dimarts, 30 de desembre del 2008

Repsol Butano... el meu anunci

Ahir jo mateixa li vaig fer una mala passada a un article meu tancant-lo a opinions... no m'agrada gens donar una imatge de tristor perquè jo no sóc així, just al contrari, i sé que, malgrat algunes coses que em puguin passar (com a tothom i moltes menys que a molta gent), tinc infinitat de motius per estar contenta i feliç :-)

Així doncs, per deixar un somriure, poso aquí el vídeo d'un anunci de la tele que m'agrada molt :-)



Si no es pogués veure l'opció d'opinions, ara sí que ja no seria cosa meva si no el regalet que Blogger em fa de tant en tant quan poso un YouTube :-)) Clicant sobre el títol de l'article, s'obren les opinions...

I bé, ja som a dia 30... o sigui que... :-)))

Bateria baixa...?


Estava a punt d’escriure un article per dir que la meva bateria estava sota mínims i que necessitava un descans... ja fa un parell de dies que em sento una mica xafadota però ahir la cosa va augmentar...

Però està vist que, malgrat tot, la meva bateria es carrega d’una forma ultrasònica perquè, mentre pensava com ho feia, he anat de passeig al blog d’en Cesc i he trobat dos posts (ell fa posts, jo articles... encara no m'acostumo al vocabulari jeje) que m’han ajudat...

En un dels escrits diu que pren nota de les situacions que viu per aprendre i tirar endavant i a l’altre explica que es queda tancat a l’habitació i ho fa amb unes paraules i un dibuix que, malgrat tot, feia somriure... i m'ha transmés força...

Així que, de tancar el blog per vacances res de res... :-))

No és un article massa maco aquest per dedicar... però va, dedicat, Cesc :-))

HALLELUJAH

D'aquesta cançó hi ha tantes versions...

M’agrada molt, molt... a vegades em fa posar trista... o potser es que l’escolto quan em sento trista i la cançó no hi té res a veure... però m’agrada tant...
I si és just al contrari? I si el que fa és donar-me consol?
La seva música és suau i dolça... a vegades faig un esforç per concentrar-me només en la melodia i ploraria de maca que la trobo...

LEONARD COHEN, el seu creador:




RUFUS WAINWRIGHT.- Aquesta és una de les versions que més m'agraden:




JEFF BUCKELY.- de totes diria el mateix... m'agrada moltíssim:




ALLISON CROWE.- en dolça veu femenina... preciosa:




La lletra

I've heard there was a secret chord
That David played, and it pleased the Lord
But you don't really care for music, do you?
It goes like this
The fourth, the fifth
The minor fall, the major lift
The baffled king composing Hallelujah

Hallelujah, Hallelujah
Hallelujah, Hallelujah

Your faith was strong but you needed proof
You saw her bathing on the roof
Her beauty
in the moonlight
overthrew you
She tied you
To a kitchen chair
She broke your throne,
she cut your hair
And from your lips she drew the Hallelujah

Hallelujah, Hallelujah
Hallelujah, Hallelujah

Maybe I've been here before
I know this room, I've walked this floor
I used to live alone before I knew you
I've seen your flag on the marble arch
love is not a victory march
It's a cold and it's a broken hallelujah

Hallelujah, Hallelujah
Hallelujah, Hallelujah

There was a time you'd let me know
What's real and going on below
But now you never show it to me do you?
Remember when I moved in you?
The holy dark was moving too
And every breath we drew was hallelujah

Hallelujah, Hallelujah
Hallelujah, Hallelujah

Maybe there's a God above
And all I ever learned from love
Was how to shoot at someone who outdrew you
It's not a cry you can hear at night
It's not somebody who's seen the light
It's a cold and it's a broken hallelujah

Hallelujah, Hallelujah
Hallelujah, Hallelujah
Hallelujah, Hallelujah
Hallelujah, Hallelujah

ACTUALITZAT el 30/12/08 a les 23.07

Segons m'informa la meva amiga Vero, les dues últimes estrofes, en la versió original de Cohen serien així:

You say I took the name in vain
I don't even know the name
But if I did, well really, what's it to you?
There's a blaze of light
In every word
It doesn't matter which you heard
The holy or the broken Hallelujah

Hallelujah, Hallelujah
Hallelujah, Hallelujah

I did my best, it wasn't much
I couldn't feel, so I tried to touch
I've told the truth, I didn't come to fool you
And even though
It all went wrong
I'll stand before the Lord of Song
With nothing on my tongue but Hallelujah

Gràcies Vero!!! :-))

dissabte, 27 de desembre del 2008

Sense futbol i plovent...

En principi no sembla pas una tarda de dissabte massa atractiva, des d'ahir que plou, la Lliga de futbol està aturada per vacances... i demà, el mateix panorama... Ufff... Què farem?

Bé, sincerament, he de dir que sóc una persona que mai s’avorreix a casa... així que puc triar entre moltes coses :-)

1.- Fer mitja: Fa temps que tenia ficat al cap un jersei de ratlles de colors. La meva germana em va regalar llanes pel meu aniversari i ja el tinc començat:

(Detall al fons de mug amb l'escut del Barça que fa els efectes de pot per llàpissos)


2.- Fer punt de creu: També tinc començat un pitet per regalar que em fa molta il·lusió (ja està més avançat que a la foto)



3.- Llegir una estona: Estic llegint per segona vegada tots els llibres de Harry Potter jeje ja estem acabant el sisè llibre (ho poso en plural perquè no sóc l’única... ho fem entre quatre... llegim i comentem totes les coses noves que trobem i que no ens haviem fixat la primera vegada) i quan acabi aquests ja tinc dos llibres en espera...

El punt de llibre nadalenc (fet de patchwork) és un regal especial de la meva amiga i companya de lectura, classes d'anglès, berenars, etc. Vero :-)


4.- Berenar!! Jeje el te amb el meu marit no pot faltar... :-) (Te de Ceilan? English Breakfast? Earl grey? Te xinés?...)

Aprofito per demostar que, tal com vaig dir al blog de l'Òscar, entre Cola-cao i Nesquik jo sóc de Cola-cao de totes, totes :-)


5.- I si dibuixo una mica?



6.- Visitar blogs, clar!! jejeje no sé què fa la gent que actualitzen a una velocitat...

No!! que no estic dient fantasma a ningú... jeje... que em va sortir de veritat com a paraula de verificació a un blog... si no fem cas de l'ortografia... jeje :-)


No m’ho passaré pas malament, no...

De totes formes... el futbol... ostres... el trobo a faltar, eh?


dimarts, 23 de desembre del 2008

Amb els meus millors desitjos...



Una de les coses que més m'agrada del Nadal son els pessebres, per petits que siguin... casolans i humils... o ben grans al carrer... són macos :-)

Barcelona, Plaça de Sant Jaume, 7 de desembre de 2007


Sala de Catequesi d'una parròquia de Reus que va cedir el local pel dinar de Voluntaris de Càritas.- 18 de desembre de 2007


Pessebre de Catequesi d'una altre Parròquia de Reus, 26 de desembre de 2007


Barcelona, pessebre que va fer la meva germana amb unes figures que es compraven cada setmana o quinze dies amb un diari.- 30 de desembre de 2007


Pessebre de l'any 2008 de la mateixa Parròquia de Reus de la tercera foto.- 17 de desembre de 2008

Un premi :-)


Mai a la vida he fet això... si alguna vegada m’han passat un premi he donat les gràcies de tot cor (no pel premi en sí, segur que immerescut, si no perquè demostra que algú ha pensat en mi i això sempre emociona) però no l’he passat a ningú.

Com puc triar jo entre els amos i mestresses de més de setanta blogs que m’agraden? Massa complicat i aquestes coses em fan patir... però, una vegada és una vegada i m’he inspirat una mica i ho faré i trencaré les normes, com sempre, i enlloc de passar-ho a cinc ho faré a sis jeje

A mi m’ho ha passat la Robeta d’Estiu i, en homenatge a ella, he retallat la imatge agafant una miqueta de marge amb el color del seu blog jeje ;-)

A les persones a qui ho passo doncs ja saben... que si volen ho poden passar a tres, cinc, vint-i-quatre, nou-centes-tres... no passar-ho a ningú, passar-ho en general...

Sóc conscient que em deixo gent que m’agrada molt (per això dic que em fan patir aquestes coses) per altre part, està claríssim que hi ha algunes persones, autèntiques debilitats meves, a qui no els hi puc regalar perquè ja els hi va passar la mateixa Roba d’Estiu.

Els posaré per ordre alfabètic:

- Bajoqueta (L’hort de la Bajoqueta) Té quatre blogs la tia, no els poso pas tots ara jaja. En ells hi ha pensaments i coses generals, menjaret per la panxa (dos blogs de cuina) i menjaret pel cervell (un blog de llibres) :-)
- Ferran (In varietate concordia) Un dels blogs que fa més temps que segueixo i en el que sempre trobo coses molt interessants i ben documentades adobades amb simpatia.
- Òscar (The lost art of keeping a secret) Un descubriment de no fa massa però d'aquells que enganxen a la primera amb un bon rotllo impressionant.
- P-CFACSBC2V (Friccions) Un nick així (que sempre presumeixo que escric de memòria i és cert) es mereix un premi jeje... paraules màgiques sobre imatges especials.
- Rits (vuitè vuitena)... Perquè cada vegada hi descobreixo més coses que m'agraden.
- Vero (Las cosas de Vero)... Perquè m'ha convidat a un tallat aquesta tarda... jejeje... perquè té un blog de manualitats magnífic i és una gran persona.

diumenge, 21 de desembre del 2008

La gran ona de Kanagawa


Escrit sobre una proposta de Relats Conjunts


-M’acompanyes a l’Abacus? He vist un llibre per ell que crec que li farà il•lusió.
-Sí, i si hi ha alguna cosa que t’agrada per a tu, aprofita, eh? dóna pistes jeje

Les dues germanes somriuen, els agrada anar a l’Abacus, llibres i una gran quantitat de llàpissos, material de dibuix, papers i llibretetes. És com un paradís...

-Ep!! Jaja mira quina agenda, s'hi veu un fragment d’un quadre d’en Vincent a la tapa, m’agrada!!... Ostres, és caríssima, eh? Oh, no! també en tenen una de Gauguin... la poso cap per avall?
-Jajaja, d’acord, cap per avall...
-Mira, aquesta també és d’en Vincent i és més petitona.
-Caram, bastant més petita... però el preu tampoc hi ha massa diferència.


De cop i volta, la germana gran s’atura i es posa a riure:
-No pot ser!!
-El què?
-Mira aquesta!!!

I li mostra una d’aquestes agendes amb quadres famosos a la tapa... el quadre en qüestió és una ona gegant.


-Els blogs em persegueixen!! – diu tota enriolada.
-Què? –la germana no sap pas de què li parlen...
-Res, res... li faig una foto aquí mateix... i a mi que aquest quadre no em deia res –murmura per a si mateixa- i ell ha vingut a trobar-me... Ja tinc relat!!... Ara t’ho explico... Resulta que als blogs...

dijous, 18 de desembre del 2008

L'avi Joan i els pastorets

És un conte de Nadal, ja el vaig posar l'any passat, però ara l'he passat al català :-)

L'AVI JOAN I ELS PASTORETS:

Vull explicar-vos la història de com, quan era petit, em vaig convertir en figureta de pessebre. Llavors, quan ho vaig explicar, ningú no em va creure i suposo que ara vosaltres tampoc em prendreu seriosament, però, ¿sabeu una cosa? Doncs que, en el fons, m'és igual.

Jo tenia 8 anys i el que vaig viure va ser tan increïble que volia cridar-ho als quatre vents, que tothom ho sabés... però els adults, tan intel•ligents ells, em donaven copets a l'esquena i deien "quina imaginació que té aquest nen".

A força d'insistir, l'únic que vaig aconseguir va ser sentir com una nit els meus pares parlaven, molt preocupats, de les meves "obsessions". Així va ser com, d'un dia per l'altre, vaig decidir callar. Tothom va pensar que ja m'havia avorrit de tant explicar la mateixa fantasia i, en poques setmanes, ja se'n havien oblidat. Jo no. Aquells records mai marxaran de la meva ment... ni del meu cor.

La setmana passada va venir en Roger, el més petit dels meus néts, té set anys. Va aparèixer tot content, disposat a ajudar-me a muntar el Pessebre... (aquest xiquet és el que més s'assembla a mi; gaudeix molt amb totes aquestes coses)

Vàrem treure les caixes de l'armari, les bosses de plàstic amb les muntanyes de suro, vam posar la vella roba de sac damunt la taula... Érem dos bons amics treballant plegats.


Ell va suggerir posar la cova més a l'esquerra, perquè quedés diferent del que vàrem fer l'any passat, i anava desembolicant, una per una, amb tota delicadesa, les diferents figuretes que havia guardat onze mesos enrere: la Verge, l'àngel, un pastor...

Llavors vaig decidir explicar-li la història al meu nét:
- Roger, ¿descansem una estoneta? ¿vols berenar?
- D'acord, col•loquem aquesta muntanya i berenem.

Vaig preparar dues tasses de llet amb Cola-cao –jo no puc abusar-ne, però un dia és un dia– i unes llesques de pa amb tomàquet, pernil i formatge.
- Fillet, ¿què et puc explicar una cosa?
- És clar avi, ¿és una història?
- És una cosa que em va passar a mi, fa molts anys, quan tenia aproximadament la teva edat.
- D'acord, explica-m'ho –va dir en Roger, empassant-se ràpidament un tros de pa per no parlar amb la boca plena.
- El que et diré és cert... però si tu creus que és un conte... doncs... no passa res, ¿d'acord? –vaig somriure.
- Ai, avi, que misteriós...


- Fa molts anys, els meus pares, les meves germanes i jo vivíem a la casa del poble...
- On anem l'estiu, ¿oi?
- Exactament. Doncs bé, allí, per Nadal, també posàvem el nostre Pessebre. Les meves germanes grans ho volien fer tot i a mi gairebé no m'hi deixaven col•laborar. Un any, quan ja l'havien muntat, jo, mig enfadat, em vaig aixecar del llit mentre dormien, decidit a moure totes les figuretes i posar-les al meu gust.
- Je, je... jo li vaig fer això mateix una vegada a la Núria –em va interrompre en Roger– però segueix, segueix, avi.

- Bé doncs... resulta que em vaig acostar poc a poc a la taula on era el Pessebre... portava una espelma que ho omplia tot d'ombres. Al apropar la meva mà per començar a moure pastors, vaig sentir una veu suau que deia "¡vigila!"
- ¿Qui era?
- Un pastor, Roger, un pastor del Naixement
- ¿Què...?
- Ja m'ho pensava que no em creuries –vaig dir.
- Bé, tu continua –el nen tenia la tassa de llet a la ma i la boca entreoberta. Els ulls li brillaven.


- Vaig acostar l'espelma a les figuretes i vaig veure que es movien i que parlaven entre elles. Em vaig quedar mig paralitzat, sense saber què fer. Uns segons més tard vaig poder murmurar "però, ¿què passa aquí?".
Un pastoret que portava un petit xai als braços em va dir: "¿no ho saps? ¿no has vist l'àngel?" El cor m'anava tan fort que pensava que em passaria alguna cosa.

- ¡Mare meva! –va exclamar en Roger, aquesta vegada sense preocupar-se per empassar, amb la boca plena.
- El pastor seguia parlant: "Estàvem asseguts al costat del foc quan se'ns ha aparegut un àngel... ¡Ens hem espantat molt! Però ell ens ha dit ràpidament que no tinguéssim por, que venia a anunciar-nos una gran notícia, que a la ciutat de David ha nascut el Salvador, el Messies... ¡que trobaríem el nen faixat amb bolquers en una menjadora! Quan l'àngel ha deixat de parlar n'han arribat uns altres i tots junts entonaven uns càntics meravellosos que deien Glòria a Déu que està en el Cel i a la terra Pau als homes a qui el Senyor estima"...
Jo escoltava al pastoret mig embadalit. Ell seguia parlant: "Els àngels han marxat fa poc i ara estàvem pensant que el millor seria apropar-nos a Betlem, a veure què es això que ha passat i que el Senyor ens ha fet saber"


En Roger em mirava però ja no responia res, així que vaig continuar amb l'explicació.

- Jo em sentia emocionat i molt feliç, com flotant, així que no se'm va ocórrer altre cosa que dir-li al pastoret: "deixeu-me anar amb vosaltres, si us plau, si us plau". Un pastor alt i fort que estava al seu costat em va respondre: "vine" i, a l'instant, vaig sentir com un vertigen, com si una força em xuclés endavant, vaig tancar els ulls molt fort i, al obrir-los, ¡estava al Pessebre! ¡era de la mida de les figuretes! ¡Roger, jo era un d'ells! ¡Era allí!

Em van donar una manta bruta i apedaçada però molt calentona i m'hi vaig abrigar bé... ¡es que anava amb pijama i sabatilles!
Vàrem caminar una estona fins que arribàrem al nostre destí:
¡Allí estava! ¡Tot tal i com havia dit l'àngel!... Vàrem veure a Maria i a Josep, i al petit Jesús a la menjadora... ¡Jo ho vaig veure! ¡Jo hi era!...
I vaig plorar i riure de l'emoció en aquell moment. El meu cor em ballava feliç al pit i vaig sentir que m'inundava la sensació de pau més gran, més bonica e indescriptible que ningú es pugui imaginar.


Vaig mirar al meu amic pastoret i li vaig dir a cau d'orella: "Gràcies per deixar-me venir" i li vaig tornar la manta...
De cop i volta tornava a ser a la saleta de casa, amb la meva mida habitual i amb l'espelma gairebé consumida. Les figuretes, immòbils, eren totes davant el portal.
Vaig mirar el Naixement, vaig fer un petó al Nen i vaig tornar al llit.

Al dia següent em van despertar els crits de la meva germana: "¿qui ha posat tots els pastors junts aquí al davant? ¡segur que ha estat en Joan!"
Em vaig aixecar d'un salt, corrent i cridant: "¡han estat ells mateixos!, ¡ho han fet sols!" La meva germana no em feia ni cas i els tornava a posar tots tal i com els havia deixat el dia abans.

A partir d'aquell moment, vaig intentar explicar tot el que havia viscut, a la família, als amics... Ningú no em va creure. Tots se'n reien i asseguraven que ho havia somiat... i jo insistia i insistia... llavors es quan parlaven de la meva gran imaginació... i jo anant repetint el que m'havia succeït durant un munt de dies; fins que vaig comprovar que els meus pares començaven a preocupar-se. Llavors no ho vaig explicar mai més. Fins avui, Roger, que t'ho he explicat a tu.

- Avi, ¿tu estàs segur que no ho vas somiar?
- Seguríssim.
- Llavors, jo et crec. T'ho prometo.

El meu nét es va apropar i em va donar una gran abraçada.

Per això ara us ho he explicat a vosaltres, perquè, si em voleu creure, bé, i si no, no m'importa. El que em val és que en Roger m'ha cregut. Potser qualsevol nit ell també pugui anar a Betlem, amb els pastors, a adorar el Nen.

dimecres, 17 de desembre del 2008

White Christmas

Aquesta és una de les meves nadales preferides... em sé la lletra de memòria i a vegades la canto ben fort quan estic a casa (els meus veïns m’estimen molt, de veritat, eh?)

Ma germana una vegada em va gravar en una cinta de cassette quinze o vint versions diferents de la mateixa cançó en diversos idiomes i ritmes... jeje... m’encanta!!

Avui, passejant per YouTube he trobat aquest noi que no tinc ni la més remota idea de qui és però que m’ha agradat molt. Val la pena escoltar-lo sencer:



White Christmas Metal Hard Rock Electric Guitar!!
Clicant al seu perfil he descobert que es diu Eric Maldonado


Altres versions...



Elvis Presley




Bing Crosby




Jerry Lee Lewis... en directe a la BBC :-)




Dean Martin




Kiri Te Kanawa amb la Filarmónica de Londres




Frank Sinatra




Howard Payne University Jazz


I deixo pel final una de les meves versions preferides!!! Uaaaaaaaaaaaau!!!! Genial, genial... aquesta és la que canto:


Rocky Sharpe & the Replays

Si Blogger m'accepta tots aquests YouTubes sense treure'm l'opció de comentaris consideraré que és el meu regal de Reis per avançat ;-)

La lletra:

I'm dreaming of a white Christmas
Just like the ones I used to know
Where the treetops glisten,
and children listen
To hear sleigh bells in the snow

I'm dreaming of a white Christmas
With every Christmas card I write
May your days be merry and bright
And may all your Christmases be white

I'm dreaming of a white Christmas
With every Christmas card I write
May your days be merry and bright
And may all your Christmases be white

dilluns, 15 de desembre del 2008

Ja hem posat el Pessebre!



Ja hem posat el Pessebre!! Dissabte passat per la tarda, abans d’ahir. M’agrada molt fer-ho!!

Primer poso una roba de color marró sobre el moble perquè no es faci malbé.



El meu marit treu les caixes que van quedar ben guardades de les passades festes amb les figuretes i la cova.




Comencem posant la cova...



El primer any de casats varem comprar purament el Naixement (l’economia no donava pas per més!)



Poc a poc, cada Nadal, anàvem a la fira de Santa Llúcia per poder afegir alguna figureta nova, pastors, xaiets...





Em va fer molta il·lusió quan varem poder comprar els tres Savis d’Orient... i fa tres o quatre anys anys va arribar una cova nova, que la primera s’havia fet malbé...


No està gens malament, oi?... Bé, a mi m'agrada :-)

diumenge, 14 de desembre del 2008

Moltes gràcies, Pep!!


T’ho devia, Pep, t’ho devia :-)

Jo era de les que deia que no tenies prou experiència per entrenar el primer equip del Barça i tu, partit a partit, jornada rere jornada, m’has demostrat que no tenia raó... i no saps com m’alegra haver-me equivocat!!


Al Gamper vas dir unes paraules que em van impressionar: “No sé si guanyarem però l’esforç, os dono la meva paraula d’honor, el posarem i persistirem fins al final. Visca el Barça i Visca Catalunya!

I és cert, Pep... el teu equip... el nostre equip! lluita i no es rendeix mai. Ara, ajuda’ns a tocar de peus a terra i a seguir fent camí, amb esforç i sense perdre mai la il•lusió, aquesta que tu ens has tornat.


Avui, tots els culés ens sentim feliços i orgullosos del nostre Barça per això escric aquestes línies amb emoció i alegria, ... Moltes gràcies Pep!! Gràcies de tot cor!!


La qualitat del vídeo que ara poso no és massa bona, però el contingut m’agrada tant que val la pena veure’l. Dura 3 minuts i 19 segons: Josep Guardiola i Sala, (Santpedor, Barcelona, 18 de gener de 1971), unit al Barça des de juny de 1984… un culé des de sempre.

dijous, 11 de desembre del 2008

Aparences

El passat 25 de novembre, en Xexu va escriure al seu blog un relat força interessant, Aparences, amb un final obert. La Carme el va continuar creant una nova història per a cadascún dels tres personatges principals El noi despentinat de les ulleres, Ella i El noi alt i guapo. Ara jo, a petició d’ells i sense veure-ho massa clar, miro de seguir la història... M'he passat amb el llarg, ho sé, però no ho se fer d'altre manera :-)



S’havia dit allò a sí mateixa sense pensar massa però ara les seves pròpies paraules li ressonaven al cap “Quan tingui necessitat d’una mica d’autoestima i de sentir-me admirada...”

Va arribar on havia deixat el cotxe, el cotxe nou, el que mostrava el seu alt status, i va seure a dins, sense arrencar encara, i es va repetir “quan tingui necessitat d’una mica d’autoestima...”

Va respirar fons. Es sentia inquieta... “Què et passa ara, Lídia?

No havia d’haver quedat amb ells... Dir mentida darrera mentida, inventar tota una trajectòria professional de mèrits i fingir que era certa, i explicar-ho sense cap mena de vergonya a dos amics que la creien, li havia remogut alguna cosa per dins... i ara es trobava sola, reconeixent que tenia l’autoestima a nivells soterranis, que no s’agradava, que no tenia res de què presumir.

I per què? Si ella era intel•ligent, i molt! Havia estat de les primeres de la promoció a la Facultat. Tenia capacitat. Hagués pogut arribar lluny, molt amunt igualment... potser no tan ràpid, és cert... hagués tardat més, però hagués arribat.

Seguia allí... asseguda al cotxe. Sense arrancar... el temps del parquímetre havia excedit de sobres però, afortunadament, no hi havia cap vigilant...

La sensació que ara tenia era com si estès molt enfadada amb ella mateixa per haver-se negat la possibilitat de demostrar la seva autèntica vàlua. Però és que semblava tan fàcil anar pujant així. Era una dona molt atractiva i quan el responsable de recursos humans...

I ara què? No estic contenta, no sóc feliç... el cap de la meva unitat... no me’l estimo pas... ens utilitzem mútuament. No, no m’agrada la meva vida.

Potser no ha estat pas un error quedar amb en Toni i en Miquel... potser és el que necessitava. Ells han estat com un mirall on m’he vist i no m’he agradat...

Demà deixo la feina. Sóc molt jove, només tinc vint-i-vuit anys... tot un futur per davant. L’hipoteca del pis nou no la podré pagar ni en broma -va somriure- però compartiré el pis, llogaré dues habitacions, no em moriré pas per això, no... i enviaré currículums a...

Va engegar el cotxe... va arrancar i va sortir endavant, decidida a començar de zero, però ara sí... ara sí que es sentia orgullosa del que anava a fer...



Al dia següent, en Miquel, davant el mirall i amb el cabell encara moll, es mirava pensant si hi hauria alguna manera de pentinar-se per quedar una mica més ben arreglat. Anar al barber li feia mandra i sempre duia aquelles grenyes que li donaven un aire entre despistat, adolescent o de “savi distret”.

Va riure interiorment. Li havia fet gràcia la Rosa quan li havia dit que semblava un “savi distret”...però no li va respondre res, es va posar vermell, va dir quelcom d’unes fotocòpies i va desaparèixer de la sala.

Des de la trobada amb els amics del dia anterior, quan es va adonar que la mirada de la Lídia ja no era la mateixa, els ulls que li venien al cap una i una altre vegada eren els de la Rosa.

I si es posés una mica de gomina d’aquella d’en Santi? El seu company de pis ni ho notaria si n’hi agafava una mica.

Més o menys ben pentinat va sortir cap a la feina, va agafar l’autobús amb certa impaciència, tenia ganes d’arribar, era com si volés comprovar com era realment de maca la mirada de la Rosa.

Una hora després, davant la fotocopiadora, ella se li apropava dient:
- Què t’has fet al cabell, Miquel?
- No... res.
- Res? Que t’hi has posat gomina?


No eren tan sols els seus ulls, era el seu somriure, la seva veu... Mare meva! Aquella noia li agradava, i molt...

- Ah, sí... –semblo tonto... segur que pensa que sóc tonto... sembla que li vulgui fer creure que no sé què m’he posat... què li dic?
- No et queda malament, no... però m’agrada més com et queda normalment, despentinat, et dóna un aire més intel•lectual.

Va sentir com es posava vermell una altre vegada... i, com sempre, la seva timidesa feia aparició... no se li va ocórrer dir una altre cosa que:
- Ho sento.
- Ho sents?
- Vull dir... que no... que... que sento que... no t’agradi.
- Miquel... avui, quan pleguem d’aquí... vols que anem a prendre alguna cosa tu i jo?
- Sí.


La resposta li havia sortit tan ràpida que ni ell mateix s’ho creia. El cor li bategava fort i no sabia si havia de dir alguna altre cosa. Va restar callat.

La Rosa, compadida i feliç, només va afegir: - Doncs ens veiem després, ara vaig a la meva taula que tinc feina i es va girar, radiant mentre pensava... Si espero que ell em digui alguna cosa pot tardar mesos... l’hauré d’ajudar una mica.

En Miquel, sorprès i molt content, va anar també cap a la seva taula... però no hi va anar caminant, flotava...



Eren les set de la tarda, en Toni, un noi alt i guapo, estava assegut a la mateixa tauleta que vint-i-quatre hores abans. En menys d’un minut va mirar tres vegades el rellotge.

Va demanar un cafè i llavors es va fixar en aquell tipus de la gavardina... juraria que ahir també hi era, al mateix lloc de la barra, també sol. Un home ben estrany.

Passaven deu minuts i en Miquel que no arribava.

De fet, en Miquel en aquells moments estava en un núvol, amb la Rosa, havien anat passejant fins al carrer Petritxol i estaven prenent una tassa de xocolata. Ella li donava confiança, se sentia a gust...era com si amb ella li costés menys parlar... El resultat era que la seva cita amb en Toni li havia marxat totalment del cap.

A les set i vint, ja sense saber si marxar o quedar-se, en Toni va agafar el seu mòbil color taronja i va escriure un missatge “Miquel, et recordes q havíem qedat avui a les 7?” i el va enviar, distretament, al número de l’Albert.

L’home de la gavardina el mirava... No, no... eren imaginacions... Des de la desaparició d’aquells documents al Gabinet, li semblava que tothom el mirava. Era impossible que ningú sabés res.

Va sonar el seu mòbil... seria en Miquel... No, missatge de l’Albert... “Ja m’explicaràs a q jugues. O millor no.”

Merda!!
S’havia equivocat a l’enviar el missatge!!... ara el trucaré i li explico.

En aquell moment, l'home de la barra va apuntar alguna cosa a una llibreteta, es va aixecar, va pagar i va marxar del cafè. Al mateix temps el mòbil color taronja va pitar tres vegades i va treure el missatge de "cargar la bateria" abans de quedar la pantalla negra.

dimarts, 9 de desembre del 2008

30 de març... un dia molt important.


L’estiu de 2007 vaig dedicar uns dies a anar posant un petit monogràfic sobre Vincent Van Gogh a un msn.group al qual entrava molt sovint.

M’he assabentat que tots els msn.groups seran tancats el mes de febrer i allí resten encara tots els meus posts sobre el tema... Crec que ho he de rescatar i copiar-ho on sigui o es perdrà.

Bé, tampoc és que sigui una tesi doctoral, per suposat, :-) però li vaig dedicar moltes hores i em sabria greu que desaparegués. Ho copiaré tot en un document de Word i ho guardaré...

Abans ho mirava i he pensat que algunes de les coses les podria anar posant al blog. El problema es que està tot en castellà... i són un munt de pàgines però, poc a poc, potser m’hi animo.

Per començar diré una cosa que em fa molta gràcia i és que en Vincent van Gogh i el meu marit van néixer el mateix dia i el mateix mes.

Oi que és curiós?

Vincent van Gogh va néixer exactament 110 anys abans que en Josep Lluís, o sigui el 30 de març de 1853 i ho va fer a Zundert (Holanda), fill d’un pastor protestant (Theodorus) i de la seva dona (Anna Carbentus)

Vincent als dinou anys d'edat

diumenge, 7 de desembre del 2008

Què maco és el fútbol!!!


Decididament, i sense cap dubte,... què maco és el fútbol quan es juga així de bé!! :-)






I... una mica més amunt...


- Estic pensant... tu has fet alguna cosa avui?
- Jo? No!, t’asseguro que no
- De veritat?
- No, no, no t'enganyo pas... que ara ja ho fan així de bé tots sols.
- Son uns cracks que dirien aquells bloggers, eh?
- Sí, sí... jejeje sempre ho diuen això de "crack" :-) oeeeeeee oeeeeeee
- Oeeeeee oeeeeee :-))