diumenge, 30 de novembre del 2008

Música que m'agrada...

Sóc una persona molt tossuda... i he decidit que, encara que Blogger em faci la murga quan jo vull posar YouTubes i em tregui l’opció d’opinions, potser els podré enganyar una miqueta i sortir-me amb la meva :-)

Ara em ve de gust posar tres vídeos de tres cançons ben diferents que m’agraden, les primeres que m'han vingut al cap...


Rod Stewart.- Sailing



Status Quo.- Whatever you want



The Beatles.- Something

dijous, 27 de novembre del 2008

AIXÒ ÉS UN POST (Article número 100)

Amb sorpresa, acabo de descobrir que el corrector de català no em dóna com a falta la paraula “POST”... ai caram, qui m’ho havia de dir!!

Doncs bé, que aquest és el meu article número 100 al blog i, per celebrar-ho, li diré “POST” (per una vegada que no quedi jeje)

I el vull dedicar... el dedico, en primer lloc, al meu marit. Perquè sempre he pensat que les parelles dels bloggeros-intensius (per dir-ho amb un eufemisme, que “enganxats” queda lleig) mereixerien tots un monument :-)

Afortunadament a ell li agrada molt llegir, ell llegeix i jo teclejo i, de tant en tant, peguem un crit d’una habitació a l’altre “Holaaaaaaaa” i s’escolta la resposta: “Holaaaaaaaa”... “Tot beeeeee?”... “Siiiiiiii” :-) (no vivim a cap palau, eh? jaja estem molt a prop, però ens agrada fer numerets així)

Així, doncs, per a tu, que t’ho mereixes per mil milions de coses que tu i jo sabem, aquí tens dedicat el meu article número 100 :-)

I, després, el dedico també a totes i cada una de les persones que m’acompanyen amb els seus comentaris, que em regalen somriures, que em fan meditar, que a vegades em fan partir de riure, recordar, emocionar... per a tots, amb molt carinyo.

Ahir, en Praxis, que té un blog de fotografia molt bo, celebrava el seu primer aniversari i, per fer-ho, va tornar a posar la foto amb la que el va inaugurar. Praxis, et copiaré una miqueta (amb permís) no posaré el meu primer post però repetiré un petit relat que vaig posar el 24 de desembre de 2007 i que no va tenir cap opinió... pobret... i porta un dibuixet a llapis...

Aquí va:

ALINA

Son les quatre de la matinada. Alina s'acosta a la finestra, puja al marc, respira fons i salta al buit.

Estira els braços, baixa i després, amb un moviment suau, recupera alçada, es deixa gronxar per l'aire, que la fa planar. Es feliç.

Finalment, en un gir, torna a l'habitació.

Ningú no pot conèixer el seu secret, no ho comprendrien, per això ha de volar quan tots dormen.

dimarts, 25 de novembre del 2008

Concert de Cant Gregorià

Fa un parell de mesos, vaig llegir que en Manel Filella explicava al seu blog que pertanyia a un conjunt coral de Cant Gregorià... havien fet un dels concerts programats per la celebració del 25è aniversari del grup. El vaig felicitar i em va fer molta gràcia quan, en la seva resposta, em va dir que al novembre en feien un altre i que si hi voldria anar.

A mi el Cant Gregorià m’agrada molt (tot i que no hi entenc... però tampoc crec que sigui necessari ser expert en un tema perquè t’agradi) així que, sense dubtar-ho, ho vaig preguntar al meu marit... i, com és habitual (sóc una dona afortunada, molt afortunada, ja ho sé) ell em va respondre que si a mi em feia il•lusió doncs que sí :-)

El concert va tenir lloc diumenge passat, a les 6 de la tarda, al Petit Palau del Palau de la Música. Jo no hi havia estat mai i em va agradar molt.



Van començar molt puntuals i, ben aviat, vaig aclucar els ulls i vaig sentir quelcom molt real, com si em transportés a un vell monestir, com si aquelles veus fossin les veus d’alguns monjos pregant... i, fins i tot (i ho dic de veritat) semblava com si pogués sentir l’olor de la cera cremant de les espelmes enceses...

Per cert, abans del concert vàrem poder conèixer i saludar uns minutets a en Manel que, ben amable, ens va explicar una miqueta quants eren, que el Director de la coral havia estat al Monestir de Montserrat, etc. Gràcies Manel!! :-)


La foto és un desastre, ja ho sé... està borrosa... però és que estava prohibit fer-ne... i, clar...

Voldria posar un vídeo, però sé que si ho faig, blogger em farà la murga i m’amagarà l’opció de comentaris i llavors m’empiparé, i no tinc ganes jeje... així que el que faré serà posar un enllaç a l’article corresponent del blog d’en Manel, que hi té posats uns vídeos molt curtets perquè, si algú vol, es pugui fer una idea de com va ser.

dilluns, 24 de novembre del 2008

Telefónica - Movistar: Estafadors

Nota: 25-11-08: Gràcies a l'altre Assumpta per solidaritzar-se amb aquesta queixa des del seu blog Des d'on neixen tots els somnis...



Copio aquí una carta que he fet arribar a dos diaris, a la OCU i a la Secretaría de Estado de Telecomunicaciones y para la Sociedad de la Información dins del Ministeri d’Industria, Turisme i Comerç. Suposo que no em servirà de res, però al menys em desfogo.

Muy Sres. míos:

Me dirijo a Vds. para denunciar el abuso que actualmente está llevando a cabo Telefónica-Movistar:

Hace unos años compré mi primer teléfono móvil en una tienda Movistar. Era uno de esos de tarjeta pre-pago: cargas una cantidad y, mientras tienes saldo, puedes ir llamando.

Pasado un tiempo recibí una llamada de Movistar en la que me ofrecían pasar a “contrato”: o sea, yo iba gastando, ellos me facturaban por meses y yo pagaba después. El contrato tenía una condición y era que yo me comprometía a un consumo mínimo de 9 Euros mensuales. En caso de que mi gasto no llegase a esa cantidad, Movistar me iba a facturar igualmente esos 9 Euros.

Luego me llegaron una serie de ofertas que me permitían hacer unas listas de números frecuentes a los que se aplicaría una tarifa reducida, o sea, que me saldrían más baratos.

Así habré estado un par de años.

Pues bien, mi factura del pasado mes de octubre decía que yo había consumido: 11,6890 Euros. Si aplicamos el 16% de IVA resulta que la cantidad a pagar habría tenido que ser de 13,56 Euros. Pues no. La cantidad a pagar era de 22,43 Euros.

¿Por qué? Pues porque se me estaba cargando una partida que decía “Diferencia hasta compromiso: 7,65 Euros”.

Pero… si el compromiso de gasto era NUEVE euros y yo había consumido MÁS DE ONCE, ¿qué diferencia me estaban cargando?

Así que llamé al 609 (Atención al cliente) donde me informaron de que Movistar había decidido por su cuenta que las llamadas y mensajes a estas listas de números frecuentes NO COMPUTARÍAN para el mínimo de 9 Euros.

Como la mayoría de mi gasto era a estos números (mi marido y mi hermana) y a “otros números” sólo había gastado 1,35 Euros pues decidieron robarme y cobrarme, sin vergüenza ni rubor alguno 7,65 Euros más… y se los quedan… y ellos tan ricos y yo estafada y enfadada.

Soy Licenciada en Derecho y una de las primeras cosas que aprendí en dicha carrera es que ninguna de las partes de un contrato puede modificar las cláusulas del mismo de modo unilateral… Como a mí nadie me dijo “Oiga usted, que lo que gaste a partir de ahora en sus números frecuentes no le va a contar para su consumo mínimo, ¿Quiere pasarse de nuevo a tarjeta pre-pago?” considero que Movistar está haciendo algo absolutamente ILEGAL.

divendres, 21 de novembre del 2008

Reflexos blaugrana entren per la finestra...

Estava aquest matí a l’habitació, asseguda, amb la llum apagada i la persiana una mica pujada, no massa, però suficient per veure-hi bé... estava pregant una estona... però, de cop i volta, he vist que la llum que es colava per la finestra feia un reflex en dos colors: era blaugrana...

Ell ja em coneix bé i sap que moltes vegades, pregant, em distrec... m’estima igual... així que, quan m’he aixecat per anar a buscar la càmera i fer fotos per poder-ho ensenyar, doncs s’ha esperat tranquil•lament a que tornés.







He hagut de treure el flash perquè si no quedava tan il•luminat que es menjava aquests tons blaugranes que em feia il•lusió captar... han quedat fosques, amb ombres... però m’agraden...

He guardat la càmera i he seguit parlant una mica més amb Ell...

dijous, 20 de novembre del 2008

Los Lonely Boys "Heaven"



La lletra

Save me from this prison
Lord help me get away
Cause only you can save me now
From this misery
Cause I've been lost in my own place
And I'm getting' weary
How far is heaven
And I know I need to change
My ways of livin'
How far is heaven, Lord can you tell me

Cause I've been locked up way too long
In this crazy world, how far is heaven
I just keep on prayin' Lord
Just keep on livin', how far is heaven
Lord can you tell me, how far is heaven
I just got to know how far, how far is heaven
Lord can you tell me

Tu que estas en alto cielo,
Échame tu bendiciòn

Cause I know there's a better place
Than this place I'm livin', how far is heaven
So I just got to show some faith
And just keep on giving, how far is heaven
Lord can you tell me, how far is heaven
I just wanna know how far, how far is heaven,
Lord can you tell me, how far is heaven,
'cause I just gotta know how far,
I just wanna know far

dimecres, 19 de novembre del 2008

Des de petita...

Des de petita que sento una mena de fascinació per tot el que són estris de dibuix i pintura... als sis o set anys era una nena que dibuixava molt bé... però em vaig estancar i desprès poca cosa, la veritat... però la il•lusió per fer-ho no la vaig perdre... i rebre com a regal de reis, sant o aniversari una capsa de colors, una llibreta de dibuix o coses semblants, era quelcom quasi màgic per a mi... i segueixo igual!!

Tinc una gran quantitat de llàpissos, retoladors, colors de tota mena regalats al llarg dels anys per pares, germans i marit :-)


Colors metàl·lics i una capsa de "pastels"...



Dues capses de colors bastant cremosos, van ser baratíssims i van genials... i uns rotus de punta molt fina



Els meus rotus de tinta... els tinc en negra, sepia i sanguina... quatre gruixos, el més fort fa com si fos efecte pinzell... una passada!!



Llàpissos de grafit. M'encanten!! Molts són regal de ma germana... igual que la capseta "Basic" de Creta



Els meus rotus preferits. La capsa de la dreta un regal de reis del meu marit l'any passat jeje



Aquests són dos dels meus tresors més preuats. La capsa de la dreta és regal de mon germà farà uns vint anys!



Dacs!!! Els adoro!! son un regal de ma germana jeje



La meva última adquisició. Regal meu. Encara per estrenar!! A veure si pinto alguna coseta per catequesi, per exemple... :-)



Això era una capsa buida d’un pijama que jo li vaig fer les separacions amb cartolines i poder tenir-los ben ordenats.


Són com el meu tresor... no sé si això es pot dir “col•lecció” o si es tracta de reminiscències infantils... o què serà... però m’agrada tenir-los.

I els faig servir, eh?... moments d’entreteniment, agradables, com una distracció sense cap pretensió artística per part meva... una il•lusió.

dimarts, 18 de novembre del 2008

Escales

On em portareu?










diumenge, 16 de novembre del 2008

Com un entreteniment...

M’agrada fer mitja des de que era una cria i, al llarg dels anys, m’he fet tants jerseis que seria incapaç de recordar-los tots.

Però cada vegada més m’ho prenc però com a activitat que em distreu i em fixo menys en el resultat. O sigui, que si començo un jersei i “em cansa” fer sempre el mateix punt, doncs el canvio... una màniga pot ser d’un color i una altre d’un altre diferent... davant i darrera completament diversos... un exemple és aquest jersei que porto posat ara mateix (i no em fa pas cap vergonya posar-me’l eh? jeje)


Davanter

Esquena

I és que jo, quan començo una peça, moltes vegades no sé com acabarà, vaig decidint “sobre la marxa” (a excepció de quan decideixo fer-ne algun amb trenes, o vuits, o calats, que llavors has d’estar pendent per força del número de punts, passades, etc., és clar.)

De la mateixa manera, si en començo un i em sembla massa complicat, o crec que trigaré massa en acabar-lo, doncs el desfaig i torno a començar, com aquest que vaig voler fer per l’estiu i que vaig triar unes agulles tan fines que avançava a pas de tortuga.

Amb les agulles fines


L’altre dia em vaig empipar amb ell, el vaig desfer i vaig posar el fil en doble, agulles més gruixudes (per tant, menys punts) i au, a córrer!!

Amb les agulles més gruixudes... aparentment es nota poc...

A veure com serà i quan l'acabaré :-)

dijous, 13 de novembre del 2008

Àngels

Una proposta de Relats Conjunts



- Sí, tu ja pots posar aquesta cara, que se’t nota igual que...
- Calla i dissimula.
- És que em sembla que potser ho estem fent una mica massa fort... no calia que fos tan exagerada la cosa...
- Et dic que vigilis, home... que ens enxamparan i tot just som a novembre.
- Molt bé, jo et segueixo la corrent però si ens descobreixen...
- Sí, sí... que qui fa els miraclets sóc jo, sí... va... i que la idea va ser meva i tal... tota la responsabilitat meva, d’acord... Però no ens agafaran, que el dia del Benidorm no vaig fer res de res... però ara decidim... Recre - Barça... hehehe... quants?
- Set?
- Set, el número perfecte... molt bíblic tu.
- Sí, ja saps, som àngels...
- Potser sí que ens estem passant una mica... a veure... pensem...

Nota del dia 16 de novembre a les 22:54: Els angelets estan aprenent a fer la mateixa feina però sense cridar tant l'atenció...

dimarts, 11 de novembre del 2008

El bambú japonès

Em van explicar aquesta història fa poc i em va agradar tant que he pensat en posar-la al blog. Potser molts la coneixereu, perquè sospitava que podia haver sortit d’Internet i, efectivament, l’he trobat en castellà, aquí, i el que he fet ha estat traduir-la al català i la versió que he trobat, la posaré al primer post, com si fos la traducció ;-)

El bambú japonès

Hi ha quelcom molt curiós que succeeix amb el bambú japonès i que el transforma en no apte per a impacients: el sembres, l’adobes, i t’ocupes de regar-lo constantment.

Durant els primers mesos no succeeix res apreciable. En realitat no passa res amb la llavor durant els primers set anys, fins al punt que un cultivador inexpert estaria convençut d’haver comprat llavors infèrtils.

Tanmateix, durant el setè any, en un període de tan sols sis setmanes la planta del bambú creix més de 30 metres! Així doncs, tarda tan sols sis setmanes en créixer?


Durant els primers set anys d’aparent inactivitat, aquest bambú estava generant un complicat sistema d’arrels que li permetrien sostenir el creixement del que esdevindria després de set anys.


Nosaltres, a la nostra vida quotidiana, moltes vegades volem trobar solucions ràpides i triomfs immediats, sense entendre que l’èxit és, simplement, el resultat del creixement intern i que aquest necessita temps.

Igualment, és necessari entendre que, en moltes ocasions, estarem davant a situacions en les que ens semblarà que no està passant res. I això pot ser extremadament frustrant.

En aquests moments (que tots tenim), podem recordar el cicle de maduració del bambú japonès i pensar que, mentre no “baixem els braços” ni abandonem perquè no “veiem” el resultat que esperem, està passant quelcom dins nostre... Estem creixent i madurant.

Aquells que no es donen per vençuts van, gradual i imperceptiblement, creant els hàbits i la força que els permetrà sostenir l’èxit quan aquest, finalment es materialitzi.

Si no aconsegueixes el que anheles, no desesperis... potser estàs creant el teu sistema d’arrels ben fort.

diumenge, 9 de novembre del 2008

Quaranta vuit hores molt intenses

El Senyor és la meva força,
el Senyor el meu cant.
Ell m’ha estat la salvació,
en Ell confio i no tinc por,
en Ell confio i no tinc por.

Aquesta cançó m’encanta!! M’agrada cantar-la a tot pulmó... i si hi ha molta gent i som moltes veus, millor; i si hi ha guitarres que acompanyen molt millor; i si hi ha més instruments o un orgue... sóc capaç de no poder cantar-la perquè m’emociono.

Fa temps, en moments de la meva vida que estava molt, molt trista (però molt) me la cantava jo sola, a casa... i al principi em tremolava la veu, i al final la cantava amb tota l’ànima (els meus veïns ja no s’espanten... si no em diuen res pels crits dels gols...)

Ahir la varem cantar a la Catedral de Tarragona, a la Missa on varem anar els prop de 450 participants de Catalunya i les Illes Balears en les Jornades de Formació per a Catequistes... (Per cert, què maco és sentir el català parlat amb accents tan diferents com Vic, Lleida, Menorca, Vinaròs, Barcelona, Girona, Mallorca, Tortosa... jo gaudeixo molt, molt amb els diversos accents, girs, variants... de la nostra llengua)


Part de façana de la Catedral de Tarragona (foto del passat mes de setembre)

Han estat prop de 48 hores en tres dies (divendres, dissabte i diumenge) a un Hotel de La Pineda (Vilaseca)... una passada d’hotel!... i tot inclòs pel preu irrisori de 55 Euros per cap els tres dies!! (amb material i autocars cap a Tarragona, també) esmorzars, dinars, sopars... cafè amb galetones a mig mati... :-)

Camí de Reus a La Pineda, divendres a la tarda (foto feta en moviment des del cotxe del meu cunyat, que ens va portar fins La Pineda)

Compartíem hotel amb uns malaguenys de l’Imserso (que imagino que deurien pagar més o menys com nosaltres... )
No sé com no s’arruïnen a l’Hotel!!

I què em va passar?
Doncs que entro a l’habitació i el primer que veig a la paret... Un quadre d’en Vincent!! (bé, una reproducció, és clar) Girasols!!... i tota contenta li dic al meu marit “Mira, mira, ni que sabessin que jo havia de venir!!”... però, em dono la volta i... no!!! damunt dels llits DOS quadres de Gauguin!!


Els Girasols d'en Vincent!! :-)

Dos quadres més que hi havia per allí...

Això podria interpretar-se dient que, com a mínim es necessiten dos “gauguins” per igualar un Vincent (o intentar-ho) jeje

I, mentre érem a Tarragona (primer la Missa i després una representació al Auditori de la Caixa Tarragona del Martiri de Sant Fructuós) Eto’o anava marcant gols :-)



Jo sóc previsora i duia el meu walkman per escoltar a l’autocar. De camí de la Catedral a l’Auditori vaig sentir el primer... i de tornada de l’Auditori a l’Hotel, engego i Gooooooooool de Gudjohnseni era el cinquè!!... i jo cridant a l’autocar i els altres preguntant “El cinquè?” “Cinc?”... al cap de poc... El sisè!!!... Henry!!, Henry!!

Hi ha catequistes moooooooolt futboleros pel món.

Arribada a l’Hotel, pujar volant a l’habitació i poder veure el resum dels sis golassos (quatre del MEU Eto’o!) i anar a dormir ràpid que avui a les 9.20 ja havíem d’estar esmorzats i a punt per continuar amb les Ponències!!

dijous, 6 de novembre del 2008

Blog tancat per Curset


Me’n vaig de Curset demà després de dinar (Jornades de Formació per a Catequistes) i no torno fins diumenge al vespre.

Tornaré “desenganxada” de blog? Estaré els tres dies pensant en possibles articles? Chi lo sà!! :-)

Trec l'opció "Comentaris" perquè em sabria molt de greu no poder-los respondre (Avui no és culpa de Blogger jeje... )


Me voy de Cursillo mañana después del almuerzo y no regreso hasta el domingo al vespre (tarde/noche)

¿Regresaré “desenganchada” del blog? ¿Estaré los tres días pensando en posibles artículos? Chi lo sà!!
:-)

Desactivo la opcion de "Comentarios" porque me sabría mal no poder responderlos (Esta vez no es culpa de Blogger jeje...)

dimecres, 5 de novembre del 2008

Bones intencions i realitat: El cas de l'amanida i les galetes

Avui m’he quedat a casa, tenia encara per acabar de passar a l’ordinador la Revista Parroquial del mes de novembre, que he d’enviar per Internet AVUI mateix.

Li he dit al meu marit que anés a dinar a ca l’Albert (allí on fan els postres personalitzats) i que, tot pujant, em portés una amanida del Viena (he pensat que m’aniria molt bé fer una mica de dieta, per un dia tampoc serà tan greu)

Però les bones intencions m’han durat poc i, mentre ell no arribava, he fet uns quants viatgets a la cuina, obria la capsa i agafava una galeta Príncipe.


Això sí, quan ha arribat m’he menjat l’amanida, molt saludable i molt bona... les fan molt bé al Viena.


Per cert, la Revista segueix sense acabar (ara he de buscar les imatges) i jo estic aquí, canviant l’article... Llàstima que el Dr. Marcelo Scortechini ha mort d’un infart fulminant a l’article anterior, després d’haver hipnotitzat a l’Anna Miralles, perquè hi podria anar a veure si em cura aquesta addicció bloggera :-)

Les imatges són reals (ara crec que ja queden menys galetes) i l'Amanida es diu, concretament "Amanida Viena" (original, oi?)

dimarts, 4 de novembre del 2008

Ajudeu-me!!


Aquest missatge demanant auxili ha estat enviat telepàticament.

Les darreres paraules que vaig escoltar abans dels fets varen ser “Tanqui els ulls... respiri... quan digui tres es sentirà absolutament relaxada... un, dos, tres”.

El Doctor Marcelo Scortechini tractava de curar el meu terror fòbic a les aranyes quan, en aquell precís instant, va patir un infart que el va deixar fulminat.

Quan ens van trobar ja no hi havia res a fer per ell i a mi ningú ha pogut tornar-me la consciència. El meu cervell va funcionant però no puc parlar, no em puc moure...

Fa deu anys que em traslladen d’un lloc a un altre en busca d’un especialista que em desperti.

Ells no saben que jo puc veure malgrat la meva mirada fixa. Dubten sobre si hi puc sentir... i jo sento i veig perfectament encara que estigui en estat hipnòtic.

Si algú rep aquest missatge, si us plau, indiqui a l’equip mèdic que les paraules que em faran tornar i que jo he de sentir són “Torna. Tres, dos, u”... Mira que és fàcil, eh?

Moltíssimes gràcies.

Anna Miralles

diumenge, 2 de novembre del 2008

Terrible tempesta d'aigua i vent a Reus

La veritat és que jo només em vaig assabentar que plovia molt, hi havia llamps i trons... però res que semblés tan i tan fort... eren quarts de quatre de la matinada. Sembla ser que el pitjor va arribar una mica més tard.

Aquest matí el meu marit s’ha llevat d’hora per anar a buscar el diari i croissants per esmorzar i, quan ha tornat, m’ha dit que hi havia hagut una ventada tan forta que havia tombat arbres...

Per la tele (Canal 3/24) han dit que no hi havia hagut cap desgràcia personal... menys mal.

En sortir de Missa, hem anat a donar una volta i m’he quedat parada en veure tot això...











M'agrada el Manga

Sí, m’agrada el Manga i, de fet, no n’era conscient...

Aquest cap de setmana té lloc a La Farga de l’Hospitalet el XIV Saló del Manga (còmic japonès) un dels millors de tot el món en aquest gènere.

El meu marit i jo hem passat el dia a Barcelona (com tants caps de setmana) i, en el tren de tornada, hem vist molts jovenets i no tan jovenets vestits com els seus personatges preferits d’aquesta mena de còmics, i amb bosses plenes de llibres, samarretes, etc.

Jo me’ls mirava amb carinyo, perquè la veritat és que anaven genials vestits, i es comportaven que donava gust (res a veure amb altres grupets d’edats similars que a vegades tenim la mala sort de trobar al tren)

Renfe, com sempre (panda d’ineptes!) amb un tren curt i insuficient... molta gent dreta des del mateix inici de trajecte...

I, de cop i volta, em fixo que uns nois de vint i pocs anys, dels que anaven drets fullejant amb il•lusió el que havien comprat, duien un gran llibre sobre Doraemon...


Ostres, en Doraemon!! El Gat Còsmic!!... m’encanta... sí, sí... m’encanta... em sé la cançó i tot jeje...

Fa uns estius vaig estar malalta, eren vacances i m’havia d’estar molta estona a casa... i una de les coses que m’agradava mirar a la tele era en Doraemon!! Un dia en vaig veure un capítol per casualitat i em va agradar tant que cada dia m’asseia al sofà a veure’l :-)



I llavors m’he sentit molt propera a tot aquell jovent... i amb un gran somriure intern (per molts d’ells jo dec ser mooooolt gran) pensava “caram, a mi també m’agrada el Manga”.