dilluns, 30 de març del 2009

Moltes felicitats!!!

Avui, dia 30 de març és l’aniversari del meu marit ;-)

Com resulta que també és l’aniversari de Vincent Van Gogh he pensat fer-li una felicitació amb alguns dels quadres que més li agraden del gran geni holandès (De fet, he agafat un llibre sobre el pintor i li he dit “tria’n uns quants al teu gust” i no sap per què li he demanat jeje)


El cafè nocturn de la Place Lamartine (Arlès, setembre 1888)

L'habitació de Vincent a Arlès (Arlès, octubre 1888)

Retrat del Doctor Gachet (Auvers-sur-Oise, juny 1890)

I, com ell va néixer l’any 1963, també va aquí la seva cançó preferida d’Els Pets... i per què d’aquest grup precisament? Doncs perquè tots els seus components són, també, nascuts aquest any :-)



Ah!! El meu marit en fa quaranta-sis i en Vincent cent cinquanta-sis!!

MOLTES FELICITATS!!!

diumenge, 29 de març del 2009

"El pelele" (Relats Conjunts)

Conte basat en una proposta de RELATS CONJUNTS

La Victòria havia sortit a jugar al bosquet del costat de casa. Acabava de fer sis anys, era una bona nena i sabia fins on podia anar. Amb la seva nina de drap ben agafada a la ma esquerra i una bosseta nova, regal de l’avia, feta de retalls de roba, a la ma dreta, anava agafant pedretes, branquetes i fulles seques que guardava... un cop a casa les classificaria i posaria en capsetes i, aquelles que no li servissin, l’endemà les tornaria al bosc.

Quan havia caminat un bon tros, de cop i volta va sentir veus i crits que no sabia ben bé què significaven... es va apropar una mica més fins que els va veure. No podia ser! Un grup de persones havien agafat un home i, amb una manta, el feien saltar pels aires una vegada i una altre. El pobre home semblava haver perdut el coneixement.

No es va acostar més, va donar mitja volta i va començar a córrer tan ràpid com podia... va caure i es va pelar els genolls, però es va aixecar i va seguir corrent, amb la nina ben bruta de terra i la bosseta nova amb una nansa trencada.

En apropar-se a casa va començar a cridar amb tota l’ànima a son pare, que va sortir del galliner tot estranyat. La nena, entre plors i mig quequejant, només repetia “papa, vine, vine que l’hem d’ajudar”... L’avia va sortir i li volia curar el mal dels genolls, però la petita suplicava a son pare que l’acompanyés tibant-li amb força de la ma.

El pare, preocupat pensant què era allò que havia espantat tant a la petita Victòria, va avisar a l’avi, home fort encara, i tots dos van marxar ràpidament pel camí indicat. La nena, tot i que l’havien volgut retenir a la casa, els seguia de ben a prop sense fer cas de l’avia, que la cridava i que poc podia córrer al seu darrera amb l’artritis que patia.

Quan van arribar al lloc, el pare va entendre ràpidament què havia passat: Entre crits i xiscles d’ànim, el grup de Festes del Poble, estava provant la resistència del nou “pelele” que estrenarien per la Festa Major, amb la “Dansa de la manta i el ninot” que obria el ball... Allí, amagats per no trencar la sorpresa de la resta d’habitants del lloc, sense pensar que una petita molt valenta els havia vist i havia anat a buscar ajuda per defensar al “pobre home”

Quan els varen veure arribar, nois i noies, es van aturar sorpresos... En Manel pare i en Manel avi van explicar el què passava. La Victòria, amb la boqueta ben tancada i cara enfadada, mirava la seva nina ben bruta, la bossa trencada i els seus genolls sagnants... ja no plorava però no li veia cap gràcia a allò que preparaven aquells joves... Una dansa? Tirar amunt i avall un ninot que semblava una persona?

Llavors una de les noies se li va apropar i li va explicar que aquell ninot representava un home que, molts anys enrere, havia estat molt dolent al poble.. que, essent ell molt ric i amo de moltes terres, s’aprofitava de la gent més pobre. Que aquella tradició era perquè tothom que ho veiés s'assabentés que els vilatans mai més tornarien a permetre que una mala persona els fes cap mal... i llavors la Victòria va somriure i ho va veure clar.

Per cert, que les noies que havien cosit el ninot li van dir a la petita que li arreglarien la bossa de trossos de roba, li rentarien la nina i li farien vestidets nous perquè pogués jugar més encara, però que havia de guardar el secret de com era el nou pelele... i, com podeu suposar, ella va acceptar molt contenta, tornant a casa ben agafada de la ma del pare i l’avi i... conte contat, ja s’ha acabat.

dissabte, 28 de març del 2009

Coses rares...


Fa poc més d’un any, passejant per Barcelona em va cridar l’atenció una cosa raríssima... Algú havia fet com unes canelleres de mitja o de ganxet (no ho acabo de veure clar) per a les figuretes que adornen aquesta petita font que està a la Gran via tocant a Passeig de Gràcia... Em vaig aturar sorpresa, vaig treure la càmera i vaig començar a fer fotos... No tinc ni idea de si tenia algun significat especial: una broma? un senyal? un misteriós ritual?


Prometo que no és cap retoc fotogràfic, les fotos les vaig fer jo mateixa i són imatges totalment reals.

Al cap d’unes setmanes les canelleres havien desaparegut i les figuretes tornaven a estar com sempre.


Cada vegada que he ensenyat les fotos la gent ha rigut, però ningú m’ha sabut donar cap explicació lògica...

ATENCIÓ!! Darreres noticies actualitzades a dia 30-3-09: Finalment, la Carme Rosanas, després d'una investigació, sap el què va passar!! Llegiu la VERITABLE HISTÒRIA DE LES CANELLERES al seu blog!! :-))

Per cert, darrerament aquesta font ha estat pintada tota daurada... creia que tenia fotos però no les he trobat. M’agradava més abans, què hi farem!

divendres, 27 de març del 2009

Pep Guardiola... líder en tot :-))

La Bajoqueta és una bona persona, d’acord... té moltes qualitats positives, un blog de llibres molt interessant i una pila de blogs de cuina... però, com ningú no és perfecte en aquest món, té un defecte molt gros, que no li agrada el futbol... No hi ha res a fer.

Però el pitjor és que es dedica a fer la “guerra psicològica” als pobres innocents que aquesta temporada ens sentim feliços amb el nostre Barça, de tal manera que, quan jo poso un article del tema, entra i em deixa un comentari tipus “Futbol una altre vegada? puafff, jo marxo”.

Avui m’he adonat que seguia el mateix sistema de “desgast anímic” amb el pobre Jordi, al qual deia -més o menys- “T’has adonat que quan parles de futbol o basquet jo no entro al teu blog?”...
Així que allí mateix, al blog d’en Jordi, li he dit que li posaria un article relacionat amb el futbol que segur que li agradaria ;-)

Aquí va, per la Bajoqueta amb carinyo :-))

Pep Guardiola, l’entrenador del Barça, el més elegant :-) Fins i tot en això som líders jeje










Tot i que jo, si n’hagués de triar una, la foto que més m’agrada és aquesta :-))

dijous, 26 de març del 2009

Sense idees...

Fa dies que miro d’inspirar-me per fer un conte per a “Relats conjunts”, dues idees han arribat al meu cap: “toc, toc” (són les idees que piquen al cervell) però cap de les dues s’ha deixat atrapar i, mentre, els dies passen i jo segueixo buscant llibres pel Joc d’en Tibau (el número Cent)... però ja crec que he arribat al límit. Estic contenta, que en tinc 63 sobre 68!! (Si algú està pensant que això ho poso per "presumir", doncs té tota la raó, ho poso per presumir, perquè tinc ganes d’injectar-me una bona dosi de positivitat i això mateix ja em va bé)

(La foto l'he trobat a Google)

I també, saltant de blog en blog, he conegut persones molt maques, llocs molt interessants i alguns els he posat a la meva llista de preferits :-) (Fins i tot he tingut la barra de "discutir" del tema blog/bloc - article/post/apunt amb uns lexicògrafs... que són molt, molt simpàtics)

De les dues idees que tenia pel relat, una passava a un Museu i l’altre a un lloc de treball... la primera la tenia casi sencera, però alguna cosa li fallava que no em feia el pes... a la segona el protagonista aguantava una feina que ni li agradava, ni l’omplia, ni el tractaven bé, però no la podia deixar per culpa de la maleïda crisi. Tampoc la vaig voler aquesta segona, em portava pensaments tristos...

Probablement no podré escriure res, perquè quan una idea se’m creua, doncs ja l’hem fomut... Seguiré pensant...

dimarts, 24 de març del 2009

Carmen...


La Cristina és amiga meva des de fa uns mil anys. És l’amiga més “antiga” que tinc (no diré “vella” perquè si em llegeix em dirà que és tres dies més jove que jo, i té raó) Ens coneixem des de que teníem quinze anys (fa quatre dies...) i, quan jo em vaig casar i vaig marxar de Barcelona per venir a viure a Reus, varem mantenir aquesta amistat escrivint-nos cartes (cartes de veritat, a ma, a les que afegíem trossets de llana, de roba, del que fos, per explicar-nos les manualitats que fèiem)


Amb l’arribada d’Internet, aquestes cartes manuscrites es van canviar per correus electrònics i les cosetes que enganxàvem al paper van passar a ser imatges jpg... i els anys han anat passant i seguim parlant i explicant-nos les nostres coses :-)


Però l’altre dia la Cristina em va sorprendre molt quan em va dir que la seva mare entrava al meu blog i que li agradava! La seva mare! Quins records més bons tinc jo d’ella! :-) Al mateix temps que sentia com un atac de timidesa, em va fer molta, molta il•lusió!!


Fa un munt de temps que no la veig, però sé que està bé... que fa poc van celebrar les seves Noces d’Or (i he vist fotos de lo guapíssims que estaven) I també sé que li agrada molt l’informàtica, que ha fet cursets i sap fer coses de les que jo no tinc ni idea, com photoshop, per exemple :-)

Llavors li vaig dir a la Cristina que al següent article que fes hi posaria una salutació per la seva mare... i després vaig pensar que, millor que una salutació, seria un post sencer.


Malgrat que ja ens coneixíem d’un any o dos abans, segur que si dic quin és el primer record que ara em ve al cap d’ella es posarà a riure quan ho vegi... Em trasllado molt lluny en el temps. Estem de vacances i jo estic passant uns dies a casa la meva amiga, amb la seva família... tindríem uns disset anys nosaltres. La Cristina té una germana petita, una nena preciosa d’uns quatre anys i la seva mare, la Carmen, li està fent un jersei de ratlles de colors, amb els colors del parxís que llavors estaven molt de moda. Aquesta nena petita avui dia és una blogaire molt coneguda i que aviat em farà tieta virtual jejeje. La de vegades que hem recordat aquest jersei fent broma!!


Carmen, sempre amable i carinyosa... sempre atenta a que no ens faltés de res, generosa... :-) Com que no sabia quines imatges posar a aquest article que et dedico, he pensat que potser t’agradarien totes aquestes fotos de flors, que vaig fer la primavera passada.

Un petó molt gran!!

diumenge, 22 de març del 2009

Futbol és BARÇA!!

Aquest és el millor equip del món:

- A la Final de la Copa del Rei.
- A Quarts de final de la Champions League.
- Primer de la Lliga estatal, amb sis punts de diferència sobre el segon

Tenim el màxim golejador de la Lliga estatal: Samuel Eto'o


...el porter menys golejat: Víctor Valdés


... i el millor jugador del món: Leo Messi


I avui... avui hem gaudit moltíssim...

BARÇA - 6
MÁLAGA - 0



El vídeo del partit... a gaudir!!! :-))

dimarts, 17 de març del 2009

Joc literari número CENT

ATENCIÓ!!

EPS!!! JA HA ACABAT EL TERMINI DEL JOC!! :-) LA SOLUCIÓ AQUÍ!!


Aquest espai col•labora en el JOC LITERARI NÚMERO CENT de Jesús M. Tibau. Es tracta d’endevinar llibres i els seus autors a partir d’una part del text i alguna pista.

A un munt de blogs més trobareu altres llibres: a cada espai un llibre per endevinar :-)

La llista sencera de blogs col·laboradors i les instruccions detallades per jugar les trobareu AQUÍ.

Les solucions les heu d’enviar a jesusimaite@gmail.com


TEXT DEL LLIBRE QUE HEU D'ENDEVINAR

8 de gener de 1946

Sr. Sidney Stark, editor
Stephens & Stark Ltd.
21 St. Jame’s Place
Londres SW 1
Anglaterra

Estimat Sidney,
La Susan Scott és una meravella. Vam vendre més de quaranta còpies del llibre, la qual cosa va ser molt agradable, però des del meu punt de vista l’àpat encara va ser molt més emocionant. La Susan va aconseguir cupons de racionament per a sucre glacé i ous de veritat per a la merenga. Si tots els seus refrigeris assoleixen aquests nivells, no em farà res recórrer el país...


PISTES

1a.- És un llibre escrit en anglès. El títol de la traducció al català (que és el que demano) està format per DOTZE paraules (incloent articles, conjuncions, etc.)

2a.- Pista fotogràfica:


MOLT IMPORTANT!!

Aquí podeu deixar comentaris, però la solució NO!! :-)
La resposta l’heu d’enviar al correu d’en Jesús M. Tibau jesusimaite@gmail.com

diumenge, 15 de març del 2009

Sóc una pallassa (Joc Literari)

Dimecres que ve el blog d’en Jesús M. Tibau celebrarà el seu “Joc literari” número CENT!!... Molts blogaires hi farem la nostra petita col•laboració amb molta il•lusió :-)
Però seré ordenada i, mentre espero el 100, he fet un relat per participar en el Joc número 99, que s'havia d'inspirar en aquesta imatge:




- Mercè, fes el favor de seure ara mateix!! Sempre fent el pallasso!!

Encara recordo la veu de la Srta. Conxita, i això que han passat prop de trenta anys!!
La de vegades que m’havia esbroncat per “fer el ximplet”, però jo era feliç veient les altres nenes riure. Ella no ho entenia. Potser es pensava que ho feia per interrompre, o molestar i no era així. De veritat que no.

Avui dia sóc voluntària d’aquest Hospital, m’agrada fer riure els infants.
No sé fer massa coses jo, no tinc moltes habilitats... però aquesta sí que la tinc, i n’estic ben orgullosa.
Només els miro i sé quin necessita un conte, qui riurà si faig unes ganyotes o aquell que voldrà que li canti una cançó divertida.
Algun potser només necessitarà un somriure, una abraçada... o una carícia i unes paraules boniques.
Altres s’apunten a seguir-me la corrent! Jeje
Si cal, imito veus, o ballo desacompassadament la música del meu antiquat radio-cassette (molts no saben què és i els hi fa molta gràcia).
Als que estan cansadets els hi dono la ma, els dic un “poema-de-dormir-bé” i el somriure me’l regalen ells a mi.

Si em veiés la Srta. Conxita!!


(Foto treta de Google)

dijous, 12 de març del 2009

Vell poble estimat

Abans d'obrir el blog, havia entrat a diversos grups d’Internet. En ells, a vegades, es feien petits concursos de relats i en tinc alguns de guardats. Avui m’he recordat d’aquest que vaig escriure el 20 de juliol de 2005. Originàriament era en castellà i ara l’he traduït al català

(La foto l'he tret de Google)

L’autobús semblava cansat. Els seients cruixien a cada sotrac del camí i el motor es queixava perquè patia a les pujades.
Els altres tres viatgers havien baixat a la darrera parada i només quedàvem el xofer i jo.

Finalment, després de l’enèsim gir, es va produir el miracle i el poblet ja es podia veure, encara lluny, exactament igual a com jo el recordava: dalt de tot del turó, com en un conte.
L’autobús es va aturar i vaig baixar. L’últim quilòmetre s’havia de fer a peu.
Allí, sola, el temps va tornar al passat i em vaig sentir com si tornés a tenir set anys.

El meu poble, el meu estimat i vell poble... Records d’infantesa.
El cant dels ocells, el vent suau acariciant les flors silvestres, jugant entre els arbres. Branquetes i pedres... un tractor llunyà.
Em venia de gust córrer, saltar... i llavors vaig comprendre que havia pres la decisió encertada: Aquest era el lloc on podria trobar-me de nou amb mi mateixa.

dimarts, 10 de març del 2009

Tal com m'ha vingut al cap...







Unes fotos que vaig fer fa unes dues setmanes... i una cançó que m'agrada molt...





The Beatles, In my life

There are places i'll remember
All my life though some have changed
Some forever not for better
Some have gone and some remain
All these places have their moments
With lovers and friends i still can recall
Some are dead and some are living
In my life i've loved them all

But of all these friends and lovers
There is no one compares with you
And these memories lose their meaning
When i think of love as something new
Though i know i'll never lose affection
For people and things that went before
I know i'll often stop and think about them
In my life i love you more

Though i know i'll never lose affection
For people and things that went before
I know i'll often stop and think about them
In my life i love you more
In my life i love you more


Lluís Gavaldà, A la meva vida

Hi ha racons que
em porten sempre,
vells records
del que he viscut.
N’hi ha que no semblen
el que eren,
uns no hi són
i uns s’han perdut.

Són memòries plenes de tendresa
de nòvies i amics
que em van donar amor.
Alguns són morts
i alguns són plens de vida.
I els he estimat
amb tot el cor.

Però de totes les persones,
no n’hi ha cap
semblant a tu.
I és que fas que l’enyorança
perdi força
si et miro als ulls.

Tinc molt clar
que mai perdré l’afecte
per coses i gent
que em van fer
el que sóc.
I tot i que sovint
pensaré amb elles,
t’estimo a tu
amb tot el cor.

Tinc molt clar
que mai perdré l’afecte
per coses i gent
que em van fer
el que sóc.
I tot i que sovint
pensaré amb elles,
t’estimo a tu
amb tot el cor.

T’estimo a tu
amb tot el cor...

diumenge, 8 de març del 2009

Això funciona?

Fa uns dies vaig veure al blog d’en Jesús M. Tibau un article que em va cridar molt l’atenció... parlava del Google Analytics, una funció que et permet saber quantes visites té el teu blog, el seu origen geogràfic, etc.

Com a mi em fan gràcia totes aquestes coses, vaig decidir provar-ho, però els resultats que he obtingut les tres primeres setmanes em deixen bastant parada...saber que al meu blog hi ha arribat algú des de Taiwan o Kuwait, per posar un exemple, em sorprèn, però no vol dir res, sempre pots anar a parar a un lloc per error...



Saber que en aquest període he tingut 72 visites de Gerona i 5 de Girona no ho acabo d’entendre... i encara entenc menys que si jo tinc un amic a Sevilla (per posar un exemple) que sé que entra cada dia, vegi que Sevilla no apareix ni una vegada a la llista de ciutats.




Finalment, he decidit agafar-m’ho com quelcom “orientatiu” i no donar-hi més voltes... m’ha fet gràcia pensar que potser és cert que algú ha arribat al meu blog mentre buscava informació sobre el “fideuejat” (hauré mencionat alguna vegada aquest plat?) o una endevinalla sobre un mico (aquí imagino que el meu guapíssim Post blau alguna cosa hi té a veure jeje) i fotos de l'ovella Queca!!... un fan de Crackòvia, sens dubte... n'hauré de posar :-)



Curiós saber que gent que ve saltant d’altres blogs arriben bàsicament des de l’Escrits Perduts d’en Cesc o des de casa la Carme Rosanas...



De fet, cada dia ho miro... funcionarà bé o tindrà algunes errades, però és un entreteniment més i m'agrada :-)

FELICITATS, PAPI!!!

Avui, dia 8 de març, fa anys el meu pare... avui seria el seu noranta-dosè aniversari.

Va néixer el 1917 i tan sols tenia 19 anys quan va començar la Guerra civil i li va tocar passar-ho molt malament, com a tanta gent de l’època... però això va portar una sèrie de conseqüències que va fer que els anys passessin i el noi no es casava :-)

Finalment, va ser una noia guapíssima de vint-i-tres qui ho va aconseguir... i va ser ella que el va haver de convèncer, que ell no ho veia massa clar tanta diferència d’anys :-)

A sobre, jo, que vaig ser la primera filla, em vaig fer pregar (mai he estat d’arribar d’hora, què hi farem) i vaig néixer quan ell ja en tenia quaranta-quatre i ella vint-i-vuit... després va venir mon germà i més tard ma germana...

Tota la vida he vist els meus pares com un matrimoni enamoradíssim, demostració que l’amor etern existeix...

El dia 22 de març de 2005, quan feia pocs dies que havia fet els vuitanta-vuit anys, va morir... Li volia dedicar l’homenatge el dia 22 i desprès vaig pensar que era una burrada fer-ho llavors, que l’homenatge li faig avui... el dia que fa anys.

A més, que segur que allí al cel en tenen una de bona perquè el meu pare era culé fins al moll de l’os, així que avui ho deuen estar celebrant (amb els angelets blaugrana... segur, segur)

FELICITATS, PAPI!!!

PD/ Aquest escrit duia unes fotos molt xules dels protagonistes però, finalment, els meus dubtes sobre si posar imatges personals m'han fet treure-les... alguns afortunats les han pogut veure jejeje

divendres, 6 de març del 2009

Entremaliadura, sabates i càmera digital


Tinc a l’escriptori de l’ordinador, a part d’un fons de gira-sols i tots els accessos directes de les coses que utilitzo, una mena de gadgets amb un calendari, un rellotge i una finestreta per on van desfilant totes les fotos que hi ha guardades a la galeria d’imatges (a centenars...) i abans n’he vist una que m’ha recordat un dia que...

Era un dissabte al matí, juny de 2008, anava amb el meu marit pel Passeig de Gràcia i em va cridar l’atenció que la gent anava calçada de manera molt diversa... així que, mentre anàvem xerrant, i sense que ell se n’adonés, vaig treure la càmera de la bossa i vaig començar a fer fotos als peus de la gent.

Quan varem ser a casa la mare li vaig ensenyar el resultat de la meva investigació i varem riure de que no s’hagués fixat en cap moment que jo havia estat fent fotos... i és el que tenen les digitals, que no cal posar-se-les davant l’ull... jejeje

De totes formes, després hi va posar la part assenyada... “I què passa si algú et veu mentre li fas una foto i s’enfada?”... i jo, amb expressió innocent “No, home, que ja vaig amb compte”...

















De fet te raó ell, però el cert és que ningú no em va veure i jo trobava divertit tant el mateix fet de fer-les com que ell no em veiés... També he de dir en la meva defensa, que mai a la vida faria fotos de gent en que se’ls pogués reconèixer sense el seu permís. Eren purament “trossets de cames i peus” anònims :-)

Al vespre quan, ja a l’andana de l’estació per tornar a casa vaig pensar a repetir l’experiment, ho vaig deixar ben aviat... i és que allí dins saltava el flash i em delatava!!!