dilluns, 31 de maig del 2010

"La societat literària... de Guernsey".- Ressenya d'en Josep Lluís


Fa temps vaig tenir una conversa en un blog (probablement a ca la Mireia, però no n’estic segura) i que es va repetir fa poc en el blog “Llibres i punt” d’en XeXu... Comentant “La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey” ell deia que no l’atreia l’idea de llegir-lo perquè el considerava un “llibre per dones”, sense que això impliqués en absolut res de negatiu. A mi aquesta distinció em va fer gràcia i li vaig posar aquest comentari:

"A mi no em sap gens de greu reconèixer que és perfectament possible que hi hagi un cert tipus d'històries que puguin "atrapar" més fàcilment els gustos de les dones i altres que agradin més als homes, sense que això impliqui cap altre cosa :-)" (...)

"Un dia vaig dir que ho faria i al final no ho vaig fer: Vaig dir que li proposaria a en Josep Lluís que el llegís i que, si a ell li agradava, m'atreviria a recomanar-te'l amb tota tranquil•litat... i si a ell no li agradés, doncs no passaria res... (...)"



Avui em fa molta il·lusió poder dedicar aquest post a en XeXu, tal com li vaig prometre i, de passada, enviar un petó públicament al meu marit, perquè és un sol d’home ;-)


En Josep Lluís aquesta tarda, escrivint la ressenya


RESSENYA D'EN JOSEP LLUÍS

Fa dos dies que vaig acabar de llegir aquest llibre. La seva lectura em va ser “imposada” per la meva dona. El seu argument era que calia que fes una ressenya pel seu blog i, en particular, m’havia de fer una opinió sobre si era un llibre especialment dirigit al gust dels lectors masculins o femenins.

En primer lloc, he de dir que si hagués trobat aquest llibre exposat en una llibreria, molt probablement l’hagués ignorat completament. Però un cop llegit, he de reconèixer que sí, que m’ha agradat i força.

No crec que hi hagi uns gèneres literaris més masculins o més femenins que altres. Tampoc crec que pel fet que un llibre hagi estat escrit per una dona el farà més acceptat per aquestes; de la mateixa manera que no crec que un autor masculí hagi de trobar més quantitat de lectors entre els homes que entre les dones.

Aquest llibre té una sensibilitat indubtablement femenina, però això no suposa que no hagi pugut captar, si més no, una part de la seva essència.

A més, en “La s. l. i d p. de p. de p. de G.” hi apareixen tres elements que me’l fan interessant:

1r.- Sóc un apassionat del gènere literari dels Diaris, Memòries, Cartes, etc. Inclús d’un llibre com aquest en que veiem tota una novel•la desplegada en les cartes que els personatges s’envien els uns als altres

2n.- L’ambient entranyablement “british” que traspua tot ell, malgrat haver estat escrit per una nord-americana. Ho sento, sóc anglòfil des de que tinc ús de raó. Coses pitjors hi deu haver!

3r.- El fet de que tot el que s’hi explica es desenvolupi durant la II Guerra Mundial i la més immediata postguerra. Per mi, el més interessant del segle XX va tenir lloc en les dècades dels anys 30 i 40. Sempre és bo veure com, enmig de les més grans tragèdies humanes, hi ha persones que saben guiar-se per l’amor, la generositat i l’heroisme per damunt de tot.

Si el voleu llegir, bé i si no, no passarà res. Una salutació per a tots!!


Lletra d'en Josep Lluís

divendres, 28 de maig del 2010

Casal Rock. L'alegria de viure!


Suposo que la majoria de vosaltres heu sentit parlar d’un programa de TV3 anomenat Casal Rock. Jo també sabia de la seva existència, però no l’havia vist mai. Tenia una idea preconcebuda (molt diferent de com és en realitat!) i pensava que no m’agradaria.

Però, fa unes setmanes, en un dels avanços de programació, en van posar un trosset. En aquell moment jo no mirava però vaig sentir en Josep Lluís que em cridava: “Mira, mira, és l’Anna de Cervera... A casal Rock!... l’Anna... de l’Escola de Catequistes!”...

L’Anna Vidal! I tant que la recordava!! És d’aquelles persones que deixen petjada ;-)

Anna Vidal (Foto copiada de l'enllaç del programa)



Varem coincidir fa quasi set anys (l’estiu els farà) en uns Cursos d’estiu que, amb el nom d’Escola de Catequistes, organitzava el Secretariat Interdiocesà de Catequesi de Catalunya i les Illes Balears (S.I.C.). Allò era una passada! En els programes de matrícula hi havia un munt de cursos per triar, tant de temes teòrics com de classes pràctiques i tallers (activitats per fer amb els infants, com fer catequesi amb nens amb alguna discapacitat, etc.) Era maquíssim centenars de persones (no exagero, no), tots amb els nostres diferents accents de la llengua catalana, vinguts del sud o del nord, de les illes, de terra endins...

Com es feia en època de vacances, jo hi anava amb en Josep Lluís, el qual s’apuntava al Curs teòric del matí, però no als tallers de les tardes i aprofitava per llegir, passejar, escriure...

Aquell any havíem triat el mateix curs, crec recordar que era l’estiu que varem fer El Credo. El professor, Mn. Rafael Serra, és (casualitats de la vida!), actualment, i des del mes d’octubre passat, el Rector de la nostra Parròquia ;-)

Al lloc de l’Escola a Tarragona, la Residència del Col•legi La Salle, hi feia molta calor... tanta calor que a algunes aules no s’hi podia pas estar, així que alguns grups varem agafar taules i cadires i sortíem a fer la classe a un jardí que hi havia... Ens llevàvem ben aviat, la pregària del matí, l’esmorzar i... cap al nostre lloc de jardí! ;-))

I allí, el grupet que formàvem aquella classe, gaudíem (perquè no hi ha altre paraula que ho defineixi millor) de les lliçons i les converses que sortien... Una de les persones que més s’emocionava era l’Anna. Abans he parlat amb ella per telèfon i, quan recordàvem aquell curs, tenia ben present les classes al jardí i com, a vegades, li queien les llàgrimes... Ella ja era vídua llavors i quan, segons la conversa, es recordava del seu marit, s’emocionava... No, no... no és posava trista, no... era una sensació de total confiança en que un dia es retrobarien... i, quan ho deia, a en Josep Lluís i a mi (i la resta del grup... potser unes quinze persones) ens transmetia aquella fe seva tan forta i tan ferma.

El càsting de l'Anna


Aquesta Anna és la que, animada com sempre, es decideix (amb l’empenta de la família) a participar a Casal Rock perquè es vegi que, com ella diu "la gent gran no és gent avorrida ni passada de moda". Per demostrar que hem de lluitar cada dia per ser feliços perquè, també amb les seves paraules (ella que, valenta, presumeix davant tota l’audiència de ser Catequista), "Déu vol que siguem feliços".

El programa en sí és una meravella... a mi em té enganxada totalment (cosa que no m’esperava en absolut!). Aquí no hi ha competició. No hi ha guanyadors ni perdedors, no hi ha eliminats... Són un grup, són amics, s’animen entre ells. Aprenen conjuntament i s’ajuden. Tot sota la direcció d’en Marc Parrot el qual els parla amb una sinceritat, un respecte i una dolcesa que dóna gust...

Són persones de la vida real, amb els seus fills, els seus nets i les seves capsetes amb les pastilles que han de prendre...i, molt important, les seves il•lusions (l’Inma de 81 anys, fa jerseiets de mitja per petitons per si algun dia arriba a besàvia... és genial!)


L'Anna i l'Inma solistes del vídeo-clip "Zapatillas" d'El Canto del Loco



I practicant-la, uns dies abans, al Palau Sant Jordi, amb El Canto del Loco


M’ha explicat l’Anna que queden cinc programes i que, ara que ja està tot gravat i acabat, entre ells segueixen sent amics, que han creat uns lligams forts i que n’estan tan contents.

Al final de la nostra conversa li he demanat permís per fer aquest post i m’ha dit que “I tant!!” i m’ho ha dit rient... amb alegria, perquè ella transmet alegria... la porta dins.

Ah, i una cosa que us farà gràcia i amb la que jo estic molt d'acord... diu l’Anna Vidal que si els nostres polítics fossin com en Pep Guardiola i en Marc Parrot les coses sí que anirien bé! ;-)

Us recomano aquest programa... és el millor que hi ha per pujar els ànims!! Dimarts al vespre, a TV3.

dijous, 27 de maig del 2010

La resposta a la Foto Misteriosa (V)


Ha arribat el moment de descobrir la solució a la pregunta del post anterior... Però, en primer lloc, com sempre, us vull agrair de tot cor que, mes rere mes, participeu en aquest joc sense premi i amb normes una mica anàrquiques que es van adaptant sobre la marxa. Jo m’ho passo molt bé llegint cada una de les vostres respostes i, si no fos pels vostres comentaris, això no tindria cap sentit, així que moltes, moltes gràcies! :-)

I ara, anem per feina...

Aquesta vegada hi ha hagut un grup principal... “el grup del pa” en formes diferents (una llesca, un tros, una molla...) encapçalats per l’Albert del blog “El racó blaugrana” que, a més, diu que ho veu “clarament”. Després, també hi veuen pa, en XeXu, la Rits, en Ramon, l’Eli, en Jordi Casanovas del Cròniques, la Mireia, la Mercè, en Garbi24, l’SM i en Jordi (marit de la Maria Escalas)

Un grup semblant (que també tenen gana) són els que hi veuen algun tipus de galeta: Jesús Párraga, Jordi Casanovas de la Banyera i Aigua_Clara.

En McAbeu, no hi veu pa, però sí quelcom que s’hi assembla, una mena de coc tipus Panetone.

Ben diferent i sense tenir res a veure hi ha hagut “el grup de la peixera” que, tot i explicar-ho de forma diferent, coincidien en el fons: membres d’aquesta colla són l’Estrip, la _MeiA_, l’Albert B. i R. i la Núr (tot i que dubta, però finalment s’alinea amb aquests)

Dos persones hi veuen gelat, en P-cfacsbc2v i el Jordi del l’Art del futbol..

I una sèrie d’aportacions individuals que, totes elles, serien dignes de premi perquè jo m’ho passava pipa en llegir-les:

- Una crispeta (M. Victòria)
- Clara d’ou mig cuita d’un ou ferrat (Carme)
- Una ecografia (Estrip)
- La closca d’ou d’un alien (en Puigmalet que, per cert, està guapíssim amb la seva nova imatge)
- Un jersei de ganxet (Aigua_Clara)
- Sucre cristal•litzat (Maria Escalas)
- Rajoles de terra a mig fregar (Elvira FR... una de les participants sempre més originals ;-))
- Un cargol de mar (MontserratQP)

Súper imaginativa, Tia Elsa ens dóna un munt de possibilitats: Una pedra, un os, un formatge gruyère... ;-)

Aprofito per saludar a Instints, que es pensava que anava fora de termini i no ha dit res... l’he anat a avisar al seu blog, però no ho deu haver vist...
I, una menció especial per l’Elur que, amb la capacitat deductiva que la caracteritza, ha apostat que la imatge era una foto ;-))

Bé, en sentit estricte, no l’ha encertat ningú... perquè era una llesca de PA DE MOTLLE INTEGRAL ;-))



Però bé, ja he dit que les normes són molt flexibles (ai, si em donessin a mi la Constitució... en faria meravelles!!) així que, pa és pa, igual que futbol és futbol... per tant, he decidit donar com a correctes a tots aquells que heu dit que era PA en alguna de les seves formes... ;-))

Per tant, tots els membres del GRUP DEL PA, guanyen un punt... La cosa està molt emocionant, mireu com queda la classificació!

CLASSIFICACIÓ:

CINC ENCERTS: Ningú

QUATRE ENCERTS: Ningú

TRES ENCERTS: Garbi 24, McAbeu, Mireia i XeXu

DOS ENCERTS: Carme Rosanas, Eli, Elur, Jordi Casanovas ”Cròniques” Kudifamily, Òscar, Rits, SM i Utnoa

UN ENCERT: Albert B. i R., Albert d’el Racó Blaugrana, Anna Tarambana, Assumpta Pijuan, Consuelo, Elvira FR, Estrip, Jesús M. Tibau, Jordi (marit de Maria Escalas), Jordi Casanovas "Banyera", Kweilan, Maria Escalas, Mercè, Núr, P-cfacsbc2v, Ramon, Sànset, Tu, jo i l'Otis.


NOTA: He mirat de fer-ho bé però em puc haver equivocat o deixar-me a algú al passar la llista. Si us plau, si algú veu un error, que m’ho digui i ho arreglaré ipso facto ;-)

dimarts, 25 de maig del 2010

Algú sap què és això? (V)


Fa uns mesos vaig recordar que feia uns anys, en un grup d’Internet on entrava, havia fet un joc d’endevinar imatges vistes d’una forma “diferent” (o de molt a prop, o des d’un angle una mica estrany) i llavors vaig provar de fer-ho al blog. Les vostres respostes em van encantar i vaig pensar que estaria bé fer-ho de tant en tant... una vegada al mes, per exemple ;-)

Des de llavors, aquesta és la cinquena vegada que us pregunto... Algú sap què és això?




La resposta la donaré demà per la nit (a les 23:00 tancaré els comentaris) i, fins llavors, no donaré cap pista. Per tant, podeu repetir respostes, tan sols es tracta de saber quantes persones saben veure què és.

El premi serà la meva més sincera felicitació :-)


CLASSIFICACIÓ:

QUATRE ENCERTS: Ningú

TRES ENCERTS: McAbeu

DOS ENCERTS: Carme Rosanas, Elur, Garbi 24, Kudifamily, Mireia, Òscar, Utnoa i XeXu.

UN ENCERT: Albert B. i R., Anna Tarambana, Assumpta Pijuan, Consuelo, Eli, Elvira FR, Estrip, Jesús M. Tibau, Jordi Casanovas "Banyera", Jordi Casanovas "Cròniques", Kweilan, Maria Escalas, Núr, P-cfacsbc2v, Rits, Sànset, SM, Tu, jo i l'Otis.

dijous, 20 de maig del 2010

Les sabatetes d'estiu...


Necessito unes sabates d’estiu. I, quan dic “sabates d’estiu”, vull dir exactament “sabates d’estiu”. No vull dir sandàlies. Si jo volgués unes sandàlies diria “vull unes sandàlies”, però com el que vull són unes “sabates d’estiu”, doncs dic “sabates d’estiu”.

I quan dic “necessito” vull dir exactament això, o sigui, que em fan falta. No que em fan il•lusió o em fan gràcia o tinc un capritxet. No. Jo necessito unes sabates d’estiu. Tal qual sona.

Però... oh, misteris del comerç! A les sabateries ja no tenen sabates d’estiu perquè les han venut totes i ara venen sandàlies... Va la gent amb sandàlies a mitjans de maig? Doncs no. La majoria de la gent no va amb sandàlies a mitjans de maig. A mitjans de maig la majoria de la gent va amb sabates (ja siguin esportives o de més vestir... això ara és indiferent)...

I si la gent espera al mes que ve, a juliol i a agost per anar amb sandàlies i ara encara va amb sabates, per què jo no puc trobar unes sabates d’estiu?

Per què quan El Corte Inglés va fer furor amb aquell anunci de “Il pericolo numero uno, la dona”, anunciant que ja era primavera... jo encara anava amb bufanda?

Per què a les botigues és impossible comprar la roba o les sabates “que toca” segons el temps que fa?

Per què en ple més d’agost no podré comprar-me una samarreta de cotó ben fresqueta i, en canvi, els aparadors estaran plens de jerseiets de tardor? (macos, això sí... bonics... però asfixiants de veure en aquells moments)

Doncs res. Aquest diumenge el meu nebot petit fa la Primera Comunió i la tieta Assumpta volia aprofitar per comprar-se unes sabates. Però la tieta Assumpta fa trampa, perquè les sabates que es volia comprar serien després les que portaria tot l’estiu (per tant, res espectacular, quelcom molt portable... però nou) Perquè la tieta Assumpta té les articulacions malaltones des de fa anys i necessita sabatones molt còmodes, fresques, que transpirin bé... però sabates: no sandàlies!... I, evidentment, la tieta Assumpta encara es sent jove i vol evitar, en la mesura del possible, les típiques sabates ortopèdiques... tot arribarà... però de moment...

Fa dos anys, a Barcelona (el dia del Gamper... o sigui, el mes d’agost) em vaig comprar unes Pikolinos... era ja època de rebaixes... Però noi, a Reus, al mes d’agost potser em podré comprar unes botes per la neu, però el 19 de maig (ahir) vaig caminar i visitar botigues i botigues i de la majoria de les sabates quasi no tenien talles i hi havia poquíssima varietat. Això sí, de sandàlies tantes com n’hagués volgut.

Barcelona, 16 d'agost de 2008.
Peus d'Assumpta sortint, tots contents, de la sabateria amb les seves Pikolinos noves


Aquelles precioses i còmodes sabates, tovetes, suaus i lleugeres que vaig comprar a Barcelona l’agost de 2008 les vaig portar cada dia de l’estiu passat fins que, finalment, es van trencar... justament ja era tardor, així que les vaig tirar i em vaig posar unes de més fred... pensant que ara podria comprar-ne unes. Doncs no.

Dissabte aniré a Barcelona a veure si trobo unes altres Pikolinos... I si no... és que aniré amb sabatilles d’estar per casa, eh? (amb les del Barça... apa!)



diumenge, 16 de maig del 2010

Barça campió de Lliga 2009-2010



Una nova Lliga pel millor equip del món!
Rècord absolut de punts... 99!!
Messi, màxim golejador!
Valdès, porter menys golejat!



Depeníem de nosaltres. Havíem de guanyar... i hem guanyat!!



En Post i la Miguelina s'han fet una pancarta i tot!!



Una grangera feisbuquiana de ma germana amb cultius blaugranes :-))


Cantem!! Cantem tots!! Donem-nos les mans i cantem!!
Som els campions!! We are the champions!!



dijous, 13 de maig del 2010

El cas del sabó que s'auto-escindia.


escindir
1 v. tr. [LC] Separar per tallament o ruptura
.


Aquest és un experiment que es fa sol. Un només ha d’utilitzar el sabó per la funció principal per la qual ha estat inventat: rentar-se les mans.

Sabó després d'una utilització.



L’aigua que es fa servir en aquesta prova està més aviat calenta.

Les mans utilitzades són bàsicament les meves, que estic més hores a casa i sóc bastant maniàtica així que tot sovint me les rento.

Passats alguns dies...




Ull... què mosssega!! jeje



A part d’això... el sabó és força bo, no resseca les mans (cosa que altres marques més cares sí que fan) i deixa una olor suau i agradable.

La causa d’aquesta transformació? Ni idea! ;-))

dimecres, 12 de maig del 2010

"Lejos de tí esta primavera", de Mary Westmacott


Quan en McAbeu va tenir la gran idea de celebrar el post 500 del seu blog, Xarel-10, escrivint un enigma en forma de relat de cinc capítols, a través de la lectura del qual s’havia de solucionar un assassinat, em va fer molta il•lusió poder col•laborar amb ell. Durant una setmana, les diverses parts de la història van sortir publicades a dies alterns en el seu blog i en el meu.

Així doncs, els capítols 1, 3 i 5 van sortir a cal Mac i els 2 i 4 aquí a casa meva.

I el dia que a mi no em tocava posar capítol, què feia? I què feia ell quan l’article amb el text em tocava a mi? Doncs el que fèiem era un post amb un enllaç cap al blog de l’altre i, a més, per ambientar-ho, posavem un vídeo YouTube amb la capçalera d’alguna sèrie de detectius de ficció i una petita nota amb el títol de “Sabíeu què...?” explicant alguna curiositat sobre autors de novel•les del gènere.

Una de les notes aquestes parlava sobre l’altre personalitat d’Agatha Christie com a escriptora, concretament deia això:

Per cert, SABÍEU QUÈ...?

A part de la seva extensa producció de novel•les de misteri, amb els seus protagonistes principals, el detectiu belga Hèrcules Poirot i Miss Marple, velleta soltera d'un petit poblet anglès, capaç de solucionar els més complicats crims buscant el seu paral•lelisme amb petits fets ocorreguts al seu poble, Agatha Christie també va escriure altres llibres amb el pseudònim de Mary Westmacott. Malgrat que en molts llocs aquestes obres són qualificades com de literatura romàntica, això no és exacte en absolut. Si bé és cert que hi pot haver una història d’amor dins la trama, hi ha molt més i l’escriptora demostra un profund coneixement de la naturalesa humana en moments complicats i, fins i tot, en situacions límit.


Les obres de Mary Westmacott (traduïdes, que en anglès no m’atreveixo) no sé pas on es poden trobar actualment. Editorial Grijalbo les va editar en castellà a principis dels anys 90, es van exhaurir i no es van reeditar. Però resulta que Grijalbo pertany al grup Random House Mondadori, editors de la col•lecció DeBOLS!LLO i, anys després, amb aquest segell van tornar a sortir. Sigui com sigui, la publicitat o promoció d’aquestes edicions no deu ser massa bona perquè no trobo enlloc on aconseguir l’única que em falta, Giant’s Bread, escrita l’any 1930 (traduïda com a Un amor sin nombre)... tot i que, per solucionar el problema, potser podria fer-ho d’una forma tan rudimentària i antiquada com telefonant ja que, acabo de descobrir el nom de la societat "Grijalbo Dargaud, S.A." la seva adreça postal, que és a Barcelona, i el telèfon...

En vaig poder comprar quatre quan van sortir com a Grijalbo i, fa cinc anys, la meva germana, a la Fira del llibre vell i d’ocasió de Barcelona, en va trobar un altre (ja de DeBols!llo)... no sabeu quina alegria em faria aconseguir la sisena! Que, a més, va ser la primera que va escriure.


Aquests són els que tinc


En fi... Anem al que anàvem... Aquestes sis novel•les no tenen res a veure amb les que va escriure amb el seu nom real sinó que son el que jo diria “novel•la psicològica” tot i que algú, en algun moment va cometre l’error de qualificar-les com a literatura romàntica. Aquest error es va anar estenent (perquè la gent es copia, i a la xarxa encara més) en alguna web en anglès trobem “She also used the pen name Mary Westmacott for romantic novels.” A la Viquipèdia diu: “També va escriure novel•les sentimentals sota el pseudònim de Mary Westmacott”, i a la Wikipedia en castellà: “También escribió novelas románticas bajo el seudónimo de Mary Westmacott.” Tot sembla sortit d’un mateix cervell.

A mi aquestes coses em treuen de polleguera i penso que qui ha escrit això no ha llegit els llibres i, si no ha llegit els llibres, no hauria de tenir la barra d’escriure sobre allò que desconeix.

Però abans he tingut una alegria molt gran quan, AQUÍ, he trobat aquesta ressenya del llibre que volia comentar en aquest post: Absent In The Spring by Mary WestmacottA psychological exploration of a woman's identity crisis, which occurs during a brief period of isolation from family and friends in Mesopotamia.” (traducció meva: Exploració psicològica de la crisi d’identitat que pateix una dona durant el breu període de temps que passa aïllada de família i amics a Mesopotàmia)

La descripció és perfecta, no es podria resumir millor aquest magnífic llibre... I si algú vol editar-los posant a les portades cares de noies antigues amb expressió somiadora, títols traduïts que no reflecteixen l'original, i explicar que són novel•les romàntiques, s’equivoca de mig a mig.

Primera edició en anglès, 1944.
El títol es correspon a un vers d'un poema de Shakespeare.


Argument:

Joan Scudamore és una dona anglesa, membre de la burgesia acomodada d’una ciutat petita, d’uns 45 anys, casada, mare de tres fills tots ja fora de casa. Viu satisfeta de la seva vida i absolutament convençuda de que sempre ha fet el millor que es podia fer, que les seves decisions a la vida sempre han estat encertades, tant les que ha pres ella mateixa com les que ha aconsellat als demés.

Un dia, la seva filla petita té un problema de salut i ella va a passar uns dies a casa amb ella, el marit i el petitó de pocs mesos, però és que la noia viu a Irak on el seu marit treballa.

En el viatge de tornada, per problemes meteorològics, ha de passar uns dies totalment aïllada en un parador que hi ha al costat de l’estació on ella havia d’agafar el tren per, creuant Europa, tornar a Anglaterra. Al parador només hi és ella, un hindú que és qui ho porta (i únic que parla una mica d’anglès), un xiquet àrab que fa de criat i un cuiner que no surt mai. Cap hoste més... Allí, sense res què fer, les hores se li fan eternes... Fora del parador, només desert: sol, sorra i soledat absoluta. Llavors, amb temps per pensar, li comencen a venir una sèrie de records de la seva vida, apareixen un munt de fantasmes de la seva ment, que fan que s’adoni de la quantitat d’errors que ha comès. Passa terribles moments de crisi, d’angoixa... si surt fora sent com agorafòbia, a dins tampoc es troba bé... El final és ABSOLUTAMENT GENIAL!!

diumenge, 9 de maig del 2010

Galetes amb flaix i sense flaix...


Amb flaix i sense flaix...




Amb flaix i sense flaix...




Autènticament britàniques...



...un capritxet per prendre amb el te.


dijous, 6 de maig del 2010

El llibre que va ser oblidat...


Trobo que el títol del post m’ha quedat molt interessant i misteriós però, de fet, és tracta tan sols d’esmenar una injustícia comesa fa uns dies.

Quan vaig fer l’anterior escrit sobre 2010, l’any sense estiu (per cert, quin fred feia ahir a la nit!! Iupiiii) vaig utilitzar catorze llibres per l’experiment de ressenya imaginària però, quan vaig fer la foto, tan sols en vaig posar tretze.

Aquesta omissió, sense cap mena de mala intenció, (descoberta per en McAbeu, amo de tots els enigmes d’Escòcia i Catalunya i posseïdor d’El Llibre) va ser deguda a que un dels textos emprats, El Petit Príncep, un cop copiada la frase, el vaig tornar a deixar a la pila de carpetes, revistes i similars que viuen damunt la meva “taula-de-l’ordinador”... I per què? I quin és el secret? es preguntava tothom... Doncs resulta que a la revista de la meva Parròquia, cada mes, a la contraportada, hi posem una frase del Petit Príncep i, clar, ja no el deso (total, al mes següent l’hauria de tornar a menester, doncs així ja el tinc a mà)

Llavors, en homenatge al llibre que va ser oblidat, i també perquè em fa i·lusió, us ensenyo aquestes contraportades ;-)



I he pensat que, de passada, també us ensenyo les portades d'aquest any, perquè la foto que hi surt sempre és feta per mi ;-)



I, a més, aprofitant que el tema té relació amb llibres i amb temes parroquials, us ensenyo una coseta preciosa que em va regalar la M. una de les xiquetes del meu grup de catequesi, amb motiu de Sant Jordi, fet per ella... a que és maco? ;-) (Encara que la lletra de la tapa sembla de persona més gran, és que ella escriu molt, molt bé)

dimarts, 4 de maig del 2010

2010: L'any sense estiu


Anava llegint diferents blogs mentre taral•lejava una cançó dels Pets... El meu cervell, incapaç de seguir una mínima sistematització del procediment, saltava de lloc en lloc quan, sense saber com, em vaig trobar buscant a Google informació sobre un fenomen molt interessant.

L'erupció del Tambora el 1815 provocà que a l'any 1816 el coneguessin com "l'any sense estiu", a causa de les baixes temperatures que es patiren a Europa i a bona part del planeta.

Diuen que aquella temperatura estranyament freda i plujosa, tètrica, tenebrosa (bé... no sé si tant, però bé hi hem de posar una mica d’ambientació) va ser la causa de que Mary Shelley escrivís “Frankenstein”. Podem llegir a la Wiki:

Durante el verano boreal de 1816, el año sin verano, el hemisferio norte soportó un largo y frío "invierno volcánico" debido a la erupción de Tambora. Durante este terrible año, Mary Wollstonecraft Shelley y su marido Percy Bysshe Shelley hicieron una visita a su amigo Lord Byron que entonces residía en Villa Diodati, Suiza. Después de leer una antología alemana de historias de fantasmas, Byron retó a los Shelley y a su médico personal John Polidori a componer, cada uno, una historia de terror…

En fi, que jo ja em vaig fregar les mans pensant en un estiu amb màniga llarga...

Així que, emulant Mary Shelly, vaig decidir escriure una autèntica obra mestra. El procediment l’havia vist a casa de la Carme i d’en McAbeu, però es veu que la idea va venir d'un blog anomenat Mafia Mental.

Es tractava d’agafar uns quants llibres que t’haguessin agradat i, copiant una frase de la contraportada de cadascun d’ells, confeccionar un nou escrit... Hi havia una sèrie de normes, però la veritat és que no m'hi vaig fixar massa...

Així doncs, barrejant frases dels catorze llibres triats, vaig fer fet la ressenya d’aquesta nova obra, meravella que serà escrita el 2010, l’any sense estiu:

Aclaparada pel pes de la culpa, a conseqüència d’uns enigmàtics somnis, escriu una obra de reflexions filosòfiques i polítiques, un recital joiós de celebració de la llengua catalana. Barreja de sàtira, tragèdia i intriga policial, la realitat de la vida quotidiana i la fantasia es donen la mà.

Per mitjà de la carta d’un habitant de l’illa, decidí que volia explorar un altre paisatge (és un deliri de ment trastornada). A l’indret només hi queda un home blanc... La resposta està en el passat.

Plantejat com un joc o com un diàleg poètic, narra en primera persona la seva turmentada vida: Patir és i serà sempre el pa de cada dia.




Obres utilitzades en l’experiment:

La carga, de Mary Westmacott
El rei, el savi i el bufó, de Shafique Keshavjee
El petit príncep, de Antoine de Saint-Exupéry
Xocolata desfeta, de Joan-Lluís Lluís
El casalot, de Charles Dickens
Grandes esperanzas, de Charles Dickens
La societat literària i de pastís de pela de patata, de Mary Ann Shaffer
A peu pels camins de cendra, de Josep M. Espinàs
La carta robada i altres narracions, d’Edgar Allan Poe
El senyor Pip, de Lloyd Jones
Cámara de Gas, de John Grisham
Roda Poètica 2009, de Carme Rosanas i altres
Yo, Vincent Van Gogh, de Carlos García-Osuna
Avui patirem, de Joan M. Pou

PS. / Si voleu llegir un interessantíssim article sobre volcans i la seva influència en el clima, cliqueu AQUÍ. Val la pena ;-)

dissabte, 1 de maig del 2010

Aigua, rentadores, Pocoyó, The Boss i C@ts...


Els caps de setmana són els dies de menys activitat catosfèrica... i aquest encara serà pitjor (un dissabte amb tot tancat, què poc m’agrada!... i, a més, dilluns festiu a Barcelona!!) així que vaig a fer un post “totum revolutum” i el deixaré fins dilluns o dimarts ;-)

Atenció: Lamento comunicar-vos que demà no és festiu a Barcelona, així que si em feu cas i no aneu a treballar o a classe us les podreu carregar. Jo, com ara ja estic avisant, no em faig responsable de les conseqüències... jejeje... un error de tres setmanetes de res el pot tenir qualsevol (Aquest paràgraf ha estat inclós el 2 de maig de 2010 a les 18:02)


A) Enquesta:

Fa uns mesos vaig arribar a casa per la tarda, em vaig anar a rentar les mans i de l’aixeta sortia un rajolinet d’aigua miserable... Corrents vaig anar a la cuina i vaig omplir el gibrell on rento els plats amb aigua neta... la poca que quedava a la canonada... i ens varem quedar sense. I a mi ja em venien tots els mals del món. Vaig sortir a preguntar a una veïna... res, un problema a la bomba d’aigua que amb poques hores ja estava arreglat.

Però llavors vaig pensar que en volia fer un post... Estem tan acostumats a que tenim un munt de comoditats de les que gaudim habitualment, que no ens en sabem avenir quan no funcionen... No hi ha llum!! Agggh!!... No tenim gas!! Uffff
En fi, que em va passar pel cap fer una petita enquesta...

Arribeu a casa i, tot just obrir la porta, una persona que viu amb vosaltres (parella, pares, germans, company de pis, un amic que està passant uns dies a casa vostra) us diu: “Ostres!! Saps què?, ...” Per la seva cara sabeu que us dirà quelcom que no va bé... Què us faria més por?

- No tenim aigua!!
- S’ha espatllat la rentadora!!
- S’ha espatllat la nevera!!
- No tenim gas!!
- No va l’ordinador!!



B) Assumpta Pocoya:

Això ho vaig aprendre a fer dissabte passat amb ma germana i varem riure moltíssim... Hi ha un programet (amb no massa opcions, la veritat) que et permet fer a tu mateix però com si fossis un Pocoyó. Aquesta bellesa sóc jo ;-) Si ho voleu provar, cliqueu aquí ;-)



C) Música pel cap de setmana:

Li he dit a en Josep Lluís “digues una cançó que t’agradi”... i ha triat aquesta: Hungry Heart, d’en Bruce Springsteen :-)



D) Premis C@ts:

Els companys del Blog Premis C@ts ja han engegat els motors!!... Acabo de veure que ens demanen la nostra col·laboració i ens pregunten si creiem que alguns temes que es tracten a la catosfera tenen entitat suficient per tenir premi propi i deslligar-los del “C@t temàtic”... Aneu a dir-hi la vostra!! Cliqueu aquí.