dijous, 30 de juliol del 2009

La meva finestra


Quan en XeXu va proposar que ens animéssim a mostrar la nostra finestra, el raconet des d'on ens connectem, on escrivim els nostres blogs, jo em vaig equivocar i vaig interpretar que volia un enllaç allí mateix, al seu propi post i, com tenia unes fotos de l’any passat, en vaig linkar una.

Passats quinze dies, segueixo trobant companys blogàires que encara ens van mostrant les seves finestres i m'encanta!! A més, avui, a casa d'en Ma-Poc, he vist un comentari de Bajoqueta que deia que l’immensa majoria tenien portàtil. Com m’agrada portar la contrària, m’he animat a fer fotos noves i posar-les, i, de passada, apuntar una ratlleta a la casella dels que fem servir ordinador de sobretaula.

He fet fotos cap els dos cantons perquè es vegin els munts de coses: hi ha carpetes amb papers que són gràfics de punt de creu, material de catequesi, apunts d’anglès, una capsa de cartró molt gran -que posa L-Belty- que és plena de llàpis i rotuladors solts, diaris amb notícies del Barça tricampió i el que es veu a dalt d’un munt -que posa Zweigart Aida- és una capseta amb roba especial per brodar, a sota n’hi ha tres més de diferents colors jeje.

He endreçat una mica els trastets que hi havia entre el teclat i la pantalla. Entre la pantalla i la impressora es veu un cable blanc, és el de la càmera de fotos, que el tinc instal•lat fix.

Les fotos no són gens bones perquè estan plenes de reflexos i ombres per causa del flash, però bé per veure com és ja val :-)

La finestra al món exterior la tinc a l'esquerra (es veu un trosset de cortina)



Bé doncs, qui guanya? Portàtil? Sobretaula? ;-)
Voteu, si us plau :-)

dimecres, 29 de juliol del 2009

Sí, sí, ho confesso...


Ho confesso, sí, sí, ho confesso... Jo mirava Operación Triunfo :-)

Jo, que presumeixo orgullosa de no haver vist mai cap capítol de Gran Hermano (i és la pura veritat) en canvi mirava Operación Triunfo. I, clar, tenia els meus favorits.

Després el programa va anar degenerant (segons deien els que coneixien “l’altre experiment”) en una mena de Gran Hermano Musical i vaig anar perdent l’interès fins arribar a aquesta darrera edició que no ho he seguit gens. (efectivament, cada vegada ens mostraven més escenes de baralles, problemes i embolics entre els concursants que assaigs, repartiments de cançons, arranjaments musicals...)

Però bé, descomptant l’última que, com no l’he vist, no puc parlar-ne, tinc una cosa claríssima: La millor veu masculina de totes les edicions ha estat, sense cap mena de dubte, la de Víctor Estévez... Aquest tío m’encantava quan el sentia cantar. Era un tot terreny que podia amb qualsevol repte. Absolutament versàtil. Li posessin la cançó que li posessin ell la feia seva i en resultava una interpretació impressionant. Tot ho feia fàcil... Genial!!

No tingueu manies i escolteu :-) (Podeu ballar, cantar i, per suposat, aplaudir... jo ho penso fer jejeje)


A la gala zero (la de presentació) ja em va enganxar amb aquest:
"Come fly with me"



"Great Balls of fire"
Pugeu damunt del piano i desmeleneu-vos!!



Tot un rocker interpretant:
"I'm just a gigoló"



"The final countdown"



"Sopa fría"



Una balada que fa emocionar:
"I don't wanna miss a thing"



"Mediterráneo"



"With a little help from my friends"
La llàstima és que, per arribar a la cançó primer hi ha una entrevista
de dos minuts i mig i després un anunci. Paciència.
La magistral interpretació i el crit del minut 5:53 valen l'espera.



I cantant amb Soraya, que va guanyar l'edició i que no m'agradava gaire, però he d'admetre que els duets els hi quedaven força bé:


"New York, New York"


diumenge, 26 de juliol del 2009

El sol balla dalt del Cel.





Després de la nit
neix el dia.
Amb un somriure
fem brillar el sol.
Dansa feliç dalt del Cel.
Es el Misteri Infinit,
el gran regal de la Vida.





Les fotos del vespre són del passat dia 20 de juliol, les del sol són del 21 de juliol

dissabte, 25 de juliol del 2009

Vull que arribi la tardor...



Formes de llum geomètric
intenten encaixar dins el meu cap.
Tristos records amb trossos foscos...
moments que s’han perdut.

No sabria pas
com fer el relat sencer.

Pampallugues.
Calor, massa calor.
No m’agrada gens l’estiu,
vull que arribi la tardor.

Petit...
Ja fa tants anys?
Sí, ja en fa tants.
Un dia ens retrobarem...
i somriurem.


divendres, 24 de juliol del 2009

La papallona del meu blog


Com l’Explorer em funciona fatal...

Imatge real, retallada de la pantalla, del que m'ha passat mentre feia aquest post amb l'Explorer.
De fet, m'ha passat tres vegades mentre pujava les fotos.


...fa vàries setmanes que vaig començar a navegar amb Mozilla Firefox. Al principi anava alternant tots dos, cosa que va fer que no m’adonés del que estava passant fins que ahir en vaig ser plenament conscient arrel d’un comentari al Personal in Transferible, que parlava de les papallones de ca l’Assumpta.




Quan fa uns catorze mesos vaig decidir “revitalitzar” el meu blog, no tenia ni idea de com funcionava res d’això. No sabia ni què era un Codi HTML, ni una plantilla, ni res de res, però com m’encanta jugar amb aquestes coses vaig anar preguntant i, també, investigant pel meu compte. Em vaig canviar la barra lateral de cantó... després la vaig tornar a deixar al seu lloc, vaig eixamplar tot el blog (capçalera, cos principal i barra lateral), vaig aprendre a modificar la mida de les fotografies perquè sortissin tan grans com la nova amplada del cos principal permetia, etc.

Una de les coses que, amb el temps, vaig fer per anar experimentant, va ser canviar-me el punter i vaig trobar una papalloneta que anava canviant de color. M’hi vaig acostumar i ja no la vaig treure... deu portar nou o deu mesos aquí :-)
Serà una ximpleria, però la meva papallona forma part del meu blog i m’agrada quan obro i la veig.


Doncs bé... M’he adonat que només la puc veure quan navego amb l’Explorer!! Ni Mozilla, ni Chrome ni Safari la deixen sortir!!

Explorer



Mozilla Firefox



Chrome



Safari



On és la meva papallona llavors? Algú ho sap? Ahir vaig estar remenant el codi HTML de la meva plantilla modificada (qualsevol dia em carregaré el blog sencer) però no hi va haver manera. No la puc veure!!

Si us plau, em podríeu dir si vosaltres la veieu? Gràcies!

Per cert, que acabo de decidir que ara mateix em desinstal•laré el Safari. Un navegador que no em permet la configuració en català no el vull per res!!

ps. (Com faria la Rits, jeje): Ja he desinstal•lat el Safari, apa!

dimecres, 22 de juliol del 2009

La cultura fa vacances? El tema de la Biblio-teca.


Per qüestions d’horaris de feina del meu marit, dos dies a la setmana dinem fora de casa. Normalment anem a una cafeteria on, per 8 Euros el menú, menges de meravella. En acabar, fem un petit passeig i ens arribem a la Biblioteca on estem una estona llegint i, després, cap a treballar. Tot queda en una zona molt propera.

La meva decepció va ser majúscula quan, ja fa unes setmanes, arribem a la Biblioteca i ens trobem el nou horari d’estiu, consistent en que al migdia tanquen molt d’hora i que només obren una tarda a la setmana (Una!!)

I jo em pregunto... i això per què?

A l’estiu hi ha gent que pot marxar de viatge o a una segona residència, però hi ha gent que, per les causes que sigui, s’ha de quedar a la ciutat. Una opció per passar la tarda és: o bé anar una estona a la piscina, o anar a la Biblioteca a llegir tranquil•lament (tot gaudint de l’aire condicionat) o ambdues coses en diferents horaris. Doncs no. Apa. A fastiguejar-se.

I que no em diguin que el personal ha de fer vacances, que això ja ho sé. Que en contractin de temporals per l’estiu que, amb els impostos que arribem a pagar, l’Ajuntament ja en té de calers, ja.

Així doncs, com ara no podíem fer Cafeteria + Biblioteca, vaig recordar un comentari de l’Avi Gres que, com sempre, em va fer riure i que deia que es pensava que la Biblioteca era un lloc on hi havia llibres i “teca” (Biblio-Teca) i ho varem posar en pràctica!!!






Aquestes són les fotos de la nostra Biblio-Teca en horari d’estiu:

- Dinaret al Viena.
- Aire condicionat.
- Suau música clàssica de fons.
- Els altres clients a vegades fan menys xivarri que algunes persones de la Bilblioteca “de veritat” (la del “matadero público”) el que permet una relaxada lectura.

Gràcies, Avi Gres, per la idea!! :-)

dimarts, 21 de juliol del 2009

Si em necessites, xiula!


La frase ve d'una peli antiga, d’aquelles d’abans en que els diàlegs eren bons...

Una sèrie infantil dels anys 80 “La vuelta al mundo de Willy Fog” tenia una cançó al final, mentre sortien els títols de crèdit, amb una lletra molt maca i que feia referència a aquesta frase, convertint-la en un cant a l'amistat. La interpretava Mocedades.



Sílbame, tu sílbame
si te encuentras en peligro
sílbame, tu sílbame y ya voy.

Pon la boca así como si fueras a beber
ve soplando el aire poco a poco y a la vez
sale tu silbido y ya no hay nada que temer.

Hay muchos peligros
cosas fáciles, difíciles
y gente buena y mala
aventuras, desventuras sin parar.

Silba fuerte, fuerte y el problema no es problema
porque siempre hay un amigo que desea estar contigo y ahí está.
(bis)



Tico i Rigodon, els amics de Willy Fog.

diumenge, 19 de juliol del 2009

El meu homenatge a Eto'o

Tot i ser molt futbolera, no entenc mai què passa dins els equips de futbol, quins son els problemes que hi ha als vestuaris. No sóc tècnica, hi ha molts punts que se m’escapen i, per tant, no puc comprendre què és el que fa que molts bons jugadors acabin marxant d’una manera estranya.

Aquests dies es parla del fitxatge d’Ibrahimovic. No tinc el menor dubte de que és un jugador fabulós i que pot ser magnífic veure’l jugar al Barça.

Però... i Eto’o? Mereixia marxar així? No... ho sento però no ho entenc.

Algú recorda que ha marcat més de cent gols amb la nostra samarreta? Algú recorda que va ser ell qui va fer el primer a la final de la Champions de Paris (quan anàvem perdent!) i que va ser qui va obrir el marcador a la final de Roma?

PARIS 2006


ROMA 2009


Sempre he tingut una debilitat especial per aquest jugador... No sé per què. Jo sóc molt irracional en els meus afectes. No pots preguntar-me perquè algú em cau millor o algú pitjor... és així i ja està. I, a més, sóc d’una fidelitat a prova de bombes. Si “m’estimo” algú el defensaré sempre.

"Su jugador favorito era Eto'o" per La Granja


Que Eto’o té un caràcter difícil? D’acord... i què? Sembla que Ibrahimovic encara el té pitjor.

I bé, que consti que si el Barça considera que el camerunès havia acabat aquí el seu cicle, jo ho respecto totalment. Ja dic que jo no sóc tècnica, no hi entenc prou d’això. Jo, quan parlo del Barça, parlo amb el cor.

Així doncs, donem per suposat que Eto’o havia de marxar (“ells” sabran les raons internes) i que s’ha buscat un jugador boníssim per cobrir el seu lloc...

El que jo no puc acceptar és la forma... Aquesta mena de fòrmula matemàtica:

Eto’o + 45 kilos + cessió de Hleb = Ibrahimovic.


Això és una falta de respecte a un jugador que ens ha donat molt. I m’és igual que l’any que ve acabés contracte i hagués pogut marxar lliure... en Samuel no és “un saldo”. Ho sento, però les coses no es fan així. Un home com Eto’o no es mereix marxar per la porta falsa. L’havien d’haver traspassat per una banda i, després, fitxar a qui haguessin volgut.

Gràcies, Samuel!! Sempre que recordi l’any del primer triplet del Barça, tu estaràs encapçalant els meus records!!

divendres, 17 de juliol del 2009

Elton John.- That's What Friends Are For...


Aquesta és una cançó que m’agrada moltíssim, especialment hi ha quatre paraules que em transmeten molta força “Keep smilin', keep shinin'”... que tradueixo com: “No deixis de somriure, no deixis de brillar

Fa una estona he tingut la sensació de que l’havia de posar al blog... i així ho faig,


That's What Friends Are For

And I never thought I'd feel this way
And as far as I'm concerned
I'm glad I got the chance to say
That I do believe I love you

And if I should ever go away
Well, then close your eyes and try to feel
The way we do today
And then if you can remember

Keep smilin', keep shinin'
Knowin' you can always count on me, for sure
That's what friends are for
For good times and bad times
I'll be on your side forever more
That's what friends are for

And then for the times when we're apart
Well, then close your eyes and know
These words are comin' from my heart
And then if you can remember.

And I never thought I'd feel this way
And as far as I'm concerned
I'm glad I got the chance to say
That I really, really love you

Oh! Keep smiling, keep shining
Knowing you can always count on me, for sure
That's what friends are for
For good times and bad times
I'll be on your side forever more
That's what friends are for

Keep smilin', keep shinin'
Knowin' you can always count on me, for sure
That's what friends are for
For good times and bad times
I'll be by your side forever more
That's what friends are for

That's what friends are for




I aquest és "el meu" arbre. Viu a l’acera del davant de casa. Fa molts anys vaig començar a fer-li fotos, però després ho vaig deixar... l’altre dia ho vaig recordar i n’hi vaig fer una. Ha crescut moltíssim!! A l’hivern es queda sense cap fulla, sembla tan desvalgut. A vegades he tingut por que una ventada forta el tombés... però ni el Mestral pot amb ell!!

Editat de nou el dia 17 perquè la lletra de la cançó que vaig posar correspon a com la canta Stevie Wonder i no lligava amb la versió d’Elton John. He anat escoltant i corregint, potser se m’haurà escapat alguna coseta, però crec que ara es pot seguir bé :-)

dimecres, 15 de juliol del 2009

"El compromís", per Josef K.


El mes de novembre de 2005 jo entrava amb assiduïtat a un Fòrum on, entre baralles polítiques i altres coses, de tant en tant es convocava algun concurs de relats (sense premi, les votacions les fèiem entre nosaltres) El fòrum en qüestió era d’àmbit dels països de parla castellana, per tant, els relats havien de ser en aquella llengua.

Una vegada li vaig demanar al meu marit si en volia escriure un i em va dir que sí. Li vaig preguntar amb quin nick volia que el registrés i em va dir que Josef K. (nom del personatge principal d’El Procés, de Kafka) i així ho vaig fer.

Aquest migdia li he preguntat si em deixava traduir-lo i posar-lo al blog i, després de certs dubtes inicials, l’he convençut. El relat en qüestió havia d’anar sobre una festa i no tenia límit de paraules, així que podia ser llarg. Aquest és:



EL COMPROMÍS

Aquella tarda de primers de juny li va semblar a en Franz estranyament freda. Amb les mans a les butxaques, es va aturar un instant i va aixecar la vista. El blau del cel, net de núvols, formava una volta metàl•lica, gairebé asfixiant. Va baixar la vista i els arbres se li van aparèixer plens de fulles verdes, immòbils, com en un quadre.

En Franz va sentir una aguda punxada interior. Li hauria resultat impossible dir si el dolor s'ubicava en el seu cor, en el seu fetge o en el seu estómac, o si ho sentia en tots aquests òrgans a la vegada.
Després d’aixecar-se el coll de la jaqueta va seguir avançant amb passos curts pel carrer empinat. El silenci només era pertorbat per uns ocellets que es perseguien dibuixant a l'aire unes trenes invisibles i pel llunyà udolar d'un gos.

Finalment, en Franz va arribar a casa de la Felice. L'edifici, envoltat d'un fosc jardí, semblava gris i brut, però sòlid, amb aquesta grandiositat -només aparent- que donen els anys. La reixa estava oberta. Va començar a caminar pel sender fent cruixir sota els seus peus les pedres negríssimes que el formaven i que conduïen a les escalinates de la mansió.

En Franz sentia que anava a la festa del seu compromís amb la Felice com si estigués lligat de peus i mans i empès per botxins amb el cap tapat amb un drap negre, de braços enormes i esculpits en bronze. El dolor de tot el seu cos es va concentrar de sobte en un punt situat sobre la cella esquerra.

En arribar a la immensa porta, aquesta es va obrir lentament -era, en veritat, molt pesada- apareixent finalment un homenet petit el cos del qual semblava un ou sobre el que es recolzava un cap amb forma d'ou i en el qual dos ulls com dos ous el miraven amb altivesa. Però el que més li va cridar l'atenció de l'homenet van ser els seus llargs braços que gairebé tocaven el terra. Sobre el cap d'ou, un barret de copa, tan llarg com els seus braços, li donava un aire aristocràtic i bufonesc a la vegada.

- Arriba vostè molt tard, senyor.
- No crec que aquest tipus d'apreciacions entri en les atribucions pròpies d'un majordom.
- S’equivoca el senyor. Això és molt propi del comès d'un bon majordom. El senyor Bauer, pare de la seva promesa, mai ha tingut queixa sobre el meu procedir.

Quan en Franz començava a impacientar-se pel que considerava una absurda conversa, Heinrich -així es deia el majordom- es va posar a córrer. En Franz el va perdre de vista. No obstant això, va seguir caminant cap a una llum que a penes es veia ja que, sens dubte, havia d'estar molt llunyana. Allà trobaria als amos de la casa i a la seva promesa, Felice.

La llum es trobava al final d'un estret passadís a penes il•luminat per uns canelobres situats gairebé arran de terra. A esquerra i dreta portes tancades es succeïen una rere l'altra. Unes eren altíssimes i molt estretes, en canvi altres més amples i per les que només podia entrar una persona si s'ajupia.

Mentre Franz pensava sobre les estranyes característiques de la casa –com, per exemple, en com n’havia de ser d’alt el sostre, ja que no es podia veure- per una de les portes va aparèixer Heinrich. Suant copiosament i amb el barret girat cap enrere, va dir:

- El senyor hauria de ser més considerat amb la meva edat i el meu ofici i no fer-me córrer tant. No només arriba vostè tard sinó que es distreu pel camí. En arribar a la sala on es troba la seva promesa, la senyoreta Felice, m'he adonat que no m'havia seguit i he hagut de tornar a buscar-lo.

- Ho lamento -va dir Franz- però ha estat vostè el desconsiderat amb mi al començar a córrer quan jo no sé quin és el camí correcte ni conec la casa.

Heinrich va esbossar un somriure que a Franz li va semblar comprensiu i bondadós i va començar a caminar amb pas ferm i decidit.

A Franz li va semblar que començaven a caminar en cercle i que, quan la llum que havien d'assolir s'apropava, de sobte es començava a allunyar fins a esdevenir un punt a penes visible. A més, sovint, li semblava que passaven per segona o tercera vegada per un lloc. Però això no podia ser, ja que també es va adonar que, a mesura que avançaven, les portes estaven més distanciades unes de les altres i que la seva mida s'anava uniformant.

Després de molt caminar per l'estret passadís -cada vegada ho era més- i quan en Franz, exhaust, estava decidit a seure una estona per poder dormir una mica, el nan amb forma d’ou es va aturar i va dir:

- Ja hem arribat, senyor, espero que no sigui massa tard.

Heinrich va treure de la seva butxaca una clau tan gran i pesada que resultava sorprenent que l'homenet hagués pogut portar-la al damunt sense cap defalliment. La va introduir en el pany d'una porta vella i corcada i, obrint-la sense esforç, el va convidar a passar.

Com que en Franz no es decidia, el majordom li va donar una empenta amb una força tal que el va fer caure de cara a l'habitació.

De bona gana, en Franz s'hagués abandonat a terra, rendit de cansament com estava, sinó fora per un enrenou que, si al principi semblava llunyà, es feia cada vegada més estrident. Així, no va tenir més remei que aixecar-se.

Davant els seus ulls, multitud de parelles es trobaven ballant alegrement en un immens saló del qual no es podia arribar tan sols a intuir les seves parets.

De sobte, i en un gest d'impaciència, Heinrich es va situar al davant i va començar a obrir-se pas entre la multitud.

Franz es va fixar en els rostres dels ballarins. Unes cares vermelles i botides, amb els ulls injectats d'alcohol, contrastaven amb altres pàl•lides, ploroses, gairebé cadavèriques.

L'evident estat d'embriaguesa no feia disminuir l'agilitat dels dansaires, ans al contrari, els seus moviments eren rítmics i gràcils. La música, vagament coneguda per Franz, semblava molt propera, si bé era impossible saber on es trobava l'orquestra.

De sobte, les parelles van començar a allunyar-se del lloc on Franz es trobava, deixant un buit en el que hi havia tan sols dues persones. La noia, prima, d'ulls clars i grans, amb els cabells recollits en un petit monyo, no era altra que Felice.

Felice, la seva promesa, ballava embadalida, fixa la seva mirada en els ulls de la seva parella. Per sorpresa d’en Franz, l'home era un ancià alt i geperut, d'una corpulència sorprenent, que ballava amb una agilitat juvenil i vigorosa i que portava amb estil a la Felice.

- Ja li vaig dir al senyor que s'havia retardat molt. La festa del seu compromís va començar sense vostè. La senyoreta Felice no va voler esperar-lo a vostè més i va començar a beure i beure com tots els convidats. El senyor Kramm va ser molt amable amb la senyoreta Felice i, completament begut -si bé, degut a la seva avançada edat, va saber mantenir sempre la dignitat- la va demanar en matrimoni. La senyoreta Felice va acceptar després d'aconseguir el consentiment dels seus pares, que ja s'han retirat a descansar.

Franz va mirar al seu voltant i es va trobar només amb Heinrich que seguia parlant si bé ja no podia entendre'l. La sala, ara buida, semblava insignificant i vulgar. Per la porta de la cantonada va veure com Felice, abraçada a la cintura de l'ancià Leviatan, desapareixia per sempre.

- Segueixi’m, el senyor. Ja no fa vostè res aquí.

En Franz va obeir. Per la mateixa porta per la qual havia entrat -s'hi havia fixat bé-va sortir i es va trobar ja al carrer, il•luminat pobrament per un somort fanal. Franz es va girar i va veure Heinrich que li donava la mà i somreia. Franz va riure també i la seva rialla va ressonar al carrer com un tro llunyà.

Aviat començaria a ploure.


NOTA IMPORTANT: Malgrat haver utilitzat uns noms reals, la història és, òbviament, total i absolutament fictícia.


Franz Kafka amb la que va ser la seva promesa, Felice Bauer.


Felice Bauer.

dilluns, 13 de juliol del 2009

Els petits fan petites pregàries


Fa dies que varem acabar el curs de Catequesi i la M. T., com sempre fa, va recollir tot allò que estava penjat als suros de les habitacions i del vestíbul.

Hi havia uns dibuixos i pregàries a la Mare de Déu fetes pels infants de Comunió i me'n va donar un parell per si els volia escanejar i posar-los a la Revista de la Parròquia (la “Revista” són unes fulles amb textos que altres escriuen i que jo m’encarrego de teclejar, buscar imatges, etc. després es fotocopien, es grapen i es deixen damunt d'una tauleta perquè la gent les vagi agafant fins que s’acaben)

I tant que ho vaig escanejar i copiar!!
Com la Revista "va sortir" ahir, ara ja ho puc posar aquí ;-)

Jo només he corregit l'ortografia (espero que bé!!) però el contingut -recomanacions incloses- està tal qual ho van escriure :-)


Mare de Déu,
ets tan maca com una rosa
i el teu perfum s'escampa per tot arreu




Mare de Déu,
sempre he cregut en tu.
Quan m'enfado o estic trista sé que sempre estàs amb mi.
Si tu no existissis jo tampoc existiria,
així que et recomano que sempre estiguis al meu costat

diumenge, 12 de juliol del 2009

Homenatge a Carles Riba, escriptor i humanista català (1893 - 1959)


Avui, 12 de juliol, es commemora el cinquantenari de la mort de Carles Riba,
escriptor i humanista català.
Podeu saber més d’ell clicant aquí, aquí i aquí.




M’agrada entrar a la Biblioteca i fer fotos d’amagat. Em fa gràcia pensar que potser està prohibit i que jo em salto una norma que no entenc i faig el que vull...

Dijous passat vaig hi vaig anar. Per trobar els llibres de poesia catalana cal pujar aquelles escales que tant m’agraden. Un cop al pis superior, em vaig sentir com la protagonista d’una novel•la d’espionatge que fotografia valuosos documents que, enregistrats a la càmera, sortiran d’amagades del lloc on son custodiats.

I és que, efectivament, valuosos són els escrits de Carles Riba.

Mentre passava pàgines i consultava els índex, entre foto i foto que feia, m’aturava a llegir aquells tresors de paraules que m’admiraven.


Si cliqueu les fotos es faran més grans i podreu llegir perfectament el text


La seva darrera obra poètica publicada, l'any 1957, fou Esbós de tres oratoris i està formada per llargs poemes narratius que tracten de motius bíblics «Els tres reis d’Orient», «Llàtzer el ressuscitat» i «El fill pròdig» a través dels quals exposa poèticament bona part dels seus grans temes.



NADAL

Nadal encès! l’amor és trist
només per qui l’Amor no ha vist;
...
Nadal joiós! qui viu minvat
no hi morirà, si ha mai cridat
Nadal, Nadal!.



Tannkas del retorn (1943-1946)
Escrites quan va tornar del seu exili a França. .



El seu despatx a Barcelona.

dijous, 9 de juliol del 2009

Un llapis, dos llapis, tres llapis...


Una vegada vaig explicar la fixació que tinc jo per tot el que són objectes de papereria destinats a dibuixar i pintar: llapis de colors, de dibuix, retoladors, etc. (ara ja en tinc de l’IKEA i tot jeje) així com les corresponents llibretes i papers amb les textures adequades a cada un d’ells.

Jo crec que a mi em ve d’una mena de frustració, en el sentit més “suau” de la paraula, no com a cap trauma, és clar!! :-) de com m’hauria agradat saber dibuixar molt bé, i poder-los utilitzar tots... com si el fet de tenir-los m’apropés més a un altre fet: obtenir un bon resultat d’ells.

Però acumular llapis i més llapis deu ser alguna mena de “marca familiar” ja que ma germana té una dèria similar... ella en col•lecciona, però només dels de la mina negra, dels normals de dibuix, la gràcia està en que per fora, tots són diferents. No sé quants en té, però a centenars!! Aquí va una mostra amb unes fotos que ja va fer fa temps:









Si us hi fixeu bé, veureu que tots porten la seva etiqueta numerada. Guardadets ordenadament en bosses de plàstic, segons una classificació personal seva, i en capses :-)

dimarts, 7 de juliol del 2009

La llengua catalana


Mapa copiat del web del Consell de Mallorca.



Fa poc he llegit Mal de llengües de Jesús Tuson, professor de lingüística. Tot el llibre és una defensa de la riquesa que suposa la diversitat lingüística, de la dignitat de totes les llengües, tinguin molts parlants o pocs, tinguin un Estat que les defensi o no. Com diu ell “Les llengües humanes són objectes delicats i, si no els defensem i en tenim cura, poden morir, i morir amb elles una part substancial de la nostra memòria, potser tota la nostra memòria...”.

Més endavant expressa aquesta sensació que a vegades tenim els catalans d’haver de justificar per què parlem la NOSTRA llengua “... no ho fa per molestar els altres o per barrar el pas als parlants d’altres llengües, o per mantenir atavismes folklòrics; ho fa perquè ho ha de fer així, amb les mateixes raons amb què els molt milionaris parlen la seva llengua; que no la parlen perquè són molts, sinó perquè és la seva. I això no ho han de justificar els grans, ni ho haurien de justificar els petits...”

En aquest sentit d’amor per la nostra llengua, volia fer esment molt especial de la compareixença al ple del Parlament de Catalunya, el passat dia 1 de juliol, del lingüista Joan Solà, recent Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. En la seva intervenció, va fer una molt interessant exposició de la situació actual del català, que va concloure amb aquestes paraules:

"Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre.
Les persones que el formem no podem ni volem sentir-nos ni un minut més inferiors a cap altra persona.
La llengua pròpia del país i de moltíssimes d'aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra."


Joan Solà i Cortassa.


Si voleu veure i llegir el discurs sencer ho podeu fer al bloc Gazophylacium, que el té tant en vídeo com en text. Val la pena.

dilluns, 6 de juliol del 2009

Habitant dels núvols



A vegades el món d’aquí baix no m’agrada gaire... és complicat i difícil.
Em costa d'entendre...



Els habitants dels núvols sí que deuen viure bé...
On es pot estar millor que al Cel?
M'agradaria tant poder anar amb ells!!
Tanco els ulls i ja hi sóc...









Fotos fetes el dia 1 de juliol, sense sortir de casa...
Enfocar mirant al sol fa llagrimejar una bona estona.
Sé que és una imprudència, que no s'ha de fer... però m'agraden tant!
Són el meu trosset de Cel...