dijous, 7 de gener del 2010

Tretze agendes




Faltava encara una hora perquè comencés el sopar anual d’alts directius de la Harper & Sukuda Corporation, la multinacional del sector de les noves tecnologies amb més beneficis durant 2009.

Per la Laura, recentment nomenada Vicepresidenta Directora General pels Països de la Unió Europea -amb una capacitat de decisió i marge de maniobra pràcticament absolut a la zona- era la seva presentació en un club tan selecte.

S’ho mereixia. Ho havia aconseguit tot amb el seu esforç, estudiant i traient notes brillants que li permetien l’obtenció de beques i treballant sense descans. Dues llicenciatures, postgraus, idiomes, el que fos necessari. Disponibilitat absoluta per viatjar, no dir mai que no a cap feina, encara que representés hores i hores sense dormir. Anar pujant poc a poc, assumint cada vegada més responsabilitats, llocs més importants i ara, finalment, havia arribat la recompensa.

Per damunt, només Jeremy Harper i Kakuei Sukuda, amos i presidents del gran imperi. Després, els sis Vicepresidents Directors Generals que es repartien el món en zones i dels que ella era la més jove. Tan sols trenta sis anys.

Maquillada amb discreció, amb un vestit caríssim però de línia sòbria, quasi sense cap joia, la Laura esperava asseguda a la butaca de la suite que ocupava en el luxós hotel. No estava nerviosa, al contrari, es sentia com qui ha fet bé el seu treball i ha arribat allí on volia arribar.

Mai ho havia explicat a ningú. Mai. A ningú. Però ara va tornar amb violència a la seva memòria. La veu aguda i burlesca de la Patrícia... “a casa teva sou pobres, oi?”, “a tu això no t’ho poden comprar, veritat?” “com és que el teu pare no treballa?”... i la petita Laura havia anat acumulant ràbia i impotència mentre callava tot el que li deien i estudiava més i més.

Fos el que fos actualment la Patrícia, segur que ella l’havia superat. Actualment, la Laura Fonts Solana tenia tot el que volia i més, ho tenia tot. I, d’ara en endavant, ja no hauria de treballar catorze hores diàries, com al principi, ni dotze, ni deu. Ara estava al davant de molta gent, i tenia un equip que sabia fer la feina. Treballaria de forma racional i es dedicaria a viure... I es repetia una i una altra vegada “ho tinc tot”.

Però no, ella sabia que no ho tenia tot... l’ombra de la malcriada Patricia es va esvair com la boira i, en el seu lloc, va aparèixer una altra persona. El record també feia mal, però era un mal molt diferent.

Una de les seves darreres converses amb en Joan se li va fer tan present com si hagués tingut lloc el dia abans... i havien passat més de deu anys!

(CONTINUARÀ...)

Podreu llegir el desenllaç d’aquest relat al blog Xarel-10, d’en McAbeu, dissabte al matí.

Foto tretze agendes: McAbeu
Text relat: Assumpta

33 comentaris:

  1. Primerament, que busqui la Patricia al facebook que segur que la trobarà i se'n podrà riure tan com vulgui.

    Després, que males persones en Mac i tu que ens feu esperar tant per saber el final. Retrobarà en Joan, oi? Segur que sí. Si no s'està bé amb un mateix no es pot dir mai que es tingui tot.

    ResponElimina
  2. Uuuuui, què bé m'ho passaré, fins dissabte!! jajaja... ai, ai, que no puc dir res!!

    Ara bé, això de buscar a la Patricia al facebook que diu en XeXu ho he trobat molt bo!! ;-))

    Jajaja sí, sí, en Mac sap el final!! :-DD

    ResponElimina
  3. Ejemmmm... tens una coseta al meu blog...
    ;-)

    ResponElimina
  4. Això no es fa!!!!!
    Ara ens deixeu intrigats...

    ResponElimina
  5. Jo el que tinc por és que ensopegui al aixecar-se, o se li descusi el vestit i dongui la nota, per que pobra noia, les suors les ha tingut, que no hi hagi una mala ànima que li escantelli el pitxell de l'èxit... per favor. Anton.
    Caram, noia, ens fareu patir...

    ResponElimina
  6. Ostres, no m'ho pensava que fos tant divertit això de partir un relat jejeje

    I consti que la proposta de fer-lo va ser d'en Mac a partir d'un comentari meu absolutament innocent ;-))

    Innocent com el nino requetepreciós que hi ha a ca la Kudi!! :-)))

    ResponElimina
  7. Bon dia fa un fred que pela brrrrr espero amb candeletes la continuació del relat...promet molt! quina entrada d'any més literària!

    ResponElimina
  8. El món està ben farcit de Patrícies (i Patrícios) que troben una estranya felicitat en humiliar els altres.

    Segurament sí que hi deu estar al Facebook, però sense un sol amic, conegut o pal d'escombra amb qui parlar.

    ResponElimina
  9. Ens has deixat amb la intriga!

    Ara, la Patrícia aquesta no pot acabar massa bé. Però tampoc és massa bo conservar tant rancor...

    I ne Joan? en Joan què?

    *Sànset*

    ResponElimina
  10. Tindrem que estar amb l'intriga fins disasabte, que farem.

    ResponElimina
  11. Ostres, amb els vostres comentaris em venen unes idees :-))

    Podríem fer un munt de finals diferents... és que això de la Patrícia i el feisbuc sembla que té èxit, eh? jajaja

    Ai! falta molt per dissabte!!

    ResponElimina
  12. Ma mare sempre ha volgut que fos una dona així: independent, amb un tros de feina important, sense lligams... però no és una cosa que vulgui per a mi...

    ains...

    Llegirem el final dissabte, doncs! ;)

    ResponElimina
  13. Assumpta carinyo, que m'he adonat que et vaig enviar el mail de resposta del "traductor" al "no reply".... burra que és una, que moltíssimes gràciessssssssssss nina, aquest cap de setmana m'hi poso a instal·lar-lo i a veure si en veiem els resultats.... ets un cel, un munt de petonsssss :)

    ResponElimina
  14. M'has deixat ben intrigada. M'agrada el que he llegit.

    ResponElimina
  15. Ja tenim ganes de saber com continua! S'aventura una història molt interessant!

    ResponElimina
  16. Hola Assumpta!
    "continuarà..." com en els còmics.
    salutacions
    sílvia

    ResponElimina
  17. fins dissabte?????? quina intriga!!!!!!

    Mai m'agradaria estar al lloc de la Laura,.... i menys si hi ha un Joan per allà polulant...


    Quina ràbia de Patrícia!!! buf!!! maleïdes nenes malcriades!!!!!

    Boníssim!

    ResponElimina
  18. Moltíssimes gràcies pels vostres comentaris a un relat "inacabat" :-)

    Tot el que esteu dient m'està fent pensar en el personatge de la Patrícia.

    Recordo una vegada, a Catequesi, deu fer ben bé set o vuit anys, que hi havia una nena de família força benestant i una tot al contrari (no vull donar cap més dada perquè es tracta de persones reals)

    Un dia, la de família molt humil va explicar una cosa per la qual es notava ben bé que a casa seva anaven molt justos de diners i l'altre nena li va deixar anar "sou pobres?" amb una entonació i una expressió que no sé pas definir.

    No hi havia pas un clar menyspreu, però si que es veia un "marcar distàncies", com si estès pensant que era estrany que al seu mateix grup hi hagués una nena "pobra".

    La seva mirada era com si trobés estrany que "algú triés ser pobre".

    Va ser una frase, però em va quedar ben gravat.

    ResponElimina
  19. Bona nevada està caient a Gantxetlàndia!

    *Sànset*

    ResponElimina
  20. Ostres, quin suspens! De quina conversa parlarà?? Ais....

    Molt ben escrit, Assumpta. La Patricia segurament seguirà sent rica, però la Laura, tot el que té, s'ho ha treballat, i això té molt de mèrit. I no només per arribar a ser rica. Qualsevol que treballi el seu dia a dia, encara que sigui el més pobre dels pobres, ja té un mèrit molt gran!

    Bon any!

    ResponElimina
  21. Doncs, vinga, a esperar dissabte!

    Tot sigui que en McAbeu en comptes d'acabar-lo ens deixi amb un enigma! O més d'un!

    ResponElimina
  22. ohhh, demà a casa en Mac. Però que tu o havies de publicar el text i ell la foto. Nooooo! Millor deixar-nos a mig relat. Hooome!

    llegint els comentaris veig que tothom està preocupat per la Patricia aquesta, a mi em té més preocupada la conversa amb en Joan.

    M'hauré d'esperar fins demà

    ResponElimina
  23. Doncs haurem d'anar a veure el final... Per cert, bon any :P

    ResponElimina
  24. Bé doncs, falten menys de 12 hores per saber el desenllaç i ho he passat molt bé!! :-))

    Dir-vos que en Mac té una paciència a prova de tot, perquè, un cop fet el relat, li he estat enviant canvis constantment!! :-))

    Però ara no puc dir res més...

    Mireia!! M'ha fet molta gràcia el teu comentari perquè recordes perfectament com era el tracte!! :-) Però el relat sortia molt llarg i varem pensar que estaria bé partir-lo.
    Demà, més text i més imatges a cal Mac!! ;-)
    Jo vaig ser la primera sorpresa en veure la quantitat de comentaris que es dedicaven a la Patricia!!
    Petons!!

    ResponElimina
  25. Aquest "continuarà" és pitjor que quan mirava Oliver i Benji...
    De moment està molt bé.

    Adéu!

    ResponElimina
  26. Jajaja Albert!! m'has fet molta gràcia amb això d'Oliver i Benji ;-))
    Una gran abraçada!!

    ResponElimina
  27. Caram, caram.... hi veig alguna cosa de telenovel·la veneçolana, en aquesta història. Intueixo la Patrícia preparada per fer-ne alguna de grossa, del tipus: és la dona d'en Harper o d'en Sukuda!

    Ai, ai, ai... Laura, tremola!

    ResponElimina
  28. Ferran!! Em vaig quedar glaçada quan vaig veure que endevinaves el futur de la Patrícia!! :-))
    Com em vas comentar per mail va ser pura intuïció d'alguna cosa que no aniria massa bé!! Em trec el barret i et deixo una gran abraçada!!

    ResponElimina
  29. Doncs em pots ben creure: va ser llegit la teva part, i venir-me al cap això, que la Patrícia se li "reapareixeria" a la Laura. Em va semblar que si, de sobte i sense "venir a cuento" parlaves de la Patrícia, era per "presentar-nos-la".

    No sé, potser el fet d'haver viscut a Sudamèrica i haver-me empassat alguns culebrots d'aquells, em va deixar un pòsit :-))

    Abraçades per tu!

    ResponElimina
  30. FERRAN.- Per mi, la Patrícia era tan sols l'excusa per justificar l'addicció al treball de la Laura. No volia que l'autèntica protagonista semblés excessivament ambiciosa o que es veiés com molt materialista, per tant, li vaig voler donar una raó per la qual actuar d'aquella forma :-)
    Un cop ja estava explicat que la Laura havia estat menyspreada per la Patrícia i que li havia creat com un complexa d’inferioritat , aquest personatge ja no tenia raó de ser...

    Peeeeeerò!! Aaaaah!! Aquesta idea meva es va veure superada per la majoria dels comentaris que parlaven de la Patricia!! jajaja així que vaig haver de canviar el final (li vaig demanar consell a en Mac mitjançant tres propostes diferents) i, finalment, va sortir aquell desenllaç ;-))

    ResponElimina
  31. M'he perdut moltes coses simpàtiques en aquests dies. Avui he retornat i no se amb quina frecuencia ho podré fer però aquests últims minuts han sigut genials, l'historia de les 13 agendes m'ha agradat molt, quina intriga tan ben conseguida.

    Gracies per les teves paraules.

    Una abraçada.

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!