús d’un nivell de veu massa alt, fins i tot als més educats.

Algú havia vessat un refresc i les sabates em van quedar enganxades davant del mostrador. Quan vaig poder caminar de nou, vaig anar a una de les poques taules que quedaven buides.
Uns nens s’entretenien donant cops als vasos amb les culleretes i els seus pares els ignoraven. Uns altres jugaven amb globus al mig de la gran sala, acompanyant de crits d’ànim els llançaments i recollides.
En fi. El caos.

Però jo sabia que algú volia trobar-me allí i, precisament, a aquella hora. Ho havia percebut. Era un somni repetit.
Sempre havia pensat que un encontre amb un esperit s’hauria de produir en un lloc tranquil, on un pogués entrar en una mena de trànsit o quelcom similar... Res més allunyat de la realitat.

Passats uns minuts la meva oïda va començar a acostumar-se al xivarri i llavors vaig ser conscient que hi havia música de fons en aquell local. Amb prou feines era audible. Fent un notable esforç de concentració vaig aconseguir captar tres notes seguides. El soroll la ofegava, però la meva ment anava seguint el fil de la melodia i vaig començar a taral·lejar-la suaument... És clar que l’havia reconegut! I tant! Era el Concert per a Flauta i Arpa en Do major, K 299, el segon moviment, andantino, de Mozart. La música més bella del món.

La gent que m’envoltava va començar a moure’s més lentament. Era com si estès veient una pel·lícula i jo quedés fora de l’escena... Nens, joves, adults, veia com movien els llavis però l’únic que jo sentia era la suavitat de la composició, el fons orquestral i, destacant, la flauta i l’arpa... Aquesta música sempre m’havia fet recordar llocs de somni on mai havia estat, em transportava a paratges plens de petits i tranquils carrers d’algun idealitzat poblet, les seves casetes amb cortines brodades als balcons, el camp, les flors d’un immens jardí. Pau. Aquesta música significava Pau.




Vaig sentir una lleugera pressió a l’espatlla dreta.
Allí estava ell!! Assegut al meu costat! Wolfgang Amadeus Mozart!!

Em va mirar i, tot somrient, em va dir:
- Tenia moltes ganes de conèixer-te! Ningú mai ha estat capaç d’apreciar aquesta obra com tu ho fas. És teva, te la regalo.

Jo no aconseguia respondre res, però crec que la meva mirada ho deia tot.

La gent del local va recuperar la seva velocitat de moviments habitual. Els adolescents reien de manera escandalosa i els infants seguien cridant... però, ara, tot em resultava meravellós.

(Les fotos son del poble holandés de Volendam, agost de 2006)

Traducción del relato al castellano bien hecha (no de Google jeje) clicando AQUÍ . El primer comentario es la traducción hecha por mi misma.

dimecres, 6 d’octubre del 2010

"La citación", de John Grisham


En el darrer any he llegit bastants llibres d’aquest autor, amb un balanç força positiu doncs trobo que tenen com a característica comuna que no són complicats de llegir i que són entretinguts. L’autor et sap mantenir interessat en el tema del que tracta i vas avançant ben ficat dins la història. Ara bé, fins ara, a cada un d’ells hi havia trobat un o més súper-judicis explicats d’aquella manera (que a mi m'encanta) que “ja veus la pel•lícula”... l’advocat, el fiscal, el jutge, els membres del jurat, els interrogatoris... En aquest darrer, no és així. Tot i que els protagonistes estan relacionats amb el món del Dret i, de passada es poden citar alguns judicis, aquests no formen part de la trama principal. Per tant, em va semblar curiós i per això vaig decidir fer-ne la ressenya.

En Ray Atlee és professor de Dret a una Universitat de bastant prestigi, té un bon sou i un nivell de vida que li permet viure bé. Fa poc que s’ha divorciat i viu sol. Té un germà, més jove, que ha tingut molts problemes amb l’alcohol i les drogues. Ha passat diferents períodes de rehabilitació però sempre acaba tornant a caure. Els dos germans gairebé no tenen cap tracte i fa anys que no es veuen.

Un dia, en Ray, rep una carta del seu pare, jutge retirat a Clanton, Mississippí, el qual, vell i molt malalt, sabedor que li queden pocs dies, vol parlar amb els seus fills abans de morir.

Quan en Ray arriba a la vella casa familiar es trobarà amb una situació absolutament inesperada... Ha fet tard i el pare ja ha mort. A la casa no hi ha ningú més (el Jutge Atlee era vidu des de feia anys i vivia sol) i és ell mateix qui troba el cadàver, assegut al sofà, amb un breu testament on tot queda repartit pels dos germans...

Mentre pensa què fer... s’adona que dins d’un moble, hi ha unes capses plenes de bitllets... allí hi ha milions!!... D’on han sortit aquests diners? Eren del seu pare? Per què estan amagats? Què n’ha de fer? Fer com si no ho hagués vist? Declarar-ho a les autoritats? Explicar-li al germà quan arribi? Doncs bé, si ho voleu saber, haureu de llegir el llibre...


Vull comentar un detall que em va fer molta gràcia i és la repetició de personatges d’altres llibres... Tinc bona memòria i em vaig adonar que alguns dels noms que sortien jo ja els havia llegit... ho vaig comprovar i, efectivament, tenia raó: un advocat multimilionari, expert en plets contra grans companyies, surt a “El rey de los pleitos”, un altre advocat de Clanton i la una cambrera d’un cafè, surten a “Tiempo de matar”, que també es ambientada a la mateixa ciutat. Trobar-me de nou amb ells em va produir la sensació de que eren persones “reals”, vells coneguts ;-)

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Sant Francesc d'Assís

Avui, 4 d’octubre, es celebra sant Francesc d’Assis. Fa pocs mesos vaig llegir un llibre sobre la seva vida i em va agradar molt. Ahir diumenge, a Missa, el nostre mossèn també va dedicar-li unes paraules durant l’homilia... -o sigui, el sermó- ;-) i, al final de la cerimònia, varem resar tots junts precisament amb la que es coneix com a Pregària de Sant Francesc:

Oh Senyor,
feu de mi un instrument de la vostra pau.

On hi ha odi, que jo hi porti amor.
On hi ha ofensa, que jo hi porti el perdó.
On hi ha discòrdia, que jo hi porti unió.
On hi ha dubte, que jo hi porti la fe.
On hi ha error, que jo hi porti la veritat.
On hi ha desesperació, que jo hi porti l'esperança.
On hi ha tristesa, que jo hi porti alegria.
On hi ha tenebra, que jo hi porti la llum.

Oh Mestre,
feu que jo no cerqui tant:
ser consolat, com consolar;
ser comprès, com comprendre;
ser estimat, com estimar.

Perquè és donant que es rep;
perdonant que s'és perdonat;
morint que es ressuscita a la vida eterna.


A la Basílica del sant, a Assis, hi ha una sèrie de frescs pintats per Giotto que representen diferents escenes de la seva vida. Aquests en són alguns:

Sant Francesc donant el seu mantell a un pobre



Sant Francesc renuncia als bens materials



Sant Francesc davant el Soldà, oferint-se a fer la prova del foc



Sant Francesc institueix el que serà la tradició del Pessebre